Societat, Moviment Obrer i Economia a Espanya (s. XIX-XX)

La Societat Espanyola al Segle XIX i Principis del XX

L’estructura social

La noblesa

L’alta noblesa va acceptar el liberalisme perquè, malgrat perdre els privilegis, va augmentar la riquesa mitjançant les desamortitzacions. De seguida va enllaçar amb l’alta burgesia i va participar en els grans negocis, a més de conservar un gran poder polític: sufragi censatari, part dels senadors i alts càrrecs de l’exèrcit. La petita noblesa va perdre els privilegis i en la seva major part van quedar com a propietaris agraris relativament acomodats. Això explica actituds molt reaccionàries, com les seves simpaties per la causa carlina o la participació en organismes com l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que defensava els interessos dels propietaris rurals davant dels pagesos.

L’alta burgesia

Té el seu origen en les reformes de Mendizábal. Estava formada per propietaris rurals, financers (banca, societats anònimes) i grans comerciants. Els seus principals nuclis estaven a Madrid, Sevilla, Cadis, Bilbao, Cantàbria i Astúries. Era de idees liberals però molt conservadores. Aviat es va barrejar amb l’alta noblesa.

La burgesia industrial catalana

Va ser la protagonista de la Revolució Industrial, encara que també va participar en activitats financeres. Algunes de les famílies més destacades van ser els Bonaplata, Güell, Muntades, Girona, Arnús, Ferrer i l’indià Antonio López. Tots ells coincidien en institucions com el Gran Teatre del Liceu. Per defensar els seus interessos davant els treballadors i en defensa del proteccionisme van fundar la Cambra de Comerç (1886) i el Foment del Treball Nacional (1889). Com era un grup minoritari en un Estat centralitzat, no va tenir un pes polític destacat.

Les classes mitjanes

Estaven formades per petits i mitjans propietaris de terres, comerciants, petits industrials, professions liberals i funcionaris. Suposaven el 5% de la població. Compartien amb les classes altes el seu estil de vida, però a nivell econòmic estaven més a prop dels treballadors.

La pagesia

Constituïa el grup social més nombrós, però amb situacions molt diferenciades. Dominava l’analfabetisme. El grup que estava pitjor era el dels jornalers, dominants a Andalusia, Extremadura i part de Castella-la Manxa. Cobraven per dia treballat. Eren d’idees revolucionàries. A la meitat nord havia arrendataris i petits propietaris, que per estar millor situats tenien una mentalitat molt conservadora. A Catalunya, València, Aragó i part de Castella-la Manxa, els petits propietaris i arrendataris a llarg termini disposaven d’una situació econòmica més favorable. Entre ells es van imposar les idees liberals i republicanes i, després, l’anarquisme.

Els grups urbans tradicionals

Els artesans o menestrals van mantenir una relativa importància a causa del poc desenvolupament industrial, ja que produïen molts productes manufacturats. Van ser la base del liberalisme més radical i, a Catalunya, del republicanisme federal. Els treballadors dels serveis eren la classe urbana més nombrosa a la majoria de les ciutats per la falta d’indústries. Hi havia assalariats de la banca, del comerç, del funcionariat, de les empreses d’infraestructures (neteja, obres públiques) i, sobretot, servei domèstic (analfabets).

El proletariat

El primer lloc on va aparèixer va ser a la indústria tèxtil catalana. Després es va desenvolupar a Astúries i el País Basc. Treballaven 12 o 14 hores diàries de dilluns a dissabte a canvi d’un sou per jornada feta. Les condicions de treball eren molt dures i no existien mesures socials (sanitat, jubilacions, prestacions per accident o malaltia...). Els seus habitatges eren petits i sense cap servei. La mala alimentació, les malalties i els accidents provocaven una alta mortalitat. Quasi tots eren analfabets.

