Adolfo Suárez i la Llei de Reforma Política: transició a la democràcia a Espanya

La transició política espanyola

Adolfo Suárez i la Llei de Reforma Política: l'elecció va despertar desconfiança tant en l'oposició com entre els franquistes. El programa del nou govern consistia en la convocatòria d'un referèndum, per reformar el sistema polític, i aprovar la Llei de Reforma Política, que va ser votada el 15 de juny de 1976, on el 94% dels vots foren afirmatius.

A partir d'aquí, durant els primers mesos de 1977 hi va haver problemes, per part de l'extrema dreta, que va assassinar advocats que col·laboraven amb comissions obreres, i va atemptar contra llibreries i institucions socials. Per altra banda, tenim l'extrema esquerra, que va segrestar militars i va assassinar membres de la policia i de les institucions de l'Estat.

Durant les vacances de Setmana Santa de 1977, Adolfo Suárez va legalitzar el PCE, i més tard va crear la UCD, i Fraga Iribarne va crear Alianza Popular. Finalment, al juny de 1977, es van celebrar les primeres eleccions lliures a Corts Constituents, on l'objectiu era redactar la Constitució.

La Constitució de 1978

La Constitució va ser aprovada el 6 de desembre de 1978, per referèndum amb el 88% de vots afirmatius. Per tant, això significa que Espanya passava a ser una monarquia parlamentària.

La Constitució de 1978 va ser fruit de l'acord de tres parts:

• En la dogmàtica, on s'hi estableixen els principis bàsics, els principis de política social i econòmica, els drets fonamentals i la garantia dels drets.
• En la orgànica, on s'hi estableixen les funcions i els mecanismes dels poders fonamentals, i s'organitza el territori de l'Estat (en Estat central, comunitats autònomes i municipis) i el Tribunal Constitucional.
• En la reforma constitucional.

Com que la situació de crisi econòmica del petroli no ajudava al nou sistema democràtic, l'octubre de 1977, els principals partits polítics van signar els Pactes de la Moncloa per sortir de la crisi. Tot això suposa la incorporació de l'Estat del benestar.

Característiques de la Constitució

Són 13 les característiques principals:

1. Va ser redactada per consens.
2. Té un caràcter progressista, malgrat que presentava certa ambigüitat.
3. Defineix Espanya com un "Estat social i democràtic de dret".
4. Té una monarquia parlamentària, en la qual la Corona té bàsicament funcions representatives.
5. L'exèrcit queda sotmès al poder civil.
6. Té un caràcter no confessional de l'Estat.
7. Aboleix la pena de mort.
8. Té una àmplia declaració de drets fonamentals i llibertats civils i polítiques.
9. S'hi recullen els principis rectors de la política social i econòmica: llibertat de mercat i possibilitat de planificació econòmica.
10. Té el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions.
11. La llengua oficial de l'Estat és el castellà, i també ho són les llengües pròpies de les comunitats autònomes respectives.
12. Té un Tribunal Constitucional.
13. Té els mecanismes necessaris per a la reforma del text constitucional.

L'Estatut d'autonomia

El Títol VIII de la Constitució de 1978 regula la descentralització de certs poders de l'Estat i fan possible la creació de comunitats autònomes.

El procés autonòmic balear (1977-1983)

Entre 1977 i 1983, la vida política isleña va girar entorn de l'obtenció d'un Estatut d'Autonomia. El centralisme extrem practicat per la dictadura va afavorir que la totalitat de les forces polítiques –especialment esquerra– es comprometessin en la lluita per l'establiment d'un model d'Estat molt més descentralitzat i amb la defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Les Balears, tot i comptar amb clars elements d'identitat (insularitat, llengua i cultura i existència d'un estat propi durant l'Edat Mitjana), no van ser considerades com una de les anomenades nacionalitats històriques. Això es pot explicar per la limitada presència social del nacionalisme isleny i el escàs pes demogràfic de l'arxipèlag. A més, les diferents posicions respecte al fet peninsular van complicar la recuperació de l'autogovern i el fur, llarg i tortuós.

La preautonomia

Fets destacats:

1. El juliol de 1977 es constituí l'Assemblea de parlamentaris de les Illes, integrada per onze diputats i senadors elegits el 15 de juny i presidida pel senador de UCD Jeroni Albertí.
2. El 29 d'octubre de 1977 es va celebrar a Palma una manifestació per l'autonomia en la qual van participar 30.000 persones.
3. El juliol de 1978 el govern espanyol va concedir a les Balears un règim de preautonomia, i així es va constituir un Consell General Interinsular presidit per Jeroni Albertí i amb escasses competències.
4. El 1978 es va aprovar la Constitució espanyola, que en el seu Títol VIII reconeixia a les regions i nacionalitats d'Espanya el dret a l'autonomia dins la unitat de l'Estat, en dues possibles vies d'accés per a les no considerades històriques: la via lenta i amb autonomia plena (article 151) i la via ràpida i amb menys competències (article 143).

