Terme mitjà Aristòtil

Segons Aristòtil, la virtut rau “en un terme mitjà entre dos Extrems, determinat per la nostra raó així com ho determinaria un ésser humà prudent”. Els dos extrems –o vicis– són un per Defecte i l’altre per excés.

Aristòtil Insisteix i diu que resulta difícil encertar i practicar la virtut Mentre que és fàcil equivocar-se: existeixen moltes maneres de ser Viciós i només una de ser virtuós. A més, sol passar que sovint “caiem” en el vici, mentre que en la virtut no s’hi “cau” Mai, sinó que només s’hi arriba, si és que s’hi arriba, amb un Gran esforç.

Per Arribar a la virtut, hem de fer, per tant, una elecció; però no Qualsevol elecció, sinó l’elecció correcta: en efecte, Cada dia hem de reflexionar si fer una cosa o una altra i hem de Decidir allò que ens sembla millor. Les decisions que prenem, però, Poden ser encertades o equivocades, bones o dolentes. Es tracta, ens Diu Aristòtil, de crear en nosaltres l’hàbit De prendre les decisions correctes, és a dir, de decidir segons El criteri correcte. La virtut moral consisteix precisament en aquest Hàbit.

Així, L’exercici de la virtut implica dues dimensions: una D’intel·lectual i una altra de volitiva.

Segons Aristòtil, hi ha dos tipus de virtuts: les virtuts ètiques o morals I les virtuts dianoètiques o intel·lectuals.

virtuts Etiques o morals:

Aquestes Virtuts es refereixen a la correcció del caràcter o dels costums de Les persones. Consisteixen a actuar segons una regla adequada. Aristòtil comenta les tres més importants: fortalesa, temprança i Justícia.

virtuts Dianoètiques o intel·lectuals:

Aquestes Virtuts guarden una relació amb l’enteniment. Les dues més Importants són la prudència i la saviesa.

La Prudència és la virtut que permet descobrir a l’ésser humà allò Que li convé.

Aristòtil Insisteix en el fet que la racionalitat pràctica o prudència no és una ciència perquè no s’ocupa d’allò universal i Necessari; és un saber pràctic, que resulta d’una llarga Experiència sobre casos particulars.

A Més de la prudència, l’autèntica felicitat humana passa per la Saviesa, és a dir, pel coneixement de la bellesa i l’ordre del Cosmos. Així, Aristòtil afirma que la saviesa és teoria. L’ésser Humà vertaderament felíç és aquell que contempla la veritat del Cosmos; l’autèntica vida humana felíç és la vida contemplativa. Aquesta és la màxima felicitat a la que pot aspirar l’ésser Humà.

Si La màxima felicitat de l’ésser humà consisteix a viure la vida Contemplativa, ni els animals ni els infants poden ésser Felíços, perquè són incapaços de dedicar-se al coneixement d’allò Que a la realitat hi ha d’universal