Anàlisi de la Literatura Catalana: Trobadors, Cròniques i Renaixement

AUTORS: Ramon Llull: Lo deshonort, Angel Guimerà: Jesús que tornà, J.V. Foix: Les irreals omegues, Bernat Metge: Lo somni, Jacint Verdaguer: L'Atlàntida, Joan Puig i Ferrer: Aigües encantades, Jaume Roig: Espill o Llibre de les dones, Narcís Oller: La papallona, Joan Maragall: El conte Arnau, Joan Alcover: Cap al tard.

Hi ha 3 gèneres: lírica, prosa (acotació, diàleg/monòleg) i narrativa (narrador → omniscient, protagonista, testimoni). “Humilias d’Orgánya” és la primera escriptura en català. ELS TROBADORS (XII-XIII) poden procedir de qualsevol classe social, però per ser trobador havies de llegir, escriure en provençal, tocar música i també conèixer les normes del poema → copla, vuit versos amb una tornada, mateix nombre de síl·labes als versos i rima consonant. Ser un bon trobador era seguir la norma. Els poemes podien ser de dos estils: Trobador leu: fàcil, senzill. Trobador clus: tancat i difícil. Els trobadors havien innovat la concepció de l’amor. La dona no és un objecte de desig, sinó que el cavaller s'ha de guanyar el seu amor amb la cultura, gentilesa, música i la paraula (amor cortès). Personatges → Almidons, midons (estimada), gilos (marit), lausangier (xismós) i trobador. Amor cortès: protagonistes i evolució del trobador → fenhedor = tímid, pregador = demana, entenedor = aconsegueix el bes, drutz = aconsegueix el bes. GEN. TROBADORESC: 1. Cançó (amor cortès) - dos subgèneres: pastorel·la (diàleg entre cavaller i pastora), alba (tristesa que sent l'amant) - 2. Sirventes: poema polític en el qual hi ha acusacions personals, atacs, insults… - dos subgèneres: plany (composició fúnebre quan mor algú) i tençó (diàleg entre dos trobadors per veure qui és el millor). Els trobadors catalans més importants són Guillem de Cabestany, Guillem de Berguedà, Ramon Vidal de Besalú i Cerverí de Girona. LIT. MEDIEVAL. LES CRÒNIQUES: és un escrit en prosa que narra fets històrics d’un poble. És un gènere antic.
Crònica o Llibre dels Feits del rei en Jaume I: és autobiogràfica, Jaume I dictava als copistes els fets més importants de la seva vida, i els copistes utilitzaven el plural majestuós (nos). Crònica de Bernat Desclot o Llibre del Rei en Pere d'Aragó: el nucli principal és patriòtic i correspon al regnat de Pere II. Crònica de Ramon Muntaner: explica el que va fer el cronista des de 1301. Crònica de Pere III el Cerimoniós: parla del seu regnat. HUMANISME: L'humanisme, en el camp filològic, volia dir un retorn als clàssics llatins i grecs. Els humanistes volen retornar a la llengua llatina el seu antic esplendor, ja que el deteriorament que ha experimentat la llengua de la cultura en l'Edat Mitjana ha provocat l'oblit i la mala interpretació del saber clàssic. Aquesta dignificació de la llengua llatina, que cal recordar que era l'habitual en els ambients de cultura, només es podrà aconseguir mitjançant l'estudi i la imitació dels qui foren mestres en les seves lletres, i aquests són els clàssics llatins. BERNAT METGE: “Lo somni”: defensa les acusacions per convèncer a Martí l'Humà i torna a la cancelleria, explica que té un somni amb Jaume I i dialoguen. Parla sobre la immortalitat, l'ànima i del més enllà. L’obra té 4 llibres i utilitza el diàleg com a mètode de persuasió, i també hi ha personatges de la mitologia clàssica. EL RENAIXEMENT: Els orígens més remots del moviment renaixentista a la Corona d'Aragó els trobem a partir del 1479, any d'inici del regnat de Ferran II d'Antequera. El final del període renaixentista cal situar-lo l'any 1563 amb l'inici de la Contrareforma (moviment catòlic que pren forma al Concili de Trento, celebrat entre els anys 1545 i 1563, i que és una resposta de caire conservador a la reforma de l'església duta a terme pels protestants).
El Renaixement és el fruit, doncs, de la nova mentalitat sorgida de la crisi del pensament medieval de finals del segle XIV: les idees humanístiques del cinc-cents culminaran al segle XVI amb el que anomenem "Renaixement". Estètica i ideologia del Renaixement. El pensament renaixentista es basa en tres elements bàsics: l'home (qualsevol creació artística va encaminada a fer feliç l'home), la natura com a escenari de les situacions artístiques, i l'època clàssica grecollatina com a referent ideològic i cultural. De fet, podem dir que el Renaixement és un retorn a l'estudi i la valoració dels autors de l'època clàssica grecollatina. La imitació d'aquests autors antics suposarà l'entrada de gèneres de la literatura clàssica grecollatina en les llengües vulgars sorgides de la dissolució del llatí. Alguns d'aquests gèneres seran: l'oda - tipus de composició que expressa sentiments i ideals elevats i que parla de temes amorosos, religiosos, heroics o morals -; l'ègloga - poema de tema amorós en què dos o més pastors dialoguen en un ambient bucòlic -; l'epístola - que és un assaig en forma de carta -; l'elegia - composició que expressa sentiments de dolor davant la desgràcia -; i, finalment, el diàleg - escrit en forma de conversa. BARROC: El Barroc s'oposa al període renaixentista tant en l'àmbit artístic com en el del pensament. A l'entrar al segle XVII, per una crisi religiosa, política, econòmica i cultural, l'home perd l'optimisme i la confiança en la raó característiques del Renaixement. L'actitud, la temàtica i l'estil propis del Barroc responen a una sensació de frustració i desengany individual i col·lectiu de la societat. Les reaccions davant el desengany són diverses: - protesta, sobretot en escrits polítics, religiosos i morals; - inquietud metafísica i espiritual que transcendeix la realitat; - evasió, centrada en la literatura de circumstàncies i en l'estètica pura; - conformitat i acceptació dels esdeveniments (actitud estoica). Dos corrents literaris: 1. el conceptisme (caracteritzat per un ús desmesurat del "concepte", és a dir, del fet d'establir relacions mentals entre dos elements creant metàfores, paradoxes, etc.) i 2. el culteranisme (que posa especial èmfasi en la forma i en els elements cultes i mitològics, encara que també fa ús del "concepte"). Característiques: El contrast entre conceptes transcendents (vida/mort, realitat/il·lusió), que es concreta en l'ús de l'antítesi i la paradoxa; - La deformació i la caricatura; - L'artificiositat: a més dificultat, més bellesa: estil retòric, frases llargues, llenguatge culte, etc.; - L'exageració: l'ús de la hipèrbole; - El dinamisme i el vitalisme: l'ús de l'hipèrbaton. Francesc Vicenç Garcia, conegut amb el nom de "Rector de Vallfogona."