El teatre gallec: des de l'exili fins a la renovació dramàtica

Teatre gallec: del exili a la renovació dramàtica

La guerra civil i la posterior dictadura militar van provocar el trasllat de la producció teatral gallega a l'exili, sobretot a Buenos Aires, on es va representar per primera vegada Os vellos non deben de namorarse i es va desenvolupar una programació estable. Un dels grans promotors del teatre popular gallec a Amèrica va ser Varela Buxán, mentre que Castelao i Blanco Amor van fer un teatre més culte, en el qual van incorporar noves tècniques dramàtiques i van apostar per una estètica moderna.

A Galícia, la creació de l'editorial Galaxia va permetre recuperar la publicació de textos teatrals. Un dels autors més destacats és Álvaro Cunqueiro, que va publicar peces com Fundación de Romeo e Xulieta i O Príncipe de Dinamarca. També van escriure obres de teatre Ramón Otero Pedrayo i Xohana Torres.

La recuperació dels anys 60 i 70

A mitjan anys 60 va començar un procés de recuperació impulsat per la tasca de diversos grups de teatre independent, com el Teatro Popular Gallego. Les seves obres es caracteritzen per la càrrega ideològica i la ruptura amb les formes clàssiques. Tot això va provocar un rexurdiment de l'activitat dramàtica gallega.

El 1973, l'Associació Cultural Abrente va començar a organitzar la Mostra Teatral de Ribadavia, que va permetre consolidar una dinàmica d'espectacles teatrals i va actuar com a fòrum de debat sobre els enfocaments temàtics i estètics de la nova dramatúrgia gallega. Per aquelles dates van aparèixer els primers concursos de textos teatrals, en els quals es van donar a conèixer els escriptors que formen part del Grup Abrente: Manuel Lourenzo, Roberto Vidal i Euloxio Ruibal.

Entre els trets comuns que comparteixen hi ha la lluita per la professionalització del sector, la creació d'un teatre compromès amb la realitat sociopolítica de Galícia i, a partir de 1980, la renovació de les seves propostes amb un teatre d'ambientació urbana.

Manuel Lourenzo

Manuel Lourenzo és un actor i autor prolífic que tracta molts temes en la seva obra, en la qual es poden distingir tres cicles: el cicle mític, l'històric i l'urgent o immediat. L'ús del mite és una constant en el teatre universal, especialment en les èpoques de censura, perquè serveix per denunciar una situació històrica de manera encoberta. Altres obres estan inspirades en la mitologia clàssica i unes altres se centren en els problemas socials i psicològics dels personatges. Va rebre el premi Abrente per la seva obra tragicomèdia Do ventó de Tebas ao nó dunha forca.

Roberto Vidal

Roberto Vidal és una de les figures més importants del teatre gallec contemporani. Va estar vinculat a diferents companyies teatrals i va realitzar una obra abundant que va aconseguir molt reconeixement. El seu teatre es caracteritza per l'ús del simbolisme i per la combinació d'elements de la tradició popular amb altres de la realitat sociocultural que li va tocar viure, amb una temàtica de visió pessimista de l'existència humana i un compromís social. Es va donar a conèixer amb la peça Laudamuco.

Euloxio Ruibal

Euloxio Ruibal es va donar a conèixer amb la consecució del premi Abrente amb Zardigot. En la seva primera etapa creativa es va centrar en el tema de la guerra civil i les seves conseqüències, va conjugar les tècniques avantguardistes amb la tradició dramatúrgica gallega. Posteriorment va adoptar un to més lúdic i després es va centrar en la situació política del país.