Vicent Andrés Estellés i la Nova Cançó: Poesia i Resistència
Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés va ser periodista de professió i el poeta valencià més important de la postguerra. Entre les seues obres, destaca el Llibre de meravelles.
Característiques de la seua obra
La recerca de la singularitat poètica: Estellés trenca amb els cànons establerts i connecta amb altres tradicions, com la clàssica, la mediterrània o la llatina, per a crear un estil propi. Destaquen tres eixos temàtics:
- La poesia quotidiana: poemes que retraten els petits plaers de la vida.
- La poesia amorosa: s’hi presenta amb un ventall divers de sentiments i emocions, des de l’idil·li romàntic fins a l’arravatament eròtic i la sensualitat.
- La poesia cívica: encarna un sentiment cívic col·lectiu que fa que el poeta esdevinga portaveu de les reivindicacions col·lectives de la resistència antifranquista.
El llenguatge directe i narratiu: utilitza un llenguatge senzill i planer i un registre informal que no impedeix un llenguatge poètic de gran qualitat. L’abundància de recursos literaris serveix per a reflectir la parla del carrer. És habitual la doble adjectivació i la qualificació d’idees abstractes mitjançant adjectius quotidians.
I, per últim, combina l’ús d’una mètrica culta de caire clàssic, amb composicions com sonets o èglogues, i l’ús de versos alexandrins, amb poemes breus i senzills, i ben sovint, amb el vers lliure i la prosa poètica.
La Nova Cançó
A mitjan de la dècada dels 50, paral·lelament amb la tendència realista, es va desenvolupar un moviment musical que reivindicava la recuperació d’un ús normal de la nostra llengua, al mateix temps que denunciava les injustícies de la dictadura franquista. Va ser considerat un nou gènere musical.
Es va crear el grup de músics Els Setze Jutges, amb l’objectiu de compondre cançons d’actualitat en la llengua pròpia. Era una manera de reivindicar, dins d’un context de prohibició i restricció, que la normalització de la llengua també havia de produir-se en el món de la música. Gràcies al moviment de la Nova Cançó, una part important de l’obra dels poetes realistes es va musicar i la seua difusió va ser massiva.