L'alteritat de la dona en la societat
La biologia i la cultura en la construcció de la feminitat
Per a entendre els valors que donen sentit a l'existència humana en cada societat i moment històric determinat, cal tenir en compte la perspectiva de l'alteritat. La resposta a la pregunta sobre per què la dona és considerada l'Altre no pot venir de la biologia. La manera com les dones viuen el seu cos dependrà del context cultural en què aquestes es moguen, i també, de les oportunitats que puguin tenir per a exercir la seua llibertat.
Aquells que tenien el privilegi de la força física, els homes, assumien les tasques de defensa. La vida de les dones, per molt robustes que foren, devia estar marcada pel que Beauvoir denomina “les virtuts de la reproducció”. Els “llargs períodes d'impotència”, els embarassos quasi continus, devien ser per a les dones un “obstacle terrible” que les allunyava de determinades funcions dins del grup, funcions que eren assumides pels homes: defensa, caça, pesca… Tot això degué establir una diferència respecte dels altres. Elles tenien enormement limitades les possibilitats d'acció.
Els homes arrisquen la vida mitjançant actes que transcendeixen la vida animal: experimenten un poder que els permet establir els seus propis fins i, així, ells mateixos tracen el seu futur i el del seu grup.
Com afirma Beauvoir “ací hi ha la clau de tot el misteri”. La femella humana es reconeix en allò a què està forçada a dedicar bona part de l'existència. Elles reconeixen el valor del que porten a terme i que la seua situació biològica no els ha permès. Aquest reconeixement sols és possible en un context cultural, ineludible des d'una perspectiva humana.
La dona com a Alteritat: passivitat, diversitat, matèria, desordre i Mal
Categoritzada com a Alteritat, la dona serà també entesa com la passivitat enfront de l'activitat, la diversitat enfront de la unitat, la matèria enfront de la forma, el desordre enfront de l'ordre i quedarà, així, associada al Mal. L'exhaustiu recorregut que la filosofia existencialista fa al llarg de la història de la societat occidental, mostra la falta d'oportunitats de la major part de les dones per a decidir projectes propis i desenvolupar la seua llibertat.
La revolució industrial i la incorporació de la dona al treball
Al segle XIX hi ha la gran revolució que canviarà la sort de les dones: la revolució industrial. La incorporació de les dones en massa al treball les dota del protagonisme econòmic sense el qual, per a Beauvoir, no hi ha alliberament possible. Les dones s'incorporen al treball en les fàbriques en condicions d'explotació duríssimes. Els empresaris tenen molt clar des del primer moment que la mà d'obra femenina és més fàcil d'explotar per diversos factors que Beauvoir va desgranant: pressió de les càrregues familiars, el sou, falta de solidaritat… Els treballadors veuen en les dones competidores pel lloc de treball, raó per la qual no es solidaritzen amb elles.
Altres problemes que les dones han d'afrontar: la conciliació entre el paper reproductor i el treball productor, pràctiques anticonceptives. El control de la dona del seu cos és, per a Beauvoir, condició necessària perquè puga assumir el paper econòmic que les noves circumstàncies li permeten.
La construcció cultural de la feminitat
La cultura ha constituït la feminitat com a tal, que es transmet a través de generacions mitjançant una socialització desigual de xiquets i xiquetes. La filosofia existencialista insisteix en el caràcter cultural de la feminitat. La intervenció cultural des de la infància és la causa de l'abisme que posteriorment separa les adolescents dels adolescents. La xiqueta apareix engayosament com la privilegiada, se li permet més manifestacions de fragilitat i sensibilitat. El xiquet comprendrà prompte que per a ell hi ha “designis més importants” que els de les xiquetes. Ell pertany a la casta superior, se li transmet l'orgull per la virilitat que s'encarnarà en el penis.
Poden orinar al carrer lliurement; els genitals femenins es rodegen de tabús, es viuen amb clandestinitat. D'aquesta manera, per a Beauvoir, s'inverteixen les explicacions tradicionals del suposat: “complex de castració” femení. Segons la psicoanàlisi, aquest context apareix en les xiquetes cap als cinc anys. Aquest descobriment fa que la xiqueta sofreixi perquè creu que si no té penis és perquè ha sigut mutilada. En aquest moment renuncien a certes virtuts “virils”. S'identifica amb la figura de la mare i tracta de seduir al pare (complex d'Electra). Pot arribar a sentir hostilitat cap a la mare.
Només des d'aquest punt de vista pot entendre's el caràcter negatiu que sovint té per a les xiquetes la crisi de la pubertat. El cos de la xiqueta comença a ser objecte de mirades; els inculquen vergonya i pudor. A les xiquetes no els expliquen res sobre la menstruació, quan aquesta ocorre per primera vegada provoca que visquen el fet com una cosa humiliant i repugnant. La menstruació simbolitza feminitat i aquesta significa alteritat i inferioritat.
El desenvolupament de l'erotisme, mentre que en els xics s'aferma públicament, en les xiques es viu de manera molt més clandestina. En els xics es potencia l'actuació i la iniciativa; i en elles, la passivitat i la dependència. Ells són els subjectes i elles els objectes. Ells desenvolupen l'agressivitat, la voluntat de poder, elles entren en el moment de la renúncia. La civilització patriarcal no interpreta l'erotisme des de la reciprocitat. Prohibicions i tabús es reparteixen de manera injusta en totes les societats, això contribueix a fer que les primeres relacions heterosexuals tinguin per a les dones un caràcter negatiu.