La Terra: característiques, atmosfera i tectònica de plaques
La Terra, un planeta dinàmic
La Terra és un planeta dinàmic: les seves característiques es deuen a que és dinàmica (té vida) i està influïda tant per l'energia interna de la Terra com per l'energia que rep del Sol. L'atmosfera també és dinàmica i deixa passar una part dels raigs solars que arriben a la superfície.
Composició aproximada de l'atmosfera:
- Nitrogen: 78,1%
- Oxigen: 20,9%
- CO₂: 0,03%
- Altres gasos: traces
Això provoca l'efecte hivernacle: retenció de radiació solar a la Terra, fet que augmenta la temperatura. A sobre d'aquest efecte natural se sumen els gasos que nosaltres (les activitats humanes) produïm.
Respecte als oceans: degut a la distància entre la Terra i el Sol hi ha aigua líquida; si la Terra estigués massa lluny l'aigua es congelaria i, si estigués massa a prop, s'evaporaria. Gràcies a l'efecte hivernacle la temperatura puja i, per tant, es permet que l'aigua no es congeli.
Erosió: produïda per l'aire, l'aigua i altres agents; en particular l'acció de l'aire és influïda pels corrents de convecció, que són moviments d'aire fred i calent. La sedimentació és el procés i el lloc on es dipositen les restes de l'erosió.
Interior de la Terra (geosfera)
El radi mitjà de la Terra és d'uns 6.370 km. Mètodes per conèixer l'interior de la Terra:
- Meteorits: estudiant-los vam descobrir que la Terra està formada per silicats; els materials més densos són ferro i níquel.
- Densitat de la Terra: la densitat mitjana és d'uns 5,52 g/cm³; a partir d'aquestes dades s'inferix que el nucli està format predominantment per ferro i níquel. La densitat del nucli és molt superior a la mitjana del planeta (valors aproximats: 12–13 g/cm³ segons models geofísics).
Teoria de les plaques
Les plaques esmentades en la teoria de la tectònica de plaques abasten l'escorça i una part del mantell superior; són rígides i sòlides. Els corrents de convecció del mantell provoquen el moviment de les plaques.
Tipus de plaques: plaques litosfèriques (generalment lleugeres) i plaques oceàniques (més denses).
Tipus de límits
Hi ha diversos tipus de límits entre plaques tectòniques:
Convergent (destructiu)
Són límits on les plaques s'aproximen i parteix de la litosfera s'elimina (subducció o col·lisió).
Xoc entre plaques oceàniques
En el xoc entre plaques oceàniques la placa més antiga és més densa i, per tant, es subdueix sota la més nova. Això provoca terratrèmols, possibilitat d'emissió de material a l'exterior (activitat volcànica), poden crear illes i es formen en zones paral·leles a la costa.
Placa oceànica vs placa continental
La placa oceànica, en ser més densa, es subdueix sota la continental → terratrèmols, erupcions volcàniques i formació de serralades. Aquests fenòmens passen en zones properes a la costa.
Placa continental vs placa continental
Quan xoquen dues plaques continentals amb densitats similars no es produeixen subduccions significatives; el material s'ajunta i surt cap a l'exterior formant serralades → terratrèmols. Normalment no hi ha erupcions volcàniques importants en aquest tipus de límit.
Divergent (constructiu)
Són límits on les plaques s'allunyen; la separació té lloc a les dorsals i es formen serralades submarines, acompanyades de terratrèmols i erupcions (activitat volcànica submarina).
Passiu (transformant)
Entre plaques que es desplacen lateralment una respecte de l'altra, degut a forces de fregament; aquest límit forma falles de transformació. No crea ni destrueix litosfera. Les falles són, en general, perpendiculars a les dorsals oceàniques en molts casos.
Observació final: existeixen grans plaques litosfèriques que abasten àrees extensives de la superfície terrestre i que determinen gran part de l'activitat geològica (terratremols, volcans, formació de serralades, etc.).