Transició Demogràfica a Espanya (Segle XX)
Transició Demogràfica a Espanya al segle XX
Factors de l'evolució demogràfica a Espanya (1r terç del segle XX)
La transició demogràfica es va produir a Espanya durant el primer terç del segle XX, amb retard respecte a altres països d'Europa occidental, on aquest procés va tenir lloc durant l'últim terç del segle XIX. A Espanya, la caiguda de les taxes de mortalitat i de natalitat va ser simultània, mentre que als països industrialitzats la reducció de la taxa de mortalitat va precedir al descens de la taxa de natalitat. Tot i això, el descens més ràpid de la mortalitat que de la natalitat explica que la població experimentés un important creixement. Aquest va ser la clau de la modernització demogràfica a Espanya, que es va prolongar fins a la segona meitat del segle XX.
Creixement de la població espanyola
Des de finals del segle XIX va començar el descens de la taxa de mortalitat (del 29% el 1900 al 17% el 1930) i, en particular, de la taxa de mortalitat infantil (de 204 morts de menys d'un any per cada mil nascuts el 1900 a 117 el 1930), per la qual cosa va augmentar l'esperança mitjana de vida al néixer de 35 anys el 1900 a 50 el 1930.
Els factors que van contribuir a aquest descens van ser: la pràctica desaparició de la mortalitat catastròfica, amb l'excepció de la letal epidèmia de grip de 1918, i la millora de les necessitats bàsiques (alimentació, vestit i habitatge), així com dels serveis públics higiènics i sanitaris, de neteja, clavegueram i aigua potable. Aquestes millores van atenuar i fins i tot van acabar amb les malalties infectocontagioses (diarrees i gastroenteritis) que causaven la major part de les defuncions, sobretot en la infància.
Per la seva banda, el descens de les taxes de natalitat va ser més lent (del 34% el 1900 al 28% el 1930) i es deu a la modernització de la vida urbana i la incipient incorporació de la dona al treball no domèstic, fet que va afavorir el control de la natalitat amb mesures anticonceptives elementals. El tardà però intens descens de la mortalitat va elevar les taxes de creixement natural al nivell de les europees del segle XIX (per sobre de l'1% anual).
Moviments migratoris i procés d'urbanització
Els moviments migratoris, tant els interiors com els exteriors, es van multiplicar a partir de finals del segle XIX. En els primers anys del segle XX va augmentar de forma molt notable l'emigració a ultramar (Cuba, Argentina,…), tenint un espectacular augment fins al 1914 per l'inici de la Gran Guerra. El procés migratori intern va estar íntimament relacionat amb el progrés del sector industrial i terciari i amb el desenvolupament urbà d'aquest període. El procés d'urbanització va començar a la segona meitat del segle XIX i es va accelerar a partir de les dècades de 1910 i 1920 pel desenvolupament de la indústria. El 1930 Madrid i Barcelona superaven ja el milió d'habitants i deu capitals de província, els 100.000 habitants. Entre 1900 i 1930 la població urbana va créixer però encara estàvem lluny de la taxa d'urbanització dels principals països industrials europeus. La modernització demogràfica i econòmica es va reflectir també en la distribució de la població activa amb un descens en l'agricultura i una creixent mà d'obra industrial i de serveis.