El Teatre Modernista i la Situació de la Llengua Catalana

El teatre modernista

D'ençà de la Decadència, la literatura catalana havia quedat desconnectada de la trajectòria teatral europea, a excepció de Menorca, que havia conegut el teatre neoclàssic. L'arribada del Modernisme va permetre la representació d'obres d'autors que fins al moment no s'havien pogut representar. A més, el teatre es dignifica com a gènere i passa a ser un acte cultural més que social.

Es distingeixen dues tendències:

• Teatre regeneracionista: influït per Henrik Ibsen, també rep el nom de teatre d'idees. Reprodueix el conflicte entre l'individu i la societat plantejant els problemes socials i laborals. Cal destacar en Joan Puig i Ferrer amb Aigües encantades (1908).
• Teatre simbolista: pren com a model les obres de Maeterlinck, que cerca commoure l'espectador amb l'escenografia. Els personatges, dominats per la tristesa, són la transposició de l'ànima sensible, desencantada i incompresa de l'artista modernista. Destaquen Santiago Rusiñol i Adrià Gual.

Santiago Rusiñol (BCN, 1861 - Aranjuez, 1931)

Va ser un artista polifacètic, entestat a inserir l'art en la vida social. Podem dividir la seva obra en dues etapes; el seu teatre evoluciona d’una primera etapa simbolista a una segona etapa regeneracionista.

Primera etapa

El tema de les obres d’aquesta etapa és l’enfrontament entre l’artista i la burgesia. L’alegria que passa (1898) és la seva primera peça teatral llarga i aconsegueix un gran èxit de públic i de crítica; l’obra gira al voltant de la relació artista i societat, interpretada com l’oposició entre la Poesia i la Prosa. A Cigales i formigues (1901) hi recull de nou el tema de l’oposició artista i societat: les cigales representen la poesia i les formigues la prosa.

Segona etapa

És l’etapa de més èxit. Llibertat! (1901), L’hèroe (1903) i El místic (1903) són algunes de les obres més importants. Rusiñol recorre a la polèmica, la denúncia i el sentimentalisme per atreure el públic; sent la necessitat d’establir-hi contacte directe com a via de normalització literària. Defensa l’espontaneïtat i la sinceritat i fa servir un llenguatge més clar i menys críptic.

L’hèroe està inspirada en la narració de Gabriel Alomar «En Joan quan va arribar», basada en la història real d’un soldat mallorquí de la pagesia que torna de la guerra de Cuba com un heroi, però que finalment és detingut per haver comès diversos robatoris.

A partir d’El místic, emprèn el camí de les concessions al gran públic en una nova concepció de les relacions entre l’artista i la societat. Desenganyat de les possibilitats de l’artista per transformar la societat, ara el missatge se centra en el reconeixement recíproc.

El 1907 publica l’obra L’auca del senyor Esteve, un híbrid entre narrativa i auca a través de la qual introdueix elements diversos com narració, dibuixos (de Ramon Casas) i rodolins (de Gabriel Alomar). El 1917 va ser estrenada en la seva versió teatral i esdevingué el major èxit de Rusiñol. És la història de l’ascensió social d’una família de comerciants al llarg de quatre generacions. El protagonista, Ramonet, comunica a son pare, el senyor Esteve, l’amo d’una merceria, que vol ser escultor. El conflicte entre l’artista i la societat burgesa hi és ben palès en l’ús freqüent de la ironia i la caricatura del senyor Esteve, que representa el materialisme i l’immobilisme d’una burgesia conformista i mesquina.

A partir de 1907 col·labora en la revista L'Esquella de la Torratxa. Des d’aquesta publicació, Rusiñol combat les crítiques dels joves noucentistes que deien de la seva obra que era mal feta i mancada de rigor.

El Modernisme a Mallorca

Els autors del s. XIX a Mallorca acolliren de manera molt parcial l'ideari modernista perquè les circumstàncies socials van ser molt diferents. Allò que atragué els escriptors mallorquins del Modernisme va ser la voluntat de modernitzar la cultura, però sense arribar a l'actitud de revolta ni d'enfrontament amb la classe burgesa. Sí que assumiren la voluntat de renovació en la literatura incorporant-hi temes i noves formes mètriques. Per això, podem afirmar que l'empremta modernista sobre els mallorquins va ser més estètica que ideològica.

Hi hagué un grup de modernistes mallorquins que, a través d'articles i textos d'ideologia nacionalista en revistes com La Nova Palma, defensaven l'autonomia de Mallorca. Autors: Miquel dels Sants Oliver, Joan Torrandell, Gabriel Alomar i Salvador Galmés.

