El Símil de la Línia i la Reminiscència en Plató
El símil de la línia: graus de coneixement en Plató
Plató distingeix diferents graus de coneixement a través del que s'anomena el símil de la línia. Aquesta al·legoria diferencia entre el coneixement que ens proporcionen els sentits (doxa o opinió) i el que ens proporciona la raó (episteme o veritat).
Doxa i Episteme: Opinió vs. Veritat
Segons Plató, el desenvolupament de la ment humana passa, en el seu recorregut des de la ignorància fins al coneixement, per dos moments fonamentals: la doxa i l'episteme. Aquests es diferencien per la fiabilitat del saber que ens atorguen i pel seu objecte de coneixement.
Exemple: Si preguntem a algú què és la Bellesa i comença a descriure coses belles, l'estat mental d'aquesta persona és un estat de doxa, perquè només coneix imatges o còpies de la Bellesa. En canvi, si posseeix la noció mateixa de la Bellesa en si, l'estat de la seva ment és un estat d'episteme. En el primer cas, una persona pot saber que allò que descriu és bell perquè altres ho diuen o perquè s'ho imagina a partir de la seva experiència; per això parlem d'opinió. En el segon cas, es pot saber què és la Bellesa en si perquè s'intueix i es reconeix quan es veu alguna cosa bella.
Sabem més en el cas de l'episteme, i allò que es coneix per opinió és molt menys real. Per explicar el que percebem, necessitem conèixer en profunditat allò que "no es veu" amb els sentits, sinó amb la ment: les Idees.
Els quatre segments del coneixement
Plató assenyala dos tipus de doxa i dos tipus d'episteme:
- Sensació (Eikasia): El primer segment de la línia correspon al tipus de coneixement que es basa en la percepció sensible. Per exemple, observar que un bolígraf cau quan el deixo anar.
- Creença (Pistis): El segon segment, on podríem explicar que els cossos cauen perquè així ho hem observat moltes vegades. Els sofistes, per exemple, se situarien en la pistis, perquè el seu relativisme suposa que l'únic important és tenir una explicació convincent de les coses, que mai no és definitiva.
- Raonament discursiu (Dianoia): L'objecte d'aquest segment són les entitats matemàtiques.
- Intuïció (Noesis): En l'últim esglaó, la noesis o intuïció, descobriríem que sense les Idees de Cos, de Nombre, de Llei, etc., no és possible fer cap de les afirmacions anteriors i que, intuint aquestes idees, podem respondre la qüestió veritablement. Aquest últim és el saber absolut, el coneixement directe de les Idees, on no hi arriba tothom.
Paral·lelisme amb el Mite de la Caverna
El símil de la línia es relaciona directament amb el mite de la caverna, ja que, a part dels graus o tipus de coneixement, Plató parla dels diferents graus d'ésser que hi ha, establint així un paral·lelisme entre les seves concepcions ontològica i epistemològica.
- L'objecte de la sensació són les imatges (les ombres del mite de la caverna).
- L'objecte de la creença són les coses naturals, els éssers vius i els objectes artificials (les estàtues del mite).
- L'objecte del raonament discursiu són les entitats matemàtiques.
- L'objecte de la intuïció són les Idees (la realitat exterior a la caverna).
La dialèctica i la teoria de la reminiscència
El camí cap al coneixement intuïtiu és possible gràcies a un mètode: la dialèctica. Aquest és un procés fonamentat en el diàleg i l'anàlisi dels conceptes que ens ajuda a anar del coneixement sensible de les coses a la intuïció directa de les Idees ("al que és en si cada cosa sense cap sensació i per mitjà de la raó"). La dialèctica "per a enlairar-se cap a l'essència de les coses arriba realment a allò intel·ligible".
La teoria de la reminiscència: conèixer és recordar
La dialèctica necessita el suport d'una teoria, la teoria de la reminiscència, sense la qual no quedaria del tot explicat com es desencadena el procés cap a l'autèntic coneixement. Aquesta teoria defensa la tesi que "conèixer és recordar".
Per explicar-la, Sòcrates fa que un esclau, sense cap formació, descobreixi els fonaments de la geometria. Ho fa a partir de preguntes adients que provoquen que l'esclau trobi les solucions per si mateix. Això demostra, segons Plató, que el que podem saber de les coses ja ho hem après i que, quan diem que ho aprenem, realment el que fem és recordar-ho.
El mite del tir alat
Plató ens ho explica a través d'un altre mite: el mite del tir alat (al diàleg Fedre), que descriu de forma metafòrica el món de les Idees com una cúpula supraceleste en la qual hi són totes. A aquest "lloc" no hi pot accedir el nostre cos, perquè la seva naturalesa material no l'hi permet, però sí la nostra ànima, que per a Plató és immortal i preexistent (com pensaven els pitagòrics).
És la nostra ànima la que contempla les Idees després d'una imaginària cursa en la qual és representada per un tir i dos cavalls. En aquesta cursa, les ànimes més racionals arriben a dalt de la cúpula i aconsegueixen contemplar totes les idees. En canvi, les més irascibles, dominades per un dels cavalls, es deixen portar pels honors terrenals. Totes dues volen tornar cap al món sensible i obliguen l'auriga a quedar-se a mig camí; després, tornaran al món sensible per encarnar-se en un cos, oblidant tot el que han vist.
El paper de l'amor (Eros) en el coneixement
Per això "conèixer és recordar", perquè és a partir de les coses que veiem en el món sensible com recordem les Idees que abans havíem contemplat al món intel·ligible.
Exemple: Quan veiem un cos bell, la nostra ànima reconeix en ell la Idea de Bellesa que havia contemplat. Així comença el camí de les ànimes més insatisfetes cap al coneixement.
En aquest procés, Plató dona una importància primordial a l'amor, perquè és a partir de l'impuls cap a la possessió dels altres, tal com s'explica al mite d'Eros a El Convit.