Anàlisi de la Literatura Catalana Contemporània: Monzó, Estellés i Espriu

Anàlisi de la Narrativa i Poesia Catalana del Segle XX

Quim Monzó: Narrativa Curta i Societat Contemporània

Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. L’autor empra una narració curta i un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística. Cadascuna de les paraules que escriu és insubstituïble. La seva prosa captiva perquè no tendeix a l'ornament ni a la retòrica. Es pot dir que és inimitable.

Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè molts se centren al voltant dels conflictes sentimentals, tant per l'espai dedicat a narrar la solitud de les parelles com pel que es fixa en els trasbalsos i les contrarietats que ha de patir i superar un individu solitari per aconseguir qualsevol companyia. Monzó fa que les històries esquivin qualsevol temptació melodramàtica i narra els trasbalsos quotidians del sexe i l'amor amb fredor.

Un altre fil temàtic converteix la narració en una guia contemporània de la vida exasperada, tractant elements com:

• La solitud
• La desesperança
• L'avorriment
• Els actes incomprensibles i rutinaris

Tendències de la Poesia Catalana: Postguerra fins als 70

Als primers anys de postguerra, succeí un segon període en què aparegueren les primeres editorials i revistes literàries valencianes. També arrelà entre els poetes l’existencialisme parisenc: un moviment filosòfic i literari que reflectia l'angoixa de viure en un món absurd.

El poeta existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica i distanciat de la realitat immediata. Però els joves poetes de començaments dels 60 s'adscrigueren a l'estètica realista, que es caracteritzava per:

• La identificació del poeta amb l’entorn.
• Inspiració real.
• Un llenguatge amb to directe i, fins i tot, col·loquial.

El 1960 es van publicar tres llibres de la nova poesia, un d’ells va ser Vacances pagades, de Pere Quart.

En sintonia amb la poesia realista, la «Nova Cançó» tingué com a objectiu recuperar l'ús públic de l'idioma. Raimon es convertí en el cantant més emblemàtic i les seves cançons assoliren un gran impacte social.

Aportacions de Vicent Andrés Estellés a la Poesia

Estellés és un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, Estellés, que fou periodista, manté una actitud de cronista apassionat, i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu món quotidià amb una poesia molt personal que potser és l’essència de València i la seva gent.

A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor, Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. El resultat és un discurs amarg i al mateix temps esperançador.

Estellés forjà el seu llenguatge literari sobre la llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV i la llengua col·loquial que aprengué a l'Horta durant la infantesa i que mantingué viva durant tota la vida.

A més, sent una atracció obsessiva per sensacions que van des del sexe fins al desig.

Mitjançant el llenguatge directe i el registre col·loquial, la poesia d'Estellés mostra també una particular elaboració estilística i retòrica, visible en la seva adjectivació.

Característiques de la Producció Poètica de Salvador Espriu

Salvador Espriu i Castelló va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. L'obra d'Espriu té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, i la capacitat per a descriure en termes transcendents la història col·lectiva, han fet que sigui considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

L’autor va considerar la seva obra com una meditació constant i obsessiva de la mort. Per a ell, la mort és la realitat última de l’existència humana.

Espriu formava part de la primera generació d’escriptors que, en arribar a la joventut, es van trobar una llengua normalitzada i codificada i un marc de llibertats i autogovern per a Catalunya.

Després de la guerra, l’escriptor es va concentrar en la poesia. El primer llibre publicat després de 1939 fou Cementiri de Sinera, en el qual el poeta insisteix en l’angoixa i la solitud que envolten l’home.