El Teatre Llatí: Origen, Evolució i Autors Clau (Plaute i Terenci)

El Teatre Llatí: Origen i Evolució

El teatre en llatí tingué el seu origen en el culte religiós que es retia als déus campestres: s'organitzaven jocs d'escena per a honorar aquestes divinitats i tenir-les propícies. Amb aquests jocs es perseguia també un objectiu polític: crear un sentiment d'unitat al voltant d'un projecte comú: Roma. En aquests espectacles assistien tots els ciutadans.

Etapes Inicials del Teatre Romà

Es distingeixen quatre etapes o moments en els inicis del teatre romà:

1. Es feien representacions de ballet amb dansa i música, importat d'Etrúria.
2. Es continuà combinant la dansa i la música com a elements fonamentals de l'espectacle, però hi aparegué la paraula. Els actors improvisaven amb caràcter satíric, burlesc i/o picant.
3. Es combinà la dansa i la música sobre la base d'un text fixat prèviament. Hi havia parts cantades i parlades i s'abordaven tot tipus de temes i s'utilitzaven varietats de ritmes musicals i gestos. L'actor es professionalitzà perquè havia d'assajar.

Es començà a representar l'obra (fabula scaenica) que es caracteritzava per tenir un argument o intriga, que desenvolupaven sobre l'escenari diferents personatges, encarnats per diferents actors, sense abandonar la música, ni el cant, del qual se n'encarregava ara un cantor, que estava darrere l'escenari. Va néixer al 240 aC.

Comèdia i Tragèdia

Comèdia: els seus protagonistes eren senzills, amor, raptes, embolics, to desenfadat i groller i llenguatge de carrer.

• Comèdia a la grega: (fabula palliata) acció a Grècia, amb el Pallium i amb esperit romà.
• Comèdia nacional romana: (fabula togata) vestien la toga i tot llatinitzat.

El teatre més genuí el constitueixen les comèdies (palliatae) que són el nucli de diverses obres dramàtiques conservades.

Tragèdia: els seus protagonistes eren divinitats i herois amb accions com duels, desenterraments i morts, to solemne, llenguatge elevat i final funest i tràgic.

• Tragèdia a la grega (fabula graecania) grec, vestien el gitó i calçaven coturns.
• Tragèdia nacional (fabula praetexta) Toga praetexta.

Autors Clau: Plaute i Terenci

Tit Marci Plaute (255-184 aC)

Vivia en un temps de dificultats que alteraven la situació politico-social i cultural de Roma. És el poeta còmic més important de la literatura llatina. Va néixer a Sarcina (Úmbria) cap al 255 aC. Arribà a Roma sent un ciutadà lliure on a Geli es dedicà al teatre. Comença a escriure al 215 a.C i va morir al 184 a.C Conrea comèdia a la grega. Imità els models del teatre hel·lènic dels s. IV i III, però fent múltiples referències al món romà.

Fa ús de la contaminatio, que és refondre dos arguments de comèdies gregues per fer el fil argumental. Donà més importància a alguns personatges. Aplica aspectes formals nous com la diferent ornamentació del prologus, la configuració de la comèdia com un drama continuum i la creació de parts lirico-musicals en vers. Va ser anomenat com imitació creadora, creador de 21 comèdies on els arguments són els mateixos. El principal objectiu és fer riure, té una acció inconnexa, caòtica i sobtada. Obres anomenades fabula motoriae, i el seu mèrit és no saber el final. Consta de poques reflexions morals, poesia molt rica i combinació de parts cantades (diverbia) o recitades amb música (cantica) Originalitat en l'ús de la llengua. Sermo vulgaris.

Publi Terenci Àfer (194-159 aC)

Era esclau de G. Terenci Lucà. Es va educar en un ambient selecte i refinat, on a Roma va adscriure's a un cercle literari d'intel·lectuals filohel·lènics, presidit per Publi Corneli Escipió Emilià. Partidaris de la difusió i arrelament de la cultura grega en la societat romana. El seu ideal de vida és el de humanitats: a mantenir unes relacions amb tothom, a comportar-se, busca el terme mig entre el luxe i l'austeritat.

Té 6 comèdies: La noia d'Andria, La sogra, El turmentador, L'eunuc, Formió i Els germans. Fa comèdies psicològiques escrites en vers i són el subgènere de la fabula palliata, fa com Plaute (contaminatio). Personatges joves amb preocupacions ètiques Descripcions profundes i acurades dels seus caràcters assignant-los trets psicològics i preocupant-se del seu comportament. Comèdies en 5 parts on el diàleg és més important que la cançó. Llatí pur i refinat, evitant grolleries i tècnica de composició superior.

Oratòria Romana

Concepte d'oratòria: Abastava els aspectes relatius a la composició d'un discurs, com aquells pertanyents a la seva exposició en públic. 3 discursos: Laudativum (honorífic), deliberatum (controvèrsia política) i iudiciale (de l'àmbit dels tribunals). Per fer un bon discurs feia falta un exordium, narratio, argumentatio i peroratio. Per l'estructura: inventio, dispositio, elocutio, memoria i actio.

El màxim desenvolupament de l'oratòria romana tingué lloc en un context d'existència de llibertat política i de proliferació de conflictes civils-socials i polítics. 2 corrents: escola Asiàtica (expressió florida) i àtica (menyspreu de la fullaraca ornamental). Més tard amb la pèrdua de llibertat, l'eloqüència entra en decadència progressiva.

Marc Tul·li Ciceró (106 aC)

Va néixer a Arpinium, pertany a família de cavallers. 4 grans apartats: caràcter filosòfic de teoria política amb reflexions generals com l'amistat, la vellesa, els deures, la religió i la superstició, la virtut, la república i les lleis. Obres retòriques que expressen idees pròpies entorn l'eloqüència i la teoria dels seus predecessors grecs i romans. Les obres de l'oratòria: discursos que va compondre i pronunciar.