El naixement del moviment obrer

Les primeres organitzacions obreres

El liberalisme era contrari a qualsevol intervenció en economia i en les relacions entre empresaris i treballadors. Negava les negociacions col·lectives amb associacions de treballadors. La primera reacció obrera va ser el luddisme o destrucció de les màquines modernes per crear atur. A Espanya destaquen les accions d’Alcoi (1821) i la destrucció de la fàbrica Bonaplata a Barcelona (1835). Durant la regència d’Espartero (1840-1843) van aparèixer organitzacions obreres a la indústria tèxtil de Catalunya i van utilitzar la vaga com a arma. Els moderats van prohibir el 1843 totes aquestes organitzacions. Durant el Bienni Progressista (1854-1856) es va produir una vaga contra les selfactines (1854), durament reprimida per l’exèrcit. Això va provocar la primera vaga general a Espanya (1855). El retorn dels moderats al poder va provocar una legislació contra les associacions obreres (1857). Durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) els federals intransigents, amb moltes influències del socialisme utòpic, van protagonitzar diverses revoltes durant la monarquia d’Amadeu de Savoia i durant la Primera República.

L’arribada de l’internacionalisme (1868-1874)

El 1864 s’havia fundat l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) o I Internacional, on van coincidir diferents moviments d’esquerra, destacant aviat dos grups: el socialista (Marx) i l’anarquista (Bakunin). El 1868 va arribar a Espanya Giuseppe Fanelli, enviat per l’AIT, però que va difondre les idees anarquistes. L’any 1870 es va fundar la Federació Regional Espanyola (FRE) de l’AIT, dominada pels anarquistes i molt forta a Catalunya. Per la seva banda, els socialistes van enviar el 1871 Paul Lafargue, gendre de Marx, i que va organitzar la Nueva Federación Madrileña (1872). El 1871 l’AIT va ser declarada il·legal a molts països. El ministre Sagasta va prohibir la FRE el 1874, durant la república dictatorial presidida per Serrano.

L’anarquisme

L’anarquisme nega tot tipus d’autoritat: “Ni Déu, ni Estat, ni patró”, perquè tot poder és explotació i repressió. Per tant, no creuen en la política, solament en l’acció social. Dins l’anarquisme van diferenciar-se diverses tendències. L’anarcosindicalisme té com a teòric el príncep rus Mikhaïl Bakunin. Considera bàsica la formació de sindicats i la lluita mitjançant la vaga. L’anarcocomunisme o comunisme llibertari té com a teòric el príncep rus Piotr Kropotkin. Defensa l’organització de sindicats i la vaga, però també “la propaganda pel fet” (atemptats). Durant el primer govern liberal de la Restauració, Sagasta va autoritzar la formació de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), de caràcter anarcosindicalista, però amb el retorn dels conservadors (1883) es van produir els foscos atemptats de la Mano Negra, que van provocar una dura repressió. Entre 1893-1897 van prendre protagonisme els anarcocomunistes, amb atemptats contra símbols del poder: Martínez Campos (exèrcit), bomba del Liceu (burgesia), processó del Corpus (Església). Seguí una ferotge repressió (processos de Montjuïc, 1897) i com a reacció hi va haver l’assassinat de Cánovas (1897). Desacreditada la violència obrera, el moviment anarquista no es recuperà fins a la fundació de plataformes sindicals com Solidaritat Obrera (1907) i la Confederació Nacional del Treball (CNT, 1910), forta a Catalunya, Andalusia, Aragó i València.

El socialisme

Pablo Iglesias va transformar la Nueva Federación Madrileña en el Partido Socialista Democrático Obrero Español (PSDOE), que demanava les llibertats d’associació, reunió i manifestació, el sufragi universal, la prohibició del treball infantil, la reducció de la jornada laboral i altres mesures socials. El 1888 es va transformar en el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) i va ser fundat el sindicat socialista Unión General de Trabajadores (UGT). El 1889 el PSOE va participar en la fundació de la II Internacional (socialista) i des del 1890 va organitzar les reivindicacions del Primer de Maig. Els socialistes van ser forts a Madrid, Astúries i Biscaia.

L’evolució demogràfica

La transició demogràfica

L’inici de la transició demogràfica a Espanya es va caracteritzar per la davallada de la taxa de mortalitat, deguda, sobretot, a la menor incidència de les malalties infeccioses gràcies a la millora dels serveis de neteja i clavegueram, a la potabilitat de l’aigua i la higiene dels aliments. L’esperança de vida en néixer va augmentar de 34,8 a 50 anys entre 1900 i 1930. A conseqüència de la davallada de la mortalitat i del manteniment d’una natalitat alta, la població espanyola va créixer: l’any 1900 Espanya comptava amb 18,5 milions d’habitants, i l’any 1920 va arribar als 21,3 milions. A partir de la segona dècada del segle XX, es va anar produint un descens de la natalitat. Catalunya va aprofundir el procés de transició demogràfica i va conèixer una davallada molt notable de la mortalitat. L’esperança de vida va passar de 45 anys el 1910 a 53,8 el 1930. Els habitants de Catalunya van augmentar d’1,8 a 2,8 milions, però no va estar motivat tant pel creixement vegetatiu com per una onada migratòria a la segona dècada del segle XX.

Els moviments migratoris

Entre els anys 1900-1931, Espanya va viure un gran creixement de les migracions interiors, que van comportar una redistribució regional de la població. Madrid, Barcelona, els principals centres industrials en expansió, seguides per Bilbao i Sevilla, es van convertir en els pols d’atracció d’emigrants, que procedien de regions eminentment rurals com Castella, Múrcia, Aragó i les províncies orientals d’Andalusia. L’emigració a ultramar iniciada cap al 1880 va assolir un màxim sense precedents, tot i que va disminuir notablement amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. La majoria dels emigrants eren homes joves, en edat productiva, que van salpar amb destinació a l’Amèrica Llatina.

Intensificació de la urbanització

A causa del procés migratori, les ciutats grans com Madrid i Barcelona van créixer notablement, fins a superar el milió d’habitants l’any 1930. Altres ciutats van experimentar un augment de la població espectacular com a centres industrials o miners importants: Barakaldo i Sestao al País Basc; Mieres i Sama de Langreo a Astúries; Badalona, Sabadell i Terrassa a Catalunya. En aquesta etapa, Barcelona es va transformar. La ciutat va créixer com a resultat de l’agregació d’alguns municipis del Pla de Barcelona pel decret de 1897 (Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu del Palomar, Sants i les Corts) i de la construcció de nous habitatges per acollir immigrants. Es van dur a terme una reestructuració interior amb l’obertura de la Via Laietana (1907), la construcció de xarxes de transport urbà modernes (tramvia, metro, ferrocarril del Vallès), l’ampliació de les comunicacions (port i aeroport) i la remodelació de Montjuïc arran de l'Exposició Internacional del 1929.

Endarreriment Agrari i Conflictivitat Pagesa

La crisi agrària

Amb una agricultura de cereals, oliveres i vinyes, i ramaderia ovina, Espanya va patir molt l'impacte de la crisi cerealista. La causa va ser l'arribada a Europa de productes més competitius (Argentina, EUA, Canadà, Rússia). L'efecte fou una baixada de preus i menys beneficis. La Lliga Agrària va demanar un aranzel protector. També hi va haver crisi de la viticultura, molt important a Catalunya. Cap al 1879, la fil·loxera va passar els Pirineus, i el 1910 ja era per tot Catalunya, destruint la vinya. Això va provocar un conflicte entre rabassaires i propietaris. Els primers, que havien fet inversions durant l’auge vitícola, van defensar la vigència dels contractes de rabassa morta. Els propietaris deien que la mort de 2/3 dels ceps anul·lava els vells contractes i en volien de més curts per convertir-los en arrendataris.

L’evolució agrícola

La crisi se supera gràcies als aranzels i al creixement de la producció, per l'augment de la demanda. Els motors de la millora agrícola van ser: les noves rompudes i la intensificació dels conreus per fertilitzants, selecció de llavors o menys guaret, introducció de nous conreus i l'especialització de conreus per exportar. Els cereals van continuar sent el conreu principal espanyol, però poc dinàmic. Els més productius (per exportar) van ser la vinya, l’olivera, els fruiters i les hortalisses. Va augmentar la producció de carn i llet. Els rendiments escassos dels cereals comportaven preus molt alts. Les comarques de Barcelona i Tarragona van desenvolupar una agricultura especialitzada en carn, hortalisses, verdures i fruites. La producció de cereals va augmentar, com l’arròs al Delta de l’Ebre, però l'increment més fort va ser al sector ramader, sobretot boví i porquí. La viticultura va passar per una llarga depressió. L’oli, els fruits secs, les patates i els cítrics es van començar a exportar.

