El Teatre Català de la Postguerra: De la Repressió a la Renovació
El teatre català de la postguerra: proscripció i represa
El tràgic desenllaç de la Guerra Civil l'any 1939 i la repressió posterior van capgirar les expectatives del teatre català fins a abocar-lo a una situació de proscripció i desmantellament. Els factors que van marcar aquesta situació van ser diversos:
- La prohibició, fins al 1946, de fer cap representació teatral en la nostra llengua.
- L'exili i la marginació dels escenaris dels dramaturgs catalans.
- La desconnexió amb l'escena internacional contemporània.
- La prohibició de traduir obres estrangeres.
Una tímida recuperació cultural
A partir de l'any 1946 es va propiciar una certa recuperació cultural a causa d'una política més permissiva del govern espanyol. El camp del teatre es va desenvolupar amb el manteniment de formes dramàtiques tradicionals com el sainet i la comèdia de costums.
L'any 1955 es va fundar l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), una institució que va contribuir decisivament a la represa del teatre en la nostra llengua, connectant-lo amb els corrents dominants del teatre estranger contemporani.
La renovació dels anys seixanta: el teatre independent
Als anys seixanta sorgeixen altres plantejaments renovadors incardinats en el moviment anomenat "teatre independent", a més de la convocatòria, a partir de 1963, del premi Josep Maria de Sagarra.
El teatre independent neix de la necessitat de connectar amb el públic i d'articular unes xarxes de distribució que estenguin i consolidin el teatre en la nostra llengua. En un primer moment, es tracta d'un fenomen de grups que viatgen pels pobles i ofereixen els seus muntatges.
A més, aquest teatre respon a una nova estètica, que planteja el teatre com un element de presa de consciència política, social i cultural, però alhora manifestava un rebuig contra el teatre comercial.
Nous corrents escènics europeus
La gran innovació va ser el teatre èpic, basat en tècniques teatrals de Brecht, és a dir, una posada en escena on la interpretació dels actors busca l'atenció de l'espectador per fer-lo pensar, com en el cas d'El retaule del flautista.
El teatre de l'absurd
Un altre corrent europeu que arriba és el teatre de l'absurd, el qual parteix d'una base existencialista. Es tracta d'un teatre que ofereix una filosofia pessimista i absurda de l'existència humana. Les característiques peculiars d'aquest teatre són l'abandonament d'una construcció dramàtica racional i el rebuig del llenguatge lògic. L'estructura tradicional és substituïda per una successió al·lògica de situacions, relacionades per una feble i efímera traça caracteritzada per diàlegs sense significat.
El teatre document
Un altre corrent teatral és el teatre document, un tipus de teatre que estudia un fet històric controvertit i intenta indagar en les manipulacions per mostrar la veritable realitat.