Victòria de Samotràcia, Laocoont i Escultura Grega Hel·lenística

La Victòria de Samotràcia

Aquesta escultura exempta és una talla de marbre de Paros, que representa una figura femenina dempeus (Nike, deessa de la victòria) amb ales, en el moment exacte de posar-se sobre la proa d’un vaixell. El seu autor podria ser Pitòcrit de Rodes. Pertany a l’època hel·lenística (probablement del segle II aC), per tant, és una obra d’estil hel·lenístic. En l’actualitat es troba al Museu del Louvre (París). El seu estat de conservació és bo, tot i que fragmentari (manca el cap i els braços). És un original grec.

Característiques Formals

• Composició: Vertical, complexa i amb una certa simetria a les ales desplegades. És una composició molt dinàmica, caracteritzada pel contrapès entre les ales a l’esquena i la cama dreta avançada, creant una sensació d'immediatesa.
• Moviment: Obra molt dinàmica, una gran característica de l'estil. Aconsegueix l'efecte de moviment gràcies a la tècnica dels draps mullats, que s'adhereixen al cos com si estiguessin humits pel vent i l'aigua, revelant l'anatomia subjacent amb una notable sensualitat i força.
• Temps: És anecdòtic, ja que mostra l'instant precís de la col·locació de la figura a la proa.
• Color: Aquesta talla conserva el color propi del marbre blanc. No s'han trobat restes significatives de policromia, i l'obra ens ha arribat fragmentada.
• Tècnica: Talla en marbre.
• Textura: Trobem forts clarobscurs en els plecs profunds de la roba i a les ales. La textura és extraordinària pel tractament virtuós de la roba i dels plecs, que contrasten amb la superfície més llisa que devia tenir la pell (avui perduda).

Tema, Funció i Significat

Commemora una victòria naval important (possiblement la de Cos, 190 aC, o Side, 190 aC), que va assegurar el control marítim de Rodes sobre àmplies zones de la Mediterrània oriental. Simbolitza el triomf i la força.

Influències Posteriors

Ha estat una obra molt admirada al llarg de la història, influint en artistes de diverses èpoques, incloent-hi el Futurisme per la seva representació del dinamisme.

Característiques Generals de l'Escultura Hel·lenística

• Resolució de problemes tècnics complexos.
• Augment del naturalisme i del realisme (fins i tot en la representació de la lletjor o la vellesa).
• Gran expressivitat i dramatisme (pathos).
• Tendència al "barroquisme": formes complexes, exageració, teatralitat.
• Representació del moviment, sovint exagerat.
• Efectes de clarobscur marcats gràcies als plecs profunds i les anatomies treballades.

Nous Temes i Escoles

Apareixen nous gustos més informals i anecdòtics (escenes quotidianes, infants, vells). Es representen figures mitològiques amb més humanitat i dramatisme (Venus/Afrodites, sàtirs, lluites...). Es perd la unitat estilística del classicisme i apareixen diverses escoles regionals (Pèrgam, Rodes, Alexandria) amb característiques pròpies.

Influències

L'escultura hel·lenística pren com a referent l'època clàssica, però la reinterpreta amb més llibertat i expressivitat. Serà una font d'inspiració fonamental per a l'art Barroc europeu.

El Grup del Laocoont

És una escultura exempta, un grup escultòric tallat en marbre que representa tres figures masculines (el sacerdot troià Laocoont i els seus dos fills) lluitant desesperadament contra serps marines enviades pels déus. Aquest grup és una de les obres mestres més importants de l'escola de Rodes, juntament amb la Victòria de Samotràcia. Els seus autors foren els escultors grecs Agesandre, Polidor i Atenodor de Rodes, que van escollir un tema mitològic ple de dramatisme. Pertany a l'època hel·lenística (possiblement segle I aC o posterior). Avui en dia es troba als Museus Vaticans (Roma). El seu estat de conservació és força bo. Hi ha debat sobre si és un original hel·lenístic tardà o una excel·lent còpia romana d'un original grec en bronze perdut.

Context de l'Art Grec: Períodes Principals

Context General Grec i Hel·lenístic

Després de les conquestes d'Alexandre el Gran, el seu vast imperi es fragmenta en diversos regnes hel·lenístics. El centre d'innovació artística i cultural es desplaça gradualment des d'Atenes cap a nous centres de poder a la Mediterrània oriental (com Pèrgam, Rodes, Alexandria).

Època Arcaica (c. 750-480 aC)

Període posterior a l'anomenada Edat Fosca, marcat per conflictes però també per la formació i consolidació de les polis (ciutats-estat). Les civilitzacions precedents (minoica i micènica) havien deixat un llegat artístic de riquesa abans del col·lapse de l'Edat Fosca. L'època arcaica representa una recuperació i una nova definició cultural. El govern de les polis era sovint en mans d'aristocràcies. L'art d'aquesta època té un estil més aviat rígid i esquemàtic, amb notables influències de l'art egipci i mesopotàmic (hieratisme, frontalitat, somriure arcaic).

Època Clàssica (c. 480-323 aC)

S'emmarca entre la fi de les Guerres Mèdiques (victòria grega sobre els perses) i la mort d'Alexandre el Gran. Atenes esdevé la ciutat hegemònica, especialment durant el segle V aC (Segle de Pèricles), i desenvolupa la democràcia. Figures importants com Pèricles impulsen grans canvis constructius (com la reconstrucció de l'Acròpolis) i polítics. És el període considerat de màxima esplendor i maduresa artística, com es demostra a les seves obres, que busquen l'ideal de bellesa basat en l'harmonia, la proporció (canon), l'equilibri i la serenitat (ethos).

Època Hel·lenística (323-31 aC)

Comença amb la mort d'Alexandre el Gran i acaba convencionalment amb la conquesta romana d'Egipte (Batalla d'Àccium). El poder polític es trasllada des de les polis gregues clàssiques als grans regnes hel·lenístics. L'art evoluciona a partir de les bases clàssiques, però introdueix importants novetats. L'art hel·lenístic va influir profundament en l'art romà posterior. Es perd la unitat estilística del classicisme i apareixen les escoles regionals (Rodes, Pèrgam, Alexandria) amb nous temes (realisme, dramatisme, pathos, retrat individualitzat, escenes quotidianes). Es van fundar moltes ciutats noves i es van construir grans obres públiques i monuments. En arquitectura, es manté predominantment l'ús del sistema arquitravat grec (columnes i llinda), tot i que comencen a experimentar amb elements com l'arc i la volta, que serien plenament desenvolupats posteriorment pels romans.