Tendències Clau de la Poesia Catalana (1940-1979)
Tendències de la Poesia Catalana: Postguerra fins als 70
La poesia fou (i sempre ha estat) el gènere predominant durant la guerra i la postguerra, pel seu caràcter lleuger i la seva fàcil difusió. Des de la postguerra fins als anys 70, destaquen les següents tendències:
Tendències Inicials (Postguerra Immediata)
En els primers anys del franquisme, la poesia es va dividir en corrents clarament oposats:
Poesia del Règim Franquista
Aquesta tendència es dividí en dos corrents principals:
- Poesia dels Vencedors: Utilitzada per imposar les noves regles del règim.
- Poesia dels Vençuts: Emprada per la resistència cultural i política.
Poesia de Lo Rat Penat (Loratpenalista)
Aquesta poesia, difosa per l'organització Lo Rat Penat, fundada a València, es va confabular amb el règim franquista. Els seus escrits eren de caràcter folklòric, religiós i tradicional.
Noves Tendències Impulsades pels Vençuts
Amb el temps, després d'acceptar el cop d'una època que seria fosca i difícil, els vençuts desperten amb una força renovada, disposats a escriure sense descans i amb valor. Així sorgeixen les noves tendències durant la dictadura, impulsades pels vençuts:
L'Hermetisme
Aquesta tendència es divideix en dues vessants:
Avantguardisme: Ruptura Formal
Els poetes cerquen la ruptura formal i lingüística. Destaca Joan Brossa per les seves experimentacions en la poesia (visual i poesia objecte). Combina la poesia escrita amb imatges i dibuixos elaborats, tots amb sentit, que fan divertir-se o quedar sorpresos els lectors.
Postsimbolisme: Intimisme i Existencialisme
Fou la més rellevant. Es tracta d'una poesia intimista i existencialista, centrada en el conflicte de l'ésser humà amb un món absurd que l'envolta i que ell no és capaç d'entendre, un món que li produeix angoixa. És una poesia simbòlica que deixa la ment oberta a les connotacions personals del lector, emotiva i íntima. Destaquen Casp, Riba i Valls.
El Realisme: Denúncia Social i Històrica
Els poetes del realisme es contraposen als corrents de l'hermetisme. La seva poesia és fidel a la situació política, històrica i sentimental del moment, una traducció de la realitat a les lletres i a la prosa.
El realisme denuncia la situació de repressió, censura, misèria i fam que es viu a l'Espanya franquista, sobretot en l'àmbit català. Té dues modalitats:
Realisme Humanista (Beneyto)
Realisme Històric (Espriu, Quart i Estellés)
La Generació dels Setanta: Individualisme i Fantasia
No obstant tot l'esmentat, als anys 70, la generació dels setanta introduí novetats que canviaren radicalment l'àmbit poètic. L'accent de col·lectivitat passa a ser més individualista i s'empraran símbols i recursos fantàstics per evadir una realitat no desitjada. Destaquen Miquel Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés.