Tectònica de plaques: teories, límits i fenòmens geològics

Tectònica de Plaques: Teories i Límits

La tectònica de plaques és una teoria fonamental que explica els processos geològics que tenen lloc a l'interior de la Terra i les seves conseqüències a la superfície terrestre. Aquesta teoria es basa en dues hipòtesis clau: la deriva continental i l'expansió del fons oceànic.

La Teoria de la Deriva Continental

L'any 1912, Alfred Wegener va enunciar la teoria de la deriva continental. Segons aquesta, fa uns 300 milions d'anys, tots els continents estaven units formant un únic supercontinent anomenat Pangea, envoltat per un oceà global. Amb el temps, Pangea va començar a fragmentar-se, i els seus fragments van viatjar a la deriva fins a assolir la posició actual. Wegener suggeria que els continents es desplaçaven damunt del fons oceànic, cosa que li permetia explicar la formació de les cadenes muntanyoses. No obstant això, l'objecció principal a la seva teoria era que no podia precisar quines forces feien moure les masses continentals.

La Formació i Expansió del Fons Oceànic

L'Estudi dels Fons Oceànics

L'estudi dels fons oceànics es va realitzar utilitzant vaixells equipats amb instruments per determinar la profunditat. Les conclusions principals van ser:

• Al centre de la conca oceànica hi havia la dorsal oceànica.
• La capa de sediments era molt més prima del que s'esperava.
• Els fons oceànics eren relativament joves.

Els epicentres dels terratrèmols que s'havien produït en aquella zona se situaven al llarg de la dorsal. Gràcies a aquesta observació, es va deduir que hi devia haver un rift en cada oceà.

La Teoria de l'Expansió del Fons Oceànic

Harry Hess va observar l'existència d'una sèrie d'elevacions volcàniques submarines de superfície plana, anomenades guyots. Dietz i Hess van enunciar la teoria de l'expansió del fons oceànic, que proposava que a la dorsal es forma contínuament litosfera, i des d'aquí es produeix l'expansió del fons marí. La prova decisiva la van aportar Vine i Matthews l'any 1962 quan van estudiar el magnetisme en les roques dels fons marins. Van trobar unes franges magnètiques paral·leles i simètriques a ambdós costats de la dorsal, que mostraven els moments de polaritat normal i invertida del camp magnètic terrestre.

Els Límits de Plaques

Les plaques tectòniques interaccionen entre si en els seus límits, donant lloc a diferents tipus de fenòmens geològics.

Límits Divergents

Les dorsals oceàniques són grans elevacions situades a la zona mitjana de tots els oceans. Hi ha crestes que sobreeixen per damunt del nivell del mar i formen illes. La part central de la dorsal està constituïda per un sistema de fractures. Les dorsals estan travessades per nombroses fractures que les desplacen horitzontalment, anomenades falles de transformació.

La formació d'una dorsal comença quan, sota un continent, apareix un punt calent. El magma procedent del mantell eleva la litosfera i forma un dom. La litosfera es trenca i forma un sistema de tres clivells anomenat punt triple. Aquests clivells, coneguts com a rifts, s'amplien i eixamplen a mesura que hi puja magma. La formació d'un oceà comença amb l'aparició d'un sistema de fractures paral·leles, i les plaques es comencen a separar. La lava ix per aquestes fractures i crea nova litosfera oceànica.

Límits Convergents

Si a les dorsals es crea litosfera oceànica, han d'existir altres zones on es destrueixi. Aquestes són les zones de subducció, on una placa oceànica, més densa, s'introdueix per davall d'una altra placa. En aquests límits es produeixen nombrosos sismes, causats per les friccions que pateix la placa descendent. Quan una placa oceànica subdueix per davall d'una de continental, es crea un marge continental actiu, que són llocs on es formen serralades. Si subdueix per davall d'una altra placa oceànica, s'origina un arc d'illes volcàniques.

Límits Neutres (o Transformants)

Les falles de transformació són llocs on no es forma ni es destrueix litosfera; són límits neutres. Les plaques que estan en contacte conserven la seva extensió total, produint un moviment lateral relatiu entre elles.