L'amor en Ausiàs March: tipus d'amor, cicles poètics i tragèdia amorosa

Els tres tipus d'amor segons Ausiàs March

March distingeix tres tipus d'amor:

• L'amor honest (espiritual): que correspon a l'ànima humana.
• L'amor delitable (sensual): que correspon al cos.
• L'amor mixt: que es compon d'aquests dos.

Els cicles amorosos

La poesia amorosa de March es classifica en cicles, cadascun dels quals rep el nom del senhal que usa el poeta:

• Plena de seny (amor primerenc)
• Llir entre cards (el més ampli)
• Oh foll amor
• Amor, amor
• Mon darrer bé

L'home escindit

Hom considera March un “home escindit”, atrapat entre l'aspiració de l'amor pur i la seducció de l'amor sensual. Aquesta relació dialèctica entre l'amor honest i l'amor “delitable” és un esquema constant en la seva poesia.

Per a March, l'amor és l'experiència i la idea que centralitza els problemes fonamentals de la condició humana:

• El desig del plaer, l'esperança de la felicitat i la por de perdre'ls o de no obtenir-los mai.
• El conflicte entre la carn i l'esperit, entre la sensualitat i la voluntat, entre la voluntat i la raó, entre el seny i el sentiment.
• El sacrifici, el risc, la incertesa, l'exaltació, la frustració, la desolació i la mort.

La tragèdia amorosa

Tota aquesta retòrica i ètica per a l'expressió del dolor porta el poeta a una predilecció per les situacions amoroses que l'ocasionen i que aporten la seva dimensió tràgica. La mercè de la dona equival a la gràcia de Déu i la seva manca, a la mort espiritual.

La gran mentida de l'amor és que, malauradament, aquesta equivalència és sempre falsa o imperfecta, ja que l'amor d'una dona no ofereix cap garantia de retribució ni de durada. A diferència de Déu, la dona és ingrata, orgullosa i cruel, “variant” i poc ferma. Malgrat tot, és en ella que es concentren tots els desitjos i esperances de felicitat. Vet aquí la fatalitat que el condemna a un destí tràgic.

Innovacions literàries de March

Hi ha cinc innovacions radicals que distingeixen March dels seus predecessors literaris:

1. La renúncia al virtuosisme i la varietat mètrics.
2. La renovació temàtica i formal.
3. L'abandonament de l'occità com a llengua de l'art poètica (ús exclusiu del català) i el trencament amb la poesia trobadoresca anterior.
4. La reformulació del discurs sobre l'amor en detriment del llenguatge i de les nocions corteses tradicionals.
5. L'assumpció d'un discurs líric basat en la imitació dels autors llatins i la literatura bíblica i doctrinal.