Anàlisi Poemes: Garcia (Barroc) i March (Medieval)

A una hermosa dama… (Francesc Vicent Garcia)

Aquest poema és un cant a una bella dama que té encisat el poeta. Es basa en un dels trets més característics de l’estètica barroca: el contrast i el joc semàntic entre oposats. L’acció se situa en un terrat on el poeta contempla com la dama es pentina. En l’últim tercet, expressa el paral·lelisme entre el seu cor, alterat per tanta bellesa, i l'harmonia a què arriben els contraris (com els cabells i la pinta) durant l'acció de pentinar. Es pregunta si el seu cor podrà assolir una harmonia similar amb el de l'estimada. El poema és un sonet de versos decasíl·labs amb l'esquema de rima ABBA ABBA CDE CDE.

Figures retòriques

• A la primera estrofa trobem un hipèrbaton, que destaca elements com la pinta, els cabells negres i el terrat abans de descriure la dama directament. L'autor vol donar importància a aquests clarobscurs.
• A la mateixa estrofa hi trobem una metàfora: “sos cabells de finíssima atzabeja, / a qui los d’or més fi tenen enveja”. L’autor la fa servir per oposar-se al tòpic de bellesa de l'època, la dona rossa, exaltant la bellesa morena.
• A la segona estrofa hi ha una altra metàfora: “la pura neu se descobria / del coll”. Aquesta figura fa referència a la blancor del coll, creant un contrast (clarobscur) amb el cabell negre.
• A la tercera estrofa (primer tercet) es reprèn el joc de contraris, especialment amb la metàfora del vers 10: “dolç combat”.
• Finalment, a la quarta estrofa (segon tercet), trobem una personificació: “de prendre’ls / tregües”. L'autor la utilitza per expressar l'enamorament i la passió que la dama li desperta.

Colgué les gents amb alegria i festa (Ausiàs March)

El poema XIII d'Ausiàs March presenta un esquema mètric freqüent en la seva poesia: cinc octaves de versos decasíl·labs amb rima consonant creuada (ABAB CDCD...). A més, compta amb una tornada regular de quatre versos.

El poeta inicia el poema amb una descripció detallada de les festes i divertiments de l'època, contraposant-los a la seva pròpia tristesa per l'amor ferit que pateix. De fet, el seu jo líric sap que no pot aconseguir el guariment que necessita. El seu patiment pel desamor de la dama és tan intens que només acceptaria deixar aquest món d'infelicitat si tingués la certesa, força dubtosa, que ella ploraria la seva absència. La conclusió del poema sintetitza la idea de la culpabilització de la dama davant la dissort amorosa del poeta.

El poema està format per 5 estrofes de 8 versos decasíl·labs (art major) i una tornada de 4 versos. L'esquema de rima de les octaves és creuat: ABAB CDCD.

Figures retòriques

Comparacions (Estrofes II i III)

• Estrofa II: Considera el seu dolor superior al del rei de Xipre, presoner d'un heretge.
• Estrofa III: Iguala el seu dolor al càstig etern del gegant Tici, a qui un voltor li menja el fetge cada dia.

Altres figures (Estrofa III)

• Metàfora: Identifica el seu dolor amb dos corcs que el mengen per dins.
• Metonímia: Ment (amor espiritual) i cor (amor carnal).
• Al·literació: Repetició del so /r/ en mots com romp, rompre, enterrompre.

Figures (Estrofa IV)

• Hipèrbole: Explica que si ell mor, el món perdrà un gran amant.
• Perífrasi: Fa referència a la seva pròpia mort.

Metàfora (Estrofa V)

• El jo poètic s'identifica amb un cristià màrtir innocent, i l'estimada amb una dama distant, pròpia de la tradició trobadoresca.