Teatre de l'Absurd de Pedrolo i Evolució Teatral

L'Obra Teatral de Manuel de Pedrolo

L'obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura catalana contemporània. Amb més d'un centenar de títols publicats, Pedrolo ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques.

El Teatre de l'Absurd (1958-1963)

Entre 1958 i 1963, va escriure un total de 13 obres teatrals centrades en la temàtica de l'autenticitat, el sentit de l'existència i la llibertat, analitzada des de diferents angles i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb l'anomenat teatre de l'absurd.

En essència, Pedrolo va plantejar l'autenticitat de l'home des de premisses heideggerianes, segons les quals, com més autèntic és l'home, més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior.

Sorgit de la necessitat d'exposar una situació col·lectiva de repressió, el seu teatre, per tal de burlar la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeti localitzar l'acció: les seves peces no tenen ni geografia ni història o encarnen situacions que l'autor enfronta a situacions límit, des d'un plantejament existencialista.

Més que no el qualificatiu de l'absurd, Pedrolo reivindica per la seva obra el teatre de l'autèntic.

Evolució del Teatre a Partir dels Anys Setanta

A partir dels anys setanta, els nous camins teatrals es concreten en els següents punts:

• Investigació de nous espais escènics: Les companyies de teatre actuals improvisen espais i sovint representen les obres al carrer o en espais insospitats. Per exemple, La Cubana, que comença la representació fora del recinte teatral.
• Rebuig del teatre escrit a priori: Algunes companyies elaboren el text a l'interior del grup, rebutjant així la figura de l'autor teatral que escriu sol, a casa seva. En són un exemple Els Joglars.
• Importància de la figura del director escènic: Ell és qui decideix finalment els detalls de tot allò que s'ha de representar. Hi ha, doncs, una implicació total en l'obra.
• Rebuig de la visió occidental del teatre: Davant de la crisi que pateix el teatre occidental, ha augmentat l'interès i la investigació per les formes teatrals africanes i, sobretot, orientals, totes elles més rituals i simbòliques.
• Barreja de mitjans expressius: Tot és vàlid en l'expressió teatral. Així, les noves tecnologies penetren també en el món teatral actual, que barreja tècniques antigues com el mim (El Tricicle) i el circ (Els Comediants) amb la projecció cinematogràfica de l'obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen (La Cubana).

Elements de la Suite Instrumental Barroca

A continuació es descriuen breument els elements típics d'una suite instrumental barroca:

• Allemande: Es caracteritza pels seus inicis en anacrusa, encara que més tard es distingeix per l'ús de corxeres o semicorxeres. Compàs de 4/4. Estructura binària amb dues parts que es repeteixen.
• Courante: En l'estil francès, tenia molts accents creuats i era una dansa lenta. La courante italiana era més ràpida, amb un desenvolupament més lliure. Compàs de 3/4 amb anacrusa.
• Zarabanda: Compàs ternari de 3/4.
• Giga: Compàs de 6/8, 12/8, 3/8 o 9/8. És el moviment final. Té anacrusa i un estil imitatiu fugat.
• Gavota: Compàs de 4/4 o 2/2. Velocitat moderada. La distinció bàsica de la gavota original consisteix en què les frases s'inicien sempre a la meitat del compàs, és a dir, a la tercera nota. Té un caràcter majestuós. Anacrusa normal (corxera).
• Minuet: Compàs de 3/4 sense anacrusa, originari de França. Estructura: 1) Exposició: a) tema amb repetició, b) tornada al tema amb repetició; 2) Trio: canvia de tonalitat; 3) Reexposició de la primera part sense repetició i, a vegades, amb coda.
• Bourrée: Dansa ràpida d'origen binari, compàs de 2/2, amb una anacrusa breu.