Teoria de la Tectònica de Plaques: Evidències i Límits

Proves de la deriva dels continents

• Proves geogràfiques: Coincidència de les costes d’Àfrica i d’Amèrica del Sud, amb un millor encaix si es considera la plataforma continental.
• Proves paleontològiques: Distribució de fòssils idèntics en continents actualment separats.
• Proves paleoclimàtiques: Zones que actualment tenen un clima tropical o subtropical van estar més al sud en el passat, presentant un clima molt més fred.

Evidències de suport a les proves paleoclimàtiques

Aquestes proves es basen en l'anàlisi de sediments formats per l’arrossegament d’una glacera. La pressió del gel provoca el moviment i desplaçament dels materials subjacents (erosió, transport i sedimentació).

Til·lites i sediments glaciomarins

Les til·lites glaciomarines segueixen el mateix procediment, però amb la glacera situada al costat del mar. Quan la glacera es trenca, es formen icebergs. Aquests es desfan i els sediments que han estat transportats des de la terra cauen al fons del mar.

Teoria de la tectònica de plaques

L'escorça fragmentada

Una manera de manifestar-se l'energia de l'interior de la Terra és en forma de terratrèmol. Si es localitzen els focus sísmics i els volcans sobre un mapa, es pot observar que estan alineats. Això demostra que l’escorça està fragmentada en grans plaques litosfèriques, i és a les seves vores on es produeixen els fenòmens geològics més intensos.

Desenvolupament i fonaments teòrics

La tectònica de plaques va ser desenvolupada entre 1950 i 1960. Justifica l’existència de les plaques que formen la superfície de la Terra i n’explica els desplaçaments sobre el mantell fluid. Té el seu origen en dues teories principals:

• La teoria de la deriva dels continents.
• La teoria de l’expansió del fons oceànic:

  Aquest procés té lloc a les dorsals oceàniques, que són grans serralades submergides que presenten un rift. Per aquest rift surt el magma procedent de l’astenosfera i es diposita als dos costats, creant nova massa oceànica (nova escorça). L'eixamplament del fons marí fa que els continents de les dues ribes oceàniques s’allunyin progressivament.

Subducció i fosses marines

Quan els oceans són prou amples i antics, l’escorça oceànica s’esfondra per sota de les vores continentals i s’incorpora al mantell. Aquest procés té lloc a les zones de subducció, emplaçades generalment a les fosses marines.

Tipus de límits de plaques

Les interaccions entre les plaques litosfèriques defineixen tres tipus principals de límits:

• Límits divergents

  Les plaques se separen i s’allunyen l’una de l’altra perquè puja material de l’astenosfera. Aquest material, en refredar-se, forma noves roques que s’afegeixen als marges de les plaques, formant una dorsal oceànica. Aquests límits es troben sota els oceans (com passa a l’oceà Atlàntic), ja que en separar-se les plaques es formen zones baixes que s’omplen d’aigua.

• Límits convergents

  Les dues plaques xoquen. Les conseqüències són que les plaques es poden arrugar i fins i tot ficar-se una sota l'altra (subducció), produint-se terratrèmols molt intensos.

• Límits transformants

  Tenen lloc a zones on dues plaques ni s’ajunten ni se separen, sinó que es mouen lateralment lliscant entre elles. La majoria de les falles de transformació es troben al fons oceànic, tot i que un exemple famós és la falla de San Francisco a Califòrnia.