El tardofranquisme: Tecnòcrates, oposició i crisi del règim
Tecnòcrates i falangistes
El 1969, quan Franco va nomenar Joan Carles com a successor seu, el dictador tenia 77 anys. Els polítics franquistes es preparaven per a un futur sense Franco. El 1969 es va produir el cas MATESA, en què es va descobrir un frau en unes suposades exportacions d’aquesta empresa. Es va produir una crisi política entre dirigents franquistes. Franco hi va intervenir i va nomenar un nou govern, dominat pels tecnòcrates, que es van convertir en els guanyadors de l’enfrontament amb els falangistes. L’almirall Luis Carrero Blanco n'era la figura més representativa. La política dels tecnòcrates es va centrar a reforçar el creixement econòmic mitjançant els plans de desenvolupament.
La discussió sobre el futur del règim
Alguns pretenien mantenir una dictadura estricta, mentre que d'altres volien fer alguns canvis. La discussió sobre les associacions va ser un tema principal. La Ley Orgánica del Movimiento (1969) va reforçar el paper del Movimiento com a organització oficial a través de la qual s’havia de vehicular tota l’acció política legal. Altres sectors influents, que formaven part de l’anomenat «búnquer», dirigit per José Antonio Girón de Velasco, creien que l’existència d’associacions polítiques dins del Movimiento acabaria sent un primer pas cap a la creació de partits polítics, opció que desaprovaven radicalment.
La nova oposició
Al llarg dels anys seixanta hi va haver una nova oposició al règim franquista. En aquest sentit, va tenir molta importància la renovació generacional, ja que van irrompre en la vida pública joves que no havien viscut ni participat directament en la Guerra Civil. Els fronts opositors es van multiplicar:
- Partits polítics d'esquerres.
- Sectors catòlics.
- Estudiants universitaris.
- Nous sindicalistes i moviments ciutadans.
Per condemnar els delictes polítics, es va crear el Tribunal d’Ordre Públic (TOP).
Monàrquics i republicans a Munic
Al IV Congrés del Moviment Europeu a Munic, el juny del 1962, es va aprovar una resolució a favor de la democràcia a Espanya, entesa com a premissa necessària per a la Comunitat Econòmica Europea (CEE). En la reunió de Munic hi havia força presència de l’oposició moderada, tant monàrquica com republicana, amb l’única excepció dels comunistes. La repercussió de la reunió va ser molt notable, i la dictadura va entendre que el simbolisme d’aquella trobada podia ser molt perillós. La premsa oficial va anomenar-la despectivament el «Contuberni de Munic».