Joan Maragall (BCN, 1860-1911)

Es negà a seguir el negoci familiar. Es llicencià en dret i gràcies a la seva educació va poder ser traductor d'obres i articles d'altres autors com Nietzsche, el pensament del qual va introduir a Catalunya a través de L'Avenç i el Diario de Barcelona. Es va convertir en el gran ideòleg del regeneracionisme modernista.

La seva obra es caracteritza per l'ús espontani del llenguatge i per una actitud vitalista i optimista; confia en el futur. Va ser el primer poeta clàssic del s. XX a Catalunya i la seva obra poètica és la més significativa dels poetes modernistes. Va escriure Poesies (1894), amb el qual inicia el vitalisme nietzscheà, i Visions i Cants (1900), que és una de les obres més destacades del modernisme, segueix la mateixa línia vitalista i està estructurada en 3 parts: en la primera, Visions, fa una revisió dels herois més significatius de la literatura romàntica de la Renaixença; la segona part, Intermezzo, tracta temes relacionats amb fets vitals que l'han impressionat; i la tercera part, Cants, on deixa clara la voluntat de captar l'expressió poètica del poble català.

Respecte a la seva obra teatral destaca Nausica (1910) i, en prosa, destaquen Elogi de la paraula (1903) i Elogi de la poesia (1907); a totes dues exposa les seves idees basades en l'espontaneisme. La poesia modernista va estar influenciada per corrents estètiques: pel Parnassianisme, que va significar el retorn de la mètrica clàssica; pel Simbolisme, que li dona importància a la capacitat suggestiva de les paraules; i el prerafaelitisme, que s'oposa a l'art industrialitzat (la burgesia havia convertit l'art en un element de consum).

Sociolingüística: la situació actual de la llengua catalana

El català es parla a les Illes Balears, Catalunya, Comunitat Valenciana, la Franja de Ponent, el Carxe, el Principat d'Andorra, la Catalunya del Nord i l'Alguer: 10 milions parlen català i més de 12 l'entenen. És una llengua en expansió amb una llarga tradició literària i cultural, transmesa de generació en generació i present als mitjans de comunicació. És majoritària en les relacions amb l'administració autonòmica, però és escassa en les relacions amb l'administració de l'Estat, la justícia i el cinema. El seu coneixement és desigual.

Caterina Albert / Víctor Català (L'Escala, 1869-1966)

Caterina, en un principi, es va decantar per l'escultura i la pintura, encara que les abandona per la literatura després d'haver consolidat la seva preparació de manera autodidàctica. Gràcies a la subscripció a la revista La Renaixença va començar a escriure en català. Encara que va començar a escriure poesia, va triomfar en la narrativa.

L'any 1900, arran de l'escàndol provocat pel seu monòleg teatral La infanticida, premiat als Jocs Florals d'Olot, i la commoció que causa entre el jurat sabent que l'havia escrit una dona, va adoptar el pseudònim de Víctor Català.

La seva obra narrativa està dins la novel·la rural i es pot dividir en tres etapes:

1. Etapa de consagració (1902-1907): En les obres publicades en aquesta època mostra la marginació de la dona i descriu sobretot el medi rural. Publica reculls de narracions com Ombrívoles (1904) i la novel·la Solitud (1905), la més representativa del modernisme, on Mila, la protagonista, l'heroïna modernista, lluita contra un entorn agressiu i viu un fracàs matrimonial. Els personatges tenen una gran força simbòlica i formen antítesis.
2. Etapa de la represa: A partir de la insurrecció dels noucentistes i les seves crítiques, es retira un temps de l'escriptura. La reprèn amb Un film (3000 metres) (1919), on s'aparta de la temàtica rural i centra l'acció en els baixos fons de Barcelona.
3. Etapa de la postguerra: s'inicia després de la guerra i la mort de la seva mare. Entre d'altres, destaca l'obra Mosaic III (1946), que va ser el primer llibre publicat en català d'un autor viu després de la guerra.

