Anàlisi de l'Obra de Salvador Espriu: Poesia i Teatre

Salvador Espriu, narrador i autor de teatre, s’inicià com a narrador, però fou la poesia la que li atorgà el reconeixement del públic. Espriu participà en l’evolució de la poesia catalana del postguerra, és a dir, la poesia postsimbolista, que integrava en la poesia l’individualitat del poeta i l’herència cultural i lingüística del seu poble. L’obra es caracteritza per la pluralitat de gèneres, la diversitat de tècniques de composició, malgrat la unitat temàtica, moral i filosòfica que demostra. Es refugia en el record i en la meditació sobre la mort, i l’herència mítica de la humanitat. La voluntat de pervivència de la pròpia llengua també és característica d'Espriu, que cerca una veu essencial de caràcter simbòlic.

Cementiri de Sinera és un llibre de poesia que evoca el món de Sinera, presentada com la seva pàtria envoltada i tancada pel cementiri, un univers de la infantesa destruït per la guerra i projecta una meditació sobre la mort. Les hores es divideix en 3 parts, cadascuna d’elles dedicada a un difunt pròxim: 1. poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, 2. a sa mare i 3. la memòria de Salom, un personatge que representa el propi autor. Mrs Death és una línia satírica que caracteritza el món com un teatre, on els éssers humans són titelles mogudes per algú a qui demanen, cansats, la mort.

El caminant i el mur és una idea del moviment vital del caminant cap a la mort i l’obstacle que impedeix el moviment, el mur. S’hi inclou la poesia “Assaig de càntic en el temple”, on l’expressió d’amor a la pàtria assoleix una grandesa per la identificació dels defectes personals i col·lectius. Pell de brau és un llibre que més ressò va aconseguir. Té un to didàctic, parla de la llibertat, la justícia i la tolerància. Expressa el somni d’un futur de llibertat, de convivència i de pau pels pobles d’Escandinàvia, l’abandó de la guerra entre germans i la voluntat de pervivència de la pròpia llengua. S’inscriu dins del realisme social que triomfa en aquest període, i la seva situació política fa que sigui llegit en clau patriòtica i de consciència moral. Aquestes obres formen el cicle líric en què es reflexiona sobre la mort. Espriu va aconseguir representar-se com a poeta en uns temps de manca de llibertat i d’absència de drets humans bàsics. La seva popularitat es va veure reflectida en el cantant Raimon.

A grans trets, podem dir que tant a Catalunya com a les nostres terres, les representacions teatrals en català són prohibides durant la immediata postguerra. A partir del 1946 es permeten les que no atempten contra els preceptes morals del règim franquista. A València eren habituals els sainets, que contribuïen a la folklorització de la llengua (el model diglòssic que empraven allunyava el valencià dels àmbits de prestigi, i per això no es veien com una amenaça per al règim). També es permetien els melodrames amb un cert regust existencialista. A partir dels anys 50 i 60 comença una certa modernització amb la traducció d’algunes obres estrangeres al català i amb la representació d’obres d’autors com Salvador Espriu (Antígona, per exemple). El teatre català incorpora el neorealisme italià, les corrents existencialistes i el teatre èpic alemany de Bertolt Brecht. Tot plegat culmina, com en els gèneres de la poesia i la narrativa, en l’hegemonia del realisme social, sobretot a partir de la fundació de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany. El teatre social va prendre 2 modalitats: 1. El teatre document intenta posar en escena un fet històric controvertit a partir del qual s’indaga sobre les causes i les conseqüències dels fets a través dels personatges. Autors com Ximo Vidal i Manuel Molins. 2. La sàtira política compartia la finalitat del teatre document, però en clau humorística (El retaule del flautista, Jordi Teixidor). La censura va exercir un control implacable sobre les representacions teatrals en català, fins al punt de prohibir-ne algunes parcialment o per complet.

L’obra de M. de Pedrós és una de les més extenses i variades de la literatura contemporània. Va cultivar tots els gèneres literaris i variats temes i tècniques. Va escriure obres de teatre centrades en la temàtica de l’autenticitat, el sentit de l’existència i la llibertat, analitzades des de diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb el teatre de l’absurd. En Cruma, es planteja l’autenticitat de la persona des de premisses heideggerianes, segons les quals com més autèntic és l’home, més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior. En Homes i No, es tracta la rebel·lia d’una parella jove contra el conformisme heretat i en peces com Situació bis i Darrera versió per ara es reflexiona sobre la llibertat des d’una òptica més política i social. Sorgit de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrós, tal com es burlarà de la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeti localitzar-ne l’acció: les seves peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat; els personatges són símbols o encarnen actituds que l’autor enfronta a situacions límit, des d’un plantejament existencialista. Conegut pel qualificatiu de l’absurd, Pedrós reivindicava amb la seva obra el teatre de l’abstracte.