Anàlisi del Sonet Barroc: Figures Retòriques i Estructura
Introducció: El Poema Amorós Barroc
En aquest poema amorós predomina la utilització de figures retòriques pròpies del Barroc, període al qual pertany l'obra.
Tema Central i Observació de la Dama
El poema parla d'una dama que es pentina els cabells en un terrat amb una pinta de marfil. L’autor, enamorat d’ella, l’observa des de lluny amb l’esperança que ella també s’enamori d’ell.
Estructura Mètrica: El Sonet Culterà
Pel que fa a l’estructura, es tracta d’un sonet, caracteritzat per:
- Divisió en quatre estrofes: dos quartets i dos tercets.
- Catorze versos decasíl·labs d’art major.
- Rima consonant: ABBA, ABBA, CDE, CDE.
- Estil culterà i sense cesura.
Anàlisi Estructural (Quartets i Tercets)
El sonet mostra una clara diferència temàtica entre les seves parts:
- Quartets: El poeta defineix la dama físicament.
- Tercets: L’autor es centra a descriure les sensacions que la dama desperta en el seu interior.
En aquest tipus de sonet, l’autor no entra, o participa directament en el “relat”, fins al primer tercet.
Figures Retòriques i Estil Culterà
A la primera estrofa, la bella Flora (la dama) es pentina els cabells negres com l’atzabeja amb una pinta de marfil.
Observem un desordre en l’estructura sintàctica, on el subjecte no apareix fins al final del quartet. Per tant, estem parlant d’una hipèrbaton que ocupa tota l’estrofa.
Altres figures destacades són:
- Metàfora directa: Quan els cabells són d’atzabeja, indicant un negre molt intens.
- Personificació: Quan es diu que l’or té enveja dels cabells.
La Ruptura dels Cànons de Bellesa
Podem observar que ens trobem en el Barroc i no en l’època del Renaixement, ja que l'autor trenca els cànons de bellesa femenina establerts pel tòpic literari “descriptio puellae”. La dama no és rossa, sinó completament morena.
També podem observar com el tòpic literari del “locus amoenus” no es compleix, ja que la situació transcorre en un simple terrat.
Contrastos i Hipèrbole Final
Veiem contrasts molt determinats en alguna de les estrofes, com quan es compara el blanc del marfil amb el negre dels cabells, i que la pinta i la mà de la dama s’uneixen en una sola peça blanquíssima.
L’estrofa final és una hipèrbole claríssima, ja que exagera enormement el fet de pentinar-se amb la pinta de marfil el seu cabell negre, comparant-ho amb un enorme combat sense treva.