Els problemes del camp espanyol

A les zones latifundistes d'Extremadura i Andalusia, la major part de la població era pobre, cosa que generava conflictes i es demanava una reforma agrària. Els minifundis a Galícia, sumats a la mala qualitat del terreny, no permetien garantir la subsistència. Per millorar la producció es va fomentar el regadiu. El pla de 1902 va crear confederacions hidrogràfiques i el Pla Nacional d’Obres Hidràuliques va ser endegat per la Segona República el 1933. A principis de segle, el gran problema eren els pagesos sense terra. La pressió dels grans propietaris va impedir la reforma agrària fins al 1932.

Els Progressos de la Indústria

Canvi energètic i avenços tecnològics

L'economia creix gràcies a les noves fonts d'energia: electricitat i petroli. L'electrificació es dona en dues etapes: 1880-1914 (enllumenat públic) i 1914-1930 (ús industrial). Això va comportar menys dependència del carbó per l'aprofitament de l'energia hidroelèctrica dels Pirineus. Apareix l'automòbil, el telègraf (1860) i, el 1920, el telèfon i la ràdio.

El creixement industrial

En les tres primeres dècades del segle XX, el producte industrial espanyol per càpita va augmentar un 60%. Catalunya va mantenir la posició central en la indústria fabril espanyola. Apareixen noves indústries i es consoliden les existents. Es manté la preponderància de les indústries de béns de consum sobre les de béns d’equipament.

Els sectors tradicionals i les noves indústries

S'expandeixen la indústria de l'alimentació i el tèxtil. També la indústria química. La siderúrgica biscaïna va créixer molt i, el 1902, es va crear Altos Hornos de Vizcaya. Els beneficis del sector van afavorir la diversificació industrial basca. També es va crear a Sagunt Altos Hornos del Mediterráneo (1923). Entre els nous sectors destaca la indústria elèctrica, la metal·lúrgica (expansió de l'automòbil i els electrodomèstics). Automòbils: Hispano Suiza, Barcelona 1904. Petroli: CAMPSA (1927). Construcció: Asland, 1928, afavorida per la indústria del ciment.

La indústria tèxtil catalana

Té l'origen a les fàbriques d’indianes del segle XVIII, que utilitzen cotó i no llana (més higiènic). La màquina de vapor (1830), la manca d'obrers i la repatriació de capital, juntament amb mesures proteccionistes, van impulsar un procés de creixement entre 1830-1861, aturat per la “fam de cotó” causada per la Guerra Civil d'EEUU (1861-1865). Des de 1874, s'inicia una nova fase dominada per l'energia hidràulica. Els capitals procedien de l’agricultura i el comerç colonial, amb empreses petites i mitjanes, de tipus familiar. Els punts febles eren l'escassa capacitat de compra del mercat espanyol, per la pobresa, i la manca de matèries primeres. En l’etapa 1830-1861, les fàbriques s'instal·laven a prop dels ports, per reduir els costos del carbó de Gran Bretanya. Els vapors eren fàbriques amb carbó com a font d’energia. Se situaven a la costa i amb ferrocarril, per abaratir transports. Les colònies s'instal·laven al costat del Llobregat, Ter i Besòs i utilitzaven energia hidràulica de franc. Es van organitzar barris al voltant de la fàbrica, amb serveis bàsics, amb poca conflictivitat laboral perquè perdre el treball implicava la pèrdua de l’habitatge, l’escola dels fills, els serveis, etc. Hi va haver una revifalla de la indústria de llana per la crisi cotonera de 1861 a Sabadell i Terrassa.

La diversificació de la indústria catalana

A Catalunya, la indústria tèxtil va mantenir el predomini, però va reduir el seu pes específic. Les indústries bàsiques com la mineria, l’energia, la química, la metal·lúrgia, el ciment i la siderúrgia van augmentar. La indústria lleugera també va créixer: la confecció, el cuir, el calçat, el paper i les arts gràfiques. A Barcelona, l'enllumenat públic arriba el 1910 i s'estén per Catalunya, generalitzant-se'n l'ús industrial. Cal destacar la instal·lació a Catalunya de les primeres multinacionals i la producció elèctrica, sobretot en el grup Barcelona Traction (La Canadenca) i en la Catalana de Gas i Electricitat (Gas Natural), del 1911. L'augment de la renda a Espanya va comportar un augment de la demanda i del comerç amb el país. D'allà arribaven productes alimentaris, semiacabats i matèries primeres. A finals del segle XIX, Barcelona era un centre financer important, però el 1930 no en queda quasi res (Banc de Barcelona) i depèn de la banca madrilenya o basca.

