El teatre posterior a 1936: autors, tendències i evolució

El teatre posterior a 1936

La dictadura va condicionar la trajectòria dels dramaturgs del moment: la mort, l'exili o bé el fet que, a Espanya, tuvieran que escriure amb censura i aliens als corrents europeus.

El teatre de l'exili

Els dramaturgs a l'exili van seguir camins diversos, en general un teatre que es desenvolupa a Mèxic i Argentina i que incorpora novetats avantguardistes en relació amb els experiments teatrals europeus. Entre els autors més importants destaquen:

• Rafael Alberti: en la seva obra encontramos un teatre polític que manté en l'exili (Noche de guerra en el Museo del Prado) i, sobretot, un teatre poètic pel seu llenguatge i els símbols emprats, com a El adefesio.
• Max Aub: el seu teatre es caracteritza per un fort component narratiu, el teatre dins del teatre i un ciutat llenguatge realista. Els temes més freqüents són els desastres de la guerra, la soledat i l'ètica del exiliat, com a San Juan.
• Alejandro Casona: escriu un teatre allunyat de les circumstàncies socials i històriques, com a La dama del alba.

El teatre dins d'Espanya als anys 40

Dins d'Espanya, als anys 40 triomfa un teatre aliè a la realitat de l'època que busca entretenir, transmetre ideologia i que dóna l'esquena a les renovacions produïdes a l'escena abans de la guerra (Valle-Inclán, Lorca). Són dues les tendències que triomfen:

• La comèdia burgesa, continuadora del teatre de Benavente, que es caracteritza per la perfecta construcció de les obres i la defensa dels valors tradicionals. Destaquen autors com José María Pemán o Joan Calvo Sotelo.
• El teatre de l'humor, on es renova el teatre còmic en crisi (sainete, astracán). Introdueix un amor disbarat i poètic. Destaquen Jardiel Poncela, en les obres del qual es representa una comèdia feliç, on el riure procedeix d'un humor verbal (joc de paraules, retruécanos) i situacional (situacions il·lògiques i disbarats), com a Eloísa está debajo de un almendro o Cuatro corazones con freno y marcha atrás. Miguel Mihura presenta de nou una vida idealitzada en la qual triomfa la bondat i la tendresa, com a Tres sombreros de copa.

Els anys 50

Als anys 50 s'inicia una tímida obertura cap a l'estranger, buscant reconeixement internacional (ingrés a l'ONU), que es reflecteix en certa relaxació de la censura. Això permet denunciar la falta de llibertats i la problemàtica social de forma clara i directa. Sorgeix el teatre realista, on destaquen:

• Antonio Buero Vallejo: la seva obra s'inicia amb un teatre existencialista, com a Historia de una escalera (drama de frustració humana), i posteriorment desenvolupa un teatre de denúncia en obres com El sueño de la razón o La fundación.
• Alfonso Sastre: és el principi teòric del teatre realista de denúncia, un teatre que, segons ell, ha de tenir com a missió transformar el món, com a Escuadra hacia la muerte, on un grup de soldats es rebel·la contra l'autoritat per una guerra que ningú entén.

Des dels anys 50 també sorgeixen orientacions dramàtiques innovadores, tant en la forma com en el contingut, amb dificultats per representar-se en l'Espanya franquista, i que acullen les innovacions teatrals europees principals: el teatre de l'absurd, de caràcter existencial, que presenta el sinsentit de l'existència humana, i el teatre de la crueltat, que presenta situacions cruels que subratllen la incomunicació humana. Hereus d'aquestes tendències europees és el teatre avantguardista de Fernando Arrabal, que crea un teatre caracteritzat per la simplicitat escènica, on apareixen éssers indefensos, víctimes d'opressors, amb un final tràgic, com a El cementerio de automóviles.

Francisco Nieva: el seu teatre va tenir dificultats per ser acceptat. Les seves obres no tenien un missatge de denúncia social, la seva escenografia era massa complexa i la seva càrrega d'immoralitat pertorbava els organismes oficials. La seva obra connecta amb el teatre de l'absurd, però sense el seu pessimisme, ja que sempre hi ha una possible salvació. El tema bàsic de la seva obra és la repressió de la societat, com a El pelo de la tormenta.

Els anys 60

Als anys seixanta continuen els intents renovadors davant del teatre sainetesc. El tema fonamental serà el poder opressor contra el qual es ofereixen resistències a través de la sexualitat, un llenguatge escatològic i agressiu i la violència física. Entre els autors més importants: José Ruibal, Miguel Romero o Luis Riaza.

Sense embargo, el teatre que veritablement triomfa en l'època és un teatre evasiu, hereu de la comèdia burgesa, que repeteix esquemes del passat, amb personatges allunyats de la realitat del moment. Destaca Alfonso Paso, que tracta temes com la recerca de la felicitat i la defensa de l'amor romàntic, com a Las que tienen que servir.

Els anys 70 i posteriors

A principis dels 70 sorgeixen els primers grups de teatre independent, autofinançats i amb un nou concepte de l'escena, on importa l'expressió corporal, la provocació i el teatre al carrer. Destaquen Els Joglars.

A partir de 1975 es manifesta amb tot vigor la influència del teatre europeu, amb les innovacions en contingut i tècniques dramàtiques. Destaquen autors com Sanchis Sinisterra, José Luis Alonso de Santos (La stanza de Vlady, Bajarse al moro) o Fernando Fernán Gómez (Las bicicletas son para el verano).