La prosa modernista

Gràcies a les campanyes per la depuració del llenguatge, la narrativa modernista triomfa entre el 1900 i el 1912. Varen sorgir molts escriptors i obres, i en conseqüència, també editorials. A més, la narrativa es presenta de manera llarga, en forma de novel·les (Solitud, de Víctor Català, és la més important), però també de manera curta, en forma de contes. Totes les obres comparteixen la voluntat de reproduir les tensions entre l'individu i la societat:

• Apareix un personatge que representa l'artista modernista, heroi, enfrontat al medi social, marginat.
• La voluntat d'eclosionar totes les manifestacions artístiques provoca el sorgiment de la prosa poètica. S'esborren els límits entre el discurs narratiu i el poètic; el modernisme pretén integrar-los.
• L'autor analitza els personatges des d'una profunditat psicològica, donant una visió subjectiva dels conflictes que viuen. Els seus estats d'ànim condicionen les situacions.
• Es recorre molt sovint al simbolisme per anomenar personatges, objectes o elements.
• S'intenta imitar la tècnica de l'impressionisme pictòric en l'escriptura.
• L'estil mascle o ferreny que reprodueix el llenguatge rural.

Distingim dos corrents literaris dins la narrativa:

• La novel·la decadentista: L'escriptor reflecteix la realitat interior dels personatges marginats, inadaptats, amb problemes psicològics amb l'objectiu d'escandalitzar, però amb un to líric. Oscar Wilde va ser el seu representant màxim a Europa, mentre que a Catalunya va ser Prudenci Bertrana i la seva obra Josafat (1906).
• La novel·la rural: L'escriptor centra l'acció del seu relat en el medi rural. Les circumstàncies adverses d'aquest medi natural i la mentalitat conservadora són obstacles amb què l'heroi modernista s'haurà d'enfrontar. L'exemple més important, a més de Solitud, és La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912), de Josep Pous i Pagès. Narra com el segon fill d'una família de senyors s'escapa del seminari enfrontant-se a la força de la tradició, contra l'autoritarisme del pare.

Els mitjans de comunicació

No podem parlar de normalització de la llengua catalana en els mitjans de comunicació sense tenir en compte que, a conseqüència de la prohibició i la persecució del català durant la dictadura, de la manca de recursos i de l'escassa voluntat política, el castellà n'ha estat la llengua vehicular.

La premsa

Si bé el nombre de diaris i revistes publicats en català ha anat augmentant considerablement, encara és superior l'oferta en castellà. Des de 1937, quan va deixar de publicar-se La Veu de Catalunya, fins a 1976, quan apareix l'Avui, no hi hagué premsa escrita en català. Posteriorment, aparegueren les publicacions comarcals Regió 7, El Punt, Diari de Girona, Bondia, Diari d'Andorra, entre altres. Totes aquestes edicions possibiliten l'augment del consum de premsa en la llengua, que es fa més fort amb l'aparició del diari Ara i amb la fusió El Punt-Avui. També cal destacar que els diaris editats en castellà: La Vanguardia, El Periódico, Segre i El País publiquen diàriament una versió traduïda. L'Esportiu és el primer i únic diari dedicat als esports.

La normalització de la llengua catalana en la premsa escrita en paper es troba en una situació crítica a les Illes. Des que deixa de publicar-se el Diari de Balears no hi ha premsa local en català. La premsa digital, però, agafa força als darrers temps; han aparegut un gran nombre de diaris, entre els més llegits trobem Ara, Nació Digital o El Punt-Avui. Al sector de les revistes es percep una certa normalització, ja que actualment en trobem un gran nombre en suport paper i digital com Sàpiens, Descobrir, Cuina. A les Illes destaca Pesca d'Illes.

La ràdio

Segons els darrers estudis d'audiència, la llengua més demandada en la ràdio a Catalunya és la catalana (l'emissora més escoltada és Catalunya Ràdio). Es revela també una progressiva disminució de l'audiència més jove. Al País Valencià i a les Illes Balears hi ha molt poca oferta de ràdio i el consum és, per tant, mínim. Trobem únicament Ona Mediterrània, emissora privada compromesa amb la llengua i cultura pròpies. Amb la irrupció de la ràdio a Internet també han aparegut noves emissores, com iCat.

La televisió

L'oferta televisiva és mínima comparada amb el castellà, si bé a Catalunya el canal més vist és TV3, que emet íntegrament en català. En la dècada dels 80 es produí una eclosió de ràdios i televisions locals; la qualitat lingüística no era l'adequada, però contribuïren a incrementar l'oferta de productes audiovisuals. Començaren les emissions de la Ràdio i Televisió Valenciana, Canal 9 (el varen tancar, ara és À Punt). A les Balears neix al segle XXI IB3 (programació en català i castellà), Ràdio i Televisió de Mallorca, pública i de qualitat i emesa únicament en català. Els diferents governs de les Illes han anat modificant la presència del català o del castellà en la programació.

