Transició política a Espanya: Immobilistes, reformistes i rupturistes
IMMOBILISTES, REFORMISTES I RUPTURISTES
El panorama polític a la mort del dictador (1975) presentava 3 alternatives:
- Els immobilistes defensaven la continuïtat del franquisme.
- Els reformistes apostaven per una reforma promoguda de les institucions que havia de culminar en una democratització del règim.
- La majoria de l’oposició antifranquista s’inclinava per la ruptura amb la dictadura i la construcció d’un nou sistema polític liderat per les forces democràtiques.
El govern d’Arias Navarro
El 22 de novembre del 1975, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei segons les previsions de la Llei de successió. En monarca va disposar que continués al capdavant del govern Carlos Arias Navarro. Quan Arias Navarro va presentar el seu programa de govern a les Corts, es va fer evident que apostava pel continuisme franquista i que el seu plantejament reformista era del tot insuficient. La seva proposta es limitava a formular unes lleis extremament restrictives sobre el dret de reunió i d’associació.
Les mobilitzacions populars
Per pressionar a favor d’un canvi democràtic, l’oposició havia anat creant organismes unitaris per tal de definir un programa comú de totes les forces antifranquistes. La Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica, es van unir en la Coordinación Democrática. La seva proposta s’expressava en la fórmula de la ruptura democràtica. A Catalunya, es va crear el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que integrava 11 partits. Les forces antifranquistes van prendre la iniciativa i van promoure una sèrie de mobilitzacions populars que reclamaven les llibertats democràtiques, l’amnistia per als presos polítics i els estatuts d’autonomia. Les mobilitzacions de l’hivern van adquirir una gran magnitud: a Catalunya i al País Basc es van promoure manifestacions i vagues generals, i a Madrid diversos sectors van estar en vaga durant setmanes.
El govern de Suárez i la reforma política
Els reformistes es van esforçar per desplaçar del govern els immobilistes. El seu projecte de canvi volia arribar a un pacte amb l’oposició per tal de promoure una reforma progressiva del sistema polític a partir de l’evolució de les lleis i de les institucions franquistes. El rei Joan Carles i els seus col·laboradors més pròxims van forçar la dimissió d’Arias Navarro el 30 de juny del 1976 i van imposar com a successor Adolfo Suárez que va acceptar conduir les reformes des del govern. Per fer-ho, calia anul·lar la resistència dels immobilistes en les institucions de l’Estat i atreure cap al seu projecte una bona part de l’oposició democràtica. Després d’accedir a la presidència del govern, Suárez va iniciar contactes amb les forces democràtiques i va promulgar un indult per a una part dels presos polítics. A més va proposar la Llei de reforma política, que reconeixia els drets fonamentals de les persones, conferia la protestat legislativa en exclusiva a la representació popular i preveia un sistema electoral democràtic. El problema principal de la Llei de reforma era la seva aprovació per les Corts franquistes. Al final, Suárez va aconseguir que la Llei fos aprovada per les Corts amb poca oposició.