Tessàlia: tempestats, vents i rius històrics (Peneu i altres)

Tessàlia i tempestats: vents, rius i desembocadura

(2)(*4* σφι:arc.) D'aquesta manera va passar aquesta nit, però a l'alba, després d'haver un cel ras i (ABS.onejant la mar en calma), va caure sobre ells un violent temporal i un fort vent de l'est que els habitants dels voltants d'aquelles terres anomenen "Helesponties".

(3)*4* (Els τάς fan referència a νεών: distributius (τάς μέν... τάς δέ... / αί δέ... άί δέ...) CD) Ara, tots els que es van adonar que la força del vent augmentava i que estaven fondejats en un lloc que els ho permetia d'aquesta manera, es van avançar al temporal traient les naus a terra i, tant ells mateixos com les seves pròpies naus, sobreviviren; però d'aquelles naus que la tempesta va agafar en alta mar, en va conduir unes al Pelió, que és anomenat Ipnos (Variatio: πρός... Ές), i altres a la costa. Algunes xocaren contra la mateixa Sepíade, altres foren tirades cap a la ciutat de Melinea i la resta cap a Castània; el transcurs del temporal era insuportable (dislocació de l'or. = ordre).

(7.129.1) *5*: έούσα (πρόςτήνήώ = AC!). Pel que fa a Tessàlia, se conta (INF:SUBJ que antigament era un llac), (CONSECUT. de manera que està rodejada completament per muntanyes desmesuradament grans). La limiten cap a l'orient el mont Pelíon i l'Ossa, que limiten unint les seves bases les unes amb les altres; l'Olimp la tanca per la part del vent boreal (N); el mont Pindo per l'oest i l'Otris pel (migdia i pel?) sud. Al centre d'aquestes muntanyes que han estat anomenades es troba Tessàlia, que està enfonsada.

(2) *6* (crasis en τώυτό) (CONSECUT. De manera que, en efecte, (ABS. desembocant molts rius cap a aquesta són 5 els més anomenats / imp. (έιμί suposat):

• Peneu
• Apidaneu
• Onocònus
• Enipeu
• Pamís

), (FalsRel. els quals, anomenats així ara, es reuneixen en aquesta esplanada des de les muntanyes que envolten Tessàlia, i tenen la desembocadura a la mar a través d'un únic estret, barrejant tota l'aigua en un sol lloc).

(3) *10* (έπει+άν=έπεάν: temporal amb subjunt.) (v. impersonals + inf.: φημί, λέγεται...). (I quan ja allí s'uneixen), el Peneu, imposant el seu nom, fa que els altres siguin anònims. Antigament es deia (G.ABS. No havent encara ni l'estret ni la desembocadura, aquests rius i el llac Bebeide, que no és anomenat ara de la mateixa manera però no per això tenien menys cabal que l'actual, i el seu volum d'aigua feia que tota Tessàlia estigués inundada).