Criteri i principi de personalitat o de territorialitat

Les fórmules legislatives per regular l'ús de les llengües dins d'un estat són diverses. Allò que distingeix un model de l'altre és l'aplicació d'aquest criteri. El debat està en si, a l'hora de planificar, s'hauria de prioritzar el dret del parlant a rebre les informacions en el seu idioma, o bé si s'hauria de garantir la presència de la llengua històrica en tots els àmbits on és pròpia per assegurar la vitalitat lingüística.

Si s'aplica el criteri de personalitat, interessa garantir el respecte pels drets lingüístics dels parlants, independentment del lloc on es troben, cosa que implica que tots els ciutadans han de conèixer les llengües territorials que conformen el determinat estat. Prioritzar el dret del parlant a rebre informacions en el seu idioma.

El principi de territorialitat consisteix a garantir els drets de la llengua territorial per sobre dels parlants que hi viuen. A països com Bèlgica i Suïssa s'hi aplica. Prioritat de garantir la presència de la llengua històrica.

A l'Estat espanyol s'aplica un model mixt: per als qui tenen com a pròpia el castellà, s'hi aplica el de personalitat; per a la resta, el de territorialitat. Aquest doble tractament perpetua el conflicte, mentre uns estan obligats a aprendre dues llengües, altres només la seva.

Català en els diferents àmbits d'ús

El sistema educatiu esdevé un element clau en el procés de normalització de la llengua i el principal factor de difusió. Després de la dictadura franquista, el sistema educatiu no contemplava el català, per tant, havia d'introduir-lo. Els primers esforços se centren en el català com a assignatura i, progressivament, anar implantant l'ensenyament en aquesta llengua.

Després de l'aprovació de diverses lleis de normalització lingüística, el model educatiu avança cap a la implantació del sistema d'immersió lingüística en català a les Illes Balears i a Catalunya des de principis dels anys 80. En canvi, a la Comunitat Valenciana s'opta per donar llibertat de triar: valencià, castellà o mixt.

La immersió es va plantejar com un mètode d'aprenentatge que incorporava les dues llengües, català i castellà, i que tenia el català com a llengua vehicular. Aquest model s'ha anat consolidant i ha quedat demostrat l'èxit amb l'experiència de tots aquests anys i amb les dades. Així i tot, ha rebut la reprovació de diferents sectors de la societat argumentant una suposada pèrdua del coneixement del castellà. Això ha duit el model d'ensenyament del català als tribunals en diferents ocasions. Ara les diverses administracions defensen idees diferents, cosa que provoca incertesa per al futur del català en l'ensenyament.

Pel que fa a les universitats, el català és la llengua d'ús normal en l'activitat docent i administrativa. Més de la meitat de les classes s'imparteixen en català i s'ofereixen programes d'acollida lingüística i cursos gratuïts d'aprenentatge de català als estudiants que venen de fora. Fora dels territoris de parla catalana, 10 universitats de l'Estat imparteixen continguts catalans. En unes 131 universitats d'arreu del món també s'ha incorporat als programes universitaris.

• A Andorra, existeixen tres sistemes diferenciats: l'andorrà, el francès i l'espanyol.
• A la Catalunya del Nord, l'ensenyament preescolar i primari pot dedicar una hora a la setmana al català. Algunes escoles privades imparteixen un ensenyament bilingüe català/francès des de preescolar fins a secundària.
• A l'Alguer: l'ensenyament és escàs i es basa en la voluntat del professorat i en el suport econòmic de la Generalitat de Catalunya.
• A la Franja de Ponent, el català ha retrocedit a conseqüència de les polítiques de govern autònom. La presència del català a les escoles és inexistent.

L'ús i la situació del català en l'àmbit cultural és desigual segons el sector. Hi ha hagut una forta represa en els darrers anys.

• El sector editorial: distintes iniciatives i la qualitat dels escriptors i dels traductors fan que sigui un dels sectors més dinàmics del món cultural. Els premis literaris, el Dia del Llibre, la Setmana del Llibre en Català suposen una gran promoció.
• El cinema: la situació del cinema en català és precària i anòmala. Pateix encara el dany causat per la dictadura franquista en prohibir-lo. A més, es considera que les pel·lícules rodades, doblades o subtitulades en català no són rendibles. Seria necessària una llei del cinema que en regulés l'oferta i garantís el dret dels espectadors al cinema en català. Pa negre, d'Agustí Villaronga, va ser la primera pel·lícula en català que optà als Oscars.
• Teatre: és l'únic àmbit cultural en què la llengua catalana té un ús predominant. En l'actualitat presenta una gran vitalitat pel nombre de representacions, d'espais, de companyies, d'autors, d'actors i actrius, de directors... i de públic assistent, que ha augmentat des del franquisme. Entre les companyies cal destacar Els Joglars, Comediants, La Fura dels Baus… Acorar, de Toni Gomila, ha esdevingut tot un fenomen del teatre de les Illes.
• La producció musical: tot i el nombre de músics, el català continua sent la llengua minoritària en l'escena musical. Cap als anys 60, al costat de la cançó popular, apareixen cançons traduïdes de cantants francesos i americans. Posteriorment, la Nova Cançó reivindicava l'ús del català i denunciava les injustícies del règim. Entre els cantautors d'aquell temps cal destacar Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Raimon. Als anys 80 irromp el rock en català (Sopa de Cabra). A les Illes destaca Tomeu Penya i el grup Antònia Font. La llei de 1998 de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya potencia la presència de cançons catalanes i la celebració de distints festivals i concursos. Entrat ja el segle XXI, Txarango, Els Catarres, Zoo, La Gossa Sorda han revolucionat el panorama musical.