La difusió territorial de la indústria

Es concentra a Catalunya, el País Basc i Madrid. A Galícia destaca la indústria conservera i a la cornisa cantàbrica les indústries siderúrgiques i metal·lúrgiques. La indústria del moble i la de joguina a València i, el 1920, a Alacant.

La millora de les comunicacions

Millora de camins i carreteres, l’electrificació dels ferrocarrils i la construcció de noves xarxes, la creació dels transports urbans com el tramvia i el metro (Madrid 1919, Barcelona 1924), la telefonia i l’inici de la radiodifusió. Totes aquestes infraestructures van ser finançades per l'Estat. A la xarxa telegràfica va millorar la qualitat de les transmissions. La Societat General de Telèfons de Barcelona (1890) va ser la primera empresa de telefonia, absorbida el 1924 per la Compañía Telefónica Nacional de España, que va obtenir el monopoli de l’Estat.

L’intervencionisme de l’Estat

Una característica de l’economia espanyola durant el primer terç del segle XX va ser la restricció de la competència entre empreses i la constant intervenció de l’Estat. Aquest intervencionisme es va manifestar en: - la concessió d’ajudes (exempcions fiscals, subsidis i comandes directes de l’administració) per estimular la inversió privada en indústries tecnològicament més avançades i - l’elevació del proteccionisme. El gir es va iniciar el 1891 amb la promulgació d’un aranzel duaner que suposava l’abandonament del lliure canvi i el retorn al proteccionisme. Aquesta tendència es va confirmar amb els aranzels de 1906 i del 1922. El cas de protecció més explícit va ser el del carbó, ja que l’administració obligava a consumir carbó espanyol per poder acollir-se als ajuts públics. Les mesures protectores van afectar negativament l’economia, ja que van mantenir una indústria amb una productivitat baixa i poc competitiva, però també van tenir efectes positius en fomentar la indústria nacional i l’articulació del mercat interior.

L’evolució de l’economia

La recuperació econòmica després del 98

La desaparició dels mercats colonials va perjudicar les exportacions del tèxtil català, les farines castellanes, la petita maquinària i altres productes, alhora que va encarir els béns importats de les antigues colònies. A mitjà i llarg termini, la crisi va ser favorable per a l’economia espanyola, perquè va obligar a una certa renovació de l’estructura productiva, va estimular el creixement de la producció industrial i va accelerar el canvi energètic (electricitat).

La conjuntura de la Primera Guerra Mundial

La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va permetre una important expansió econòmica, ja que Espanya es va convertir en subministradora dels productes industrials i agraris als bel·ligerants. La balança de pagaments va donar saldo positiu. Malgrat això, el creixement de la demanda va comportar un increment dels preus, amb un procés inflacionari sense precedents (el preu del blat va augmentar un 72%). Aquest creixement va tenir un comportament fortament especulatiu, perquè l’augment dels beneficis es va malbaratar en bona part en la importació de productes de luxe superflus. Les classes populars van conèixer un empitjorament del nivell de vida, fet que va provocar una onada de vagues i reivindicacions obreres. La fi de la guerra i, per tant, la caiguda de la demanda dels països bel·ligerants va acabar amb l’eufòria econòmica i desencadenà una forta crisi (1920-1923) i un augment de la desocupació.

Els efectes de la crisi del 1929

L’any 1929 es va iniciar una depressió econòmica mundial com a conseqüència del crac de la Borsa de Nova York per l'enfonsament del valor de les accions. La crisi internacional va tenir repercussions al conjunt d’Espanya, malgrat que la incidència va ser menor que a altres països occidentals industrialitzats, a causa del poc pes que el comerç exterior tenia en l’economia espanyola com a conseqüència del proteccionisme aranzelari de l’etapa anterior. La caiguda de la demanda va comportar el retrocés de les exportacions a partir de l’any 1931. La crisi internacional també va repercutir de manera relativa a Espanya gràcies a la devaluació de la pesseta, perquè va significar una reducció de preus dels productes espanyols en moneda estrangera i això va millorar la competitivitat de les exportacions.