El Teatre Català del Segle XIX: Romanticisme i Guimerà

El Teatre del Segle XIX: Romanticisme i Renaixença

La influència del romanticisme durant l'inici de la Renaixença va trencar amb les convencions del teatre neoclàssic, que establia una reglamentació molt rígida i no admetia cap desviació dels models considerats correctes. La llibertat que cercava l'autor es manifestava en els trets següents:

• Desaparició de la frontera entre els gèneres dramàtics.
• Barreja de la prosa i el vers.
• Rebuig de les tres unitats clàssiques (lloc, temps, acció).
• Major varietat de situacions i de personatges.

El Drama Romàntic: Característiques Principals

Les característiques del drama romàntic són:

• L'amor: És el tema més important. És presentat com una passió absoluta que no obeeix cap llei ni s'atura davant de res. És un amor que aspira a una realització perfecta i impossible, per això que el final sempre és tràgic.
• L'heroi: És el personatge protagonista, un individu misteriós enfrontat a la societat o a un poder injust contra el qual mena una lluita desigual, i per aconseguir una cosa a la qual molt sovint no arriba. La seva vida és un seguit de desgràcies i el seu destí és tràgic: mort, suïcidi, marginació...
• Capacitat emotiva: La dramatització consisteix en l'ús d'un conjunt de recursos per a commoure la sensibilitat del públic i provocar-ne la sorpresa: intriga i escenes truculentes, dinamisme de l'acció, passions exalçades dels personatges, escenografia impactant i aparatosa.

El Drama Romàntic a Catalunya

A Catalunya, el drama romàntic apareix en els anys 30 del segle XIX i és escrit en llengua castellana. Són drames de tema històric que inicialment tracten la història espanyola o europea. En la segona meitat del segle es produeix la introducció de la llengua catalana en el drama històric, conreat per alguns autors amb finalitat patriòtica. És el subgènere més representatiu del drama romàntic (Víctor Balaguer: Don Joan de Serrallonga, 1869).

D'altra banda, apareix una forma original i específica:

El Drama de Costums Rurals

Vinculat als pensaments ideològics de la Renaixença, presenta una idealització de la família rural catalana, dipositària d'uns valors i uns costums. L'argument és de caire sentimental i s'hi combinen elements dramàtics i humorístics (Frederic Soler: La Dida, 1872).

Àngel Guimerà: Plenitud del Teatre Català

Àngel Guimerà representa la plenitud del teatre de la Renaixença, amb una producció extensa de qualitat literària indiscutible. Començà a escriure dramatúrgia quan ja era conegut i valorat com a poeta. L'any 1879, amb l'estrena de Gala Placidia, inicià la seva carrera com a dramaturg que tindria el seu punt culminant en els anys 90. Guimerà renova el teatre romàntic amb la creació de la tragèdia romàntica i el drama realista, uns gèneres dramàtics personals i originals que caracteritzen la seva trajectòria teatral, dividida en l'etapa romàntica amb què es dona a conèixer, i l'etapa d'introducció d'elements realistes.

Tragèdia Romàntica de Guimerà

• Argument històric sense intenció patriòtica: L'acció transcorre en un temps passat, real o imaginat per l'autor. No hi ha intenció patriòtica en el tractament de la història. Guimerà posa per davant un propòsit literari i artístic, per això que els temes i els personatges de les tragèdies tenen un abast més universal.
• Idealització dels personatges: Els personatges són idealitzats i l'acció dramàtica sempre gira a l'entorn de les seves passions exaltades i els seus sentiments abrandats, que sovint es reflecteixen en la natura.
• Innovació de l'ús del vers: Guimerà escriu les tragèdies en vers, però adopta el decasíl·lab blanc, un metre que li permet una expressivitat i riquesa de ritme superior a la de l'heptasíl·lab del teatre català precedent. Les conseqüències són poeticitat i lirisme en el tractament del tema.

Drama Realista de Guimerà

Resulta d'incorporar trets realistes al drama romàntic. Terra Baixa n'és un exemple que mostra les característiques del drama realista:

• Presència de problemes socials.
• Personatges extrets de la realitat, generalment de condició modesta.
• Ús de la prosa i d'un llenguatge més col·loquial.

Els elements romàntics que perviuen en el drama realista són els següents: hi ha una visió idealitzada del món i dels homes; els personatges representen idees; els sentiments són abrandats i el que es pretén és mostrar-nos uns conflictes passionals.