La legislació de les llengües a l'Estat espanyol

El 1978 es va aprovar la Constitució espanyola. Després de més de dos segles de persecució, finalment un text espanyol reconeixia la cooficialitat del castellà amb altres llengües històriques —el català, el basc i el gallec— en els territoris respectius. L'article 3 assegura que aquestes són un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

Com que la Constitució no es referia a aquestes llengües pel seu nom, sinó com a «llengües pròpies», en l'estatut de cada autonomia es va incloure un capítol sobre matèria lingüística. El 1979 s'aprovà l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, el 1982 l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana i el 1983 l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears.

Com que aquest marc legal no era suficient per compensar el retrocés de les llengües territorials després de la persecució a què havien estat sotmeses durant 40 anys de dictadura, calia centrar els esforços a facilitar l'accés del català en aquells àmbits on havia estat relegat. Per això era necessari iniciar una política de promoció lingüística. La regulació legal dels estatuts d'autonomia es completa amb l'aprovació de la Llei de Normalització Lingüística; la seva funció és normalitzar l'ús del català en els àmbits formals: administració, educació, mitjans de comunicació i càrrecs públics.

Mentre que en l'àmbit de les autonomies amb llengües històriques l'oficialitat implica el dret d'usar-les, però no l'obligació de conèixer-les, sí que és obligatori conèixer el castellà. També es parla català, però sense cap reconeixement, a la Franja de Ponent i al Carxe, si bé a la Franja s'ofereix com a assignatura optativa.

El marc legal del català fora de l'Estat espanyol

El català només és llengua oficial a Andorra (Lleis d'Ordenació de l'ús de la llengua). A França, on la llengua oficial és el francès i no reconeix el català ni cap altra llengua de les parlades a diferents indrets del seu territori, des de la Llei Deixonne de 1951 es permet l'ensenyament de català a les escoles una hora setmanal i també fer publicacions en els territoris on és pròpia, és a dir, a la Catalunya del Nord. El 2010 el català va ser declarat oficial a Perpinyà, juntament amb el francès. A Itàlia, gràcies a un decret de 1973, també es permet ensenyar català a l'Alguer i té reconeixement oficial.

La diversitat lingüística

Al món es parlen aprox. 6.000 llengües amb una distribució molt irregular (Portugal: 1, Nova Guinea: 800). Criteris de classificació de les llengües:

La vitalitat: Moltes llengües estan en perill; el 50%, segons la UNESCO, estan en risc de desaparèixer. La globalització, la colonització o l'expansió política són algunes causes. Així podem parlar de:

• Una llengua normalitzada: aquella que no viu subordinada ni en conflicte amb cap altra llengua, està codificada i té un model estàndard. Es fa servir en tots els àmbits i també disposa de tots els registres.
• Llengües en procés de normalització: són aquelles que han estat subjugades a una altra que ha ocupat els seus àmbits d'ús. Posteriorment, en un període polític favorable, els parlants i els governants han tingut l'oportunitat i la voluntat de revertir la situació. Això ha fet possible l'elaboració d'un marc legal i la posada en marxa d'un pla de normalització que comporta, entre altres coses, la discriminació positiva a favor de la llengua minoritzada.
• Llengua extingida: és aquella que ja no té parlants, no la parla cap comunitat i no és la llengua materna de cap individu. Algunes continuen en certs usos, com el llatí en la litúrgia. Hi ha casos de llengües mortes que han reviscolat, com l'hebreu.
• Llengua minoritzada: és aquella que pateix un procés de retracció dels àmbits d'ús en la comunitat lingüística pròpia i es veu abocada a la substitució lingüística progressivament.