L'Estatut d'Autonomia de les Balears

Fins al 1983 va tenir lloc el procés d'elaboració de l'Estatut d'Autonomia de les Balears, i hi hagué tres temes importants:

1. La via d'accés (article 151 o bé 143).
2. El sistema d'elecció dels diputats del futur Parlament balear: paritari (amb una representació igualitària entre Mallorca i la resta d'illes) o proporcional (que atorga molts més diputats a Mallorca).
3. La denominació de la llengua pròpia.

L'Estatut va ser aprovat per les Corts el febrer de 1983 seguint la via lenta. Fou un dels darrers que van ser promulgats i situà les Balears amb un nivell de competències molt inferior al de les comunitats anomenades històriques.

Característiques

1. Organització institucional integrada pel Parlament, el Govern, la Presidència de la Comunitat Autònoma i els Consells Insulars (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera). Els Consells Insulars estan integrats pels Parlaments de cada illa i actualment estarien en vies de separar-se.
2. La llei electoral té 33 diputats a Mallorca, 13 a Menorca, 12 a Eivissa i 1 a Formentera.
3. El president del Govern balear és elegit pel Parlament balear.
4. El català és definit com a llengua pròpia i oficial juntament amb el castellà.
5. Les competències en obres públiques, transport, assistència social, cultura i esport, i foment del turisme.

Posteriorment s'han assumit alguns nous competències (com l'educació el 1998, o sanitat el 2002) i han tingut lloc dues reformes parcials de l'Estatut.

Els anys del creixement econòmic

Entre els anys 1959 i 1973, Espanya va viure un període de creixement econòmic, en el qual la seva taxa de creixement va ser la segona més important entre els països de l'OCDE, perquè l'economia espanyola partia d'un nivell molt baix.

Característiques (5):

1. La industrialització accelerada: amb una millora de la productivitat i una importació de tecnologia i de capitals estrangers, i va haver-hi una baixada de preus, la qual cosa va afavorir les exportacions. També va estimular la pujada dels salaris que, juntament amb la difusió de les compres a terminis, van portar a un gran augment de la demanda de béns de consum. Els sectors industrials que van liderar el procés de progrés i de canvi tecnològic creixen a les zones amb tradició industrial, i en noves zones com Madrid i zones aïllades com Valladolid i Burgos.
2. La reconversió de l'agricultura tradicional: l'anomenada agricultura tradicional necessitava abundant mà d'obra i barata, i un ampli minifundisme al costat de grans latifundis en mans de propietaris absentistes. La indústria va estimular l'èxode rural i la mà d'obra pagesa va fer augmentar els salaris, i es van iniciar un procés de mecanització i d'ús d'adobs químics que permetien una intensificació dels conreus. La millora de la renda de la població va comportar una diversificació de la demanda d'aliments: va disminuir el consum de cereals i de llegums en benefici dels productes ramaders i hortofructícoles. El govern va estimular la concentració parcel·lària i els nous regadius, i la població activa agrària va disminuir.
3. El progrés del sector terciari: a la dècada de 1960 es va terciaritzar l'economia en un procés d'urbanització molt intens, un augment de les xarxes de distribució i de comerç, i una millora dels mitjans de transport i de comunicació, i amb un pes molt específic, el turisme. Els turistes van comportar una font d'ingressos molt elevats i un augment de l'activitat hotelera i dels serveis complementaris. El boom turístic de la dècada de 1960 va trobar a Espanya una destinació preferent pel clima càlid, l'abundància de platges i de serveis i els preus econòmics. El creixement del sector bancari va invertir capitals abundants en empreses industrials i va ser afavorit per la prohibició que impedia a la banca estrangera actuar a Espanya. El comerç internacional va experimentar canvis significatius en xifres absolutes tant d'importacions com d'exportacions, però la balança comercial resultant continuava sent negativa. El dèficit comercial tradicional es va veure compensat pels ingressos procedents del turisme, les inversions estrangeres i les remeses enviades pels emigrants espanyols a Europa.
4. La dependència de l'exterior: la conjuntura internacional favorable va permetre obrir amplis mercats per vendre-hi la producció, obtenir energia i disposar de tecnologia i de capitals estrangers. Una sèrie de països europeus van absorbir la mà d'obra excedentària procedent del sector agrari.
5. Les limitacions de l'economia espanyola: la prolongada etapa de creixement econòmic amb taxes anuals superiors a la mitjana de la resta de països europeus va comportar una sèrie de limitacions: només es va dedicar al sector industrial i de serveis i no va poder absorbir tota la població excedentària procedent del sector agrari, que va haver d'emigrar. La gran dependència de la tecnologia i de les inversions estrangeres comportava una despesa important en patents, maquinària, etc., i també va supeditar els ritmes de creixement i les decisions d'empreses estrangeres.