El fixisme és la teoria que considera que els continents no han variat la seva posició en tota la història de la Terra.

Què va proposar Alfred Wegener?

Wegener va proposar la teoria de la deriva continental, segons la qual tots els continents formaven un únic supercontinent anomenat Pangea que es va anar fragmentant.

Què és la subducció?

La subducció és el procés en què l'escorça oceànica s'introdueix per davall de l'escorça continental a les fosses oceàniques i s'incorpora al mantell.

Teories geològiques: fixisme, mobilisme i tectònica de plaques

Resum

El document explica les principals teories geològiques sobre l'origen de les serralades i el moviment dels continents, des del fixisme i el contraccionisme fins a la deriva continental de Wegener. També detalla l'estructura interna de la Terra, el relleu submarí, el paleomagnetisme i la teoria de l'expansió del fons oceànic i la tectònica de plaques.

Punts clau

El fixisme considera que els continents no han canviat de posició al llarg de la història de la Terra, mentre que el mobilisme afirma que les masses continentals es desplacen horitzontalment.
Wegener va proposar la deriva continental basant-se en evidències geogràfiques, paleontològiques, geològiques i climàtiques, i va anomenar Pangea el supercontinent original.
La Terra té una estructura interna formada per escorça, mantell i nucli, amb la litosfera i l'astenosfera com a capes dinàmiques principals.
L'estudi del paleomagnetisme en les roques del fons oceànic va revelar inversions de polaritat simètriques respecte a les dorsals oceàniques.
La tectònica de plaques explica que el material fos ascendeix per les dorsals, forma nou fons oceànic i que l'escorça oceànica s'enfonsa a les fosses mitjançant la subducció.
La principal crítica a Wegener és que no va poder trobar el mecanisme que movia els continents.

Posa't a prova

Origen de les Serralades: Fixisme i Mobilisme

Fixisme: Considera que els continents no han variat la seva posició en tota la història de la Terra.
Mobilisme: Afirma que les masses continentals es desplacen horitzontalment, de manera que en èpoques anteriors van poder adoptar configuracions diferents de l'actual.

Teories Fixistes: El Contraccionisme

El Contraccionisme afirmava que el progressiu refredament de la Terra des del seu origen hauria provocat una contracció d'aquesta.

Classificació de les Teories Geològiques

Teories Fixistes

Contraccionisme
Geosinclinal
Ponts continentals

Teories Mobilistes

Deriva continental
Expansió del fons oceànic
Tectònica de plaques

Alfred Wegener i la Deriva Continental

Wegener va elaborar una teoria mobilista. Les seves evidències principals van ser:

Tipus d'Evidències

Geogràfiques
Paleontològiques
Geològiques
Climàtiques

Wegener va trobar correspondències importants en les línies de costa d'uns i altres continents, com si en el passat haguessin estat reunits en un sol. Al gran supercontinent el va denominar Pangea.

Evidència Fòssil

En l'actualitat, cada continent posseeix algunes formes de vida pròpies, molt diferents de les existents en els altres.

Roques i Estructures Geològiques Similars

Roques semblants i de la mateixa antiguitat a Àfrica i Sud-amèrica.
El mateix ocorre amb els dipòsits minerals. Existeixen en tots dos continents importants jaciments de diamants.
Així mateix, estructures geològiques com algunes serralades s'interrompen a la costa d'un continent per reaparèixer a l'altra part de l'oceà.

Fonaments de la Teoria de la Deriva Continental

Fa 200 milions d'anys, tots els continents es trobaven reunits en una única massa de terra, anomenada Pangea. Va començar a fragmentar-se fa 20 milions d'anys.
L'escorça es divideix en dues parts: Sima i Sial (correcció de l'original 'avena').
La causa d'aquest moviment, segons Wegener, és la rotació de la Terra, unida a l'atracció gravitatòria de la Lluna, que a més de moure l'aigua, també mou els continents.

Crítica principal: Wegener no va ser capaç de trobar el mecanisme pel qual es movien els continents.

L'Estructura Interna de la Terra

Estudi Compositiu

Escorça: Capa molt prima. Hi ha dos tipus: la que forma els continents (molt més gruixuda) i la que forma els fons oceànics (més pesada).
Mantell: El mantell superior arriba fins als 670 km. El límit del mantell inferior està situat a 2900 km.
Nucli: Format per dues capes: el nucli extern (fins als 5150 km) i el nucli intern (fins al centre, a 6378 km).

Estudi Dinàmic

Litosfera: Té un gruix de 100 km. Pot arribar als 250 km sota els continents. La seva temperatura és baixa.
Astenosfera: S'estén fins als 670 km de profunditat. Es troba en estat de fusió i es comporta de manera plàstica.
Mesosfera: Correspon amb el mantell inferior. Aquesta capa té un estat menys plàstic (més rígid).
Endosfera: Es correspon exactament amb el nucli.

El Moviment dels Continents i l'Isostàsia

Isostàsia: Una escorça que es troba en equilibri amb el mantell mitjançant flotació.

Situació de Volcans i Terratrèmols

Sismògraf: Registra la magnitud dels terratrèmols i l'hora exacta a la qual ocorren.

La major activitat sísmica i volcànica té lloc principalment en dues zones molt concretes: al llarg de les costes que delimiten l'oceà Pacífic, el que s'anomena el Cinturó de Foc.

Els Estudis dels Fons Oceànics

El Relleu Submarí

Plataforma Continental: Els marges, plana amb lleuger pendent, que arriba fins a uns 200 metres de profunditat.
Talús Continental: Descendeix fins als 2000 metres.
Planures Abissals: Poden assolir els 6000 metres de profunditat.
Dorsals Oceàniques: Són cadenes que s'estenen al llarg d'un eix central format per una depressió (rift).
Fosses Oceàniques: Són conques submarines amb un pendent, que poden arribar a profunditats de fins a 11000 metres.

El Camp Magnètic Terrestre i el Paleomagnetisme

Els minerals magnètics que posseeixen algunes roques s'orienten respecte al camp magnètic terrestre existent en el moment de formació de la roca. Això permet conèixer el paleomagnetisme.

Mitjançant l'estudi del paleomagnetisme en les roques del fons oceànic, els científics van trobar nombroses inversions de polaritat ordenades en franges simètriques respecte a l'eix que representa el rift de la dorsal.

La Teoria de l'Expansió del Fons Oceànic i la Tectònica de Plaques

A través d'una dorsal oceànica ascendeix material fos procedent del mantell, que obre l'esquerda i se situa als dos costats de la mateixa. El procés es repeteix i genera nou fons oceànic, que separa lentament els continents.
En les fosses oceàniques, l'escorça oceànica s'introdueix per davall de l'escorça continental i s'incorpora al mantell. Aquest procés s'anomena subducció.
Els continents són arrossegats per corrents tèrmics de convecció existents en el mantell, formant cèl·lules convectives la branca ascendent coincideix amb el rift de la dorsal i la descendent amb la zona de subducció.