Anàlisi de la Poesia Trobadoresca: Ventadorn i Berguedà
Anàlisi de la poesia trobadoresca medieval
La poesia trobadoresca és un moviment literari que va florir entre els segles XII i XIII. En aquesta època neix una lírica ambientada en l'època medieval que trasllada fidelment les relacions de vassallatge feudadís a l'àmbit poètic i sentimental.
«No és meravella si el meu cant» (Bernat de Ventadorn)
L'amor cortès i el context de l'obra
El poema «No és meravella si el meu cant» (Non es meravelha s'ieu chan) pertany de ple al gènere de la lírica trobadoresca. Aquestes composicions tracten sobre l'amor cortès: un sentiment fidel, submís i mai carnal, concebut amb gran autenticitat i puresa. Aquesta relació uneix la dama cortesana (oculta sota el terme midons i un senhal poètic per a protegir la seua identitat pública) amb el seu vassall, el trobador. Aquest corrent suposa a més un punt d'inflexió per a la dona, atès que comença a adoptar un paper actiu i a prendre decisions.
La poesia trobadoresca, dividida en diversos subgèneres segons l'argument, fou escrita en occità o provençal, llengua romànica de gran prestigi líric. L'autor de la peça, Bernat de Ventadorn, fill d'un servent de castell, es formà com a trobador i assolí un gran mestratge. El tema central d'aquesta composició és el cant sincer d'un enamorat cap a la seua estimada.
Contingut, estructura i anàlisi mètrica
Pel que fa al resum del contingut i la seua estructuració:
- Primera estrofa: Funciona com una crida d'atenció en què l'autor exposa als possibles receptors la bellesa i puresa de la seua obra.
- Cos de l'obra (estrofes 3 a 6): El jo poètic expressa la intensitat del seu sentiment en contemplar l'estimada, acompanyada per la por de perdre-la o de deixar d'estimar-la. Sense haver obtingut encara correspondència, declara la seua submissió absoluta per aconseguir el favor de la dama.
- Darrera estrofa: Serveix per proclamar arreu del món que la seua poesia perdurarà per sempre com a testimoni de l'amor incondicional que sent per la dama.
Des del punt de vista formal i mètric, el poema consta de vuit estrofes de vuit versos cadascuna (a excepció de la tornada final de tres versos). Es tracta majoritàriament de versos octosíl·labs d'art menor, amb ritme parell i rima consonant d'esquema ABBA CDDC. Les funcions lingüístiques predominants són l'expressiva i l'estètica. Quant a les propietats textuals, el lèxic s'articula entorn del camp semàntic de l'amor. Tot plegat fa d'aquest text una peça cabdal del període en què fou redactada.
«Cansoneta lleu e plana» (Guillem de Berguedà)
El sirventès i l'atac contra Ponç de Mataplana
La composició «Cansoneta lleu e plana» no és una peça laudatòria ni amorosa, sinó un text de menyspreu i escarni dirigit contra un noble feudal: Ponç de Mataplana. El seu autor és el cavaller i trobador català Guillem de Berguedà.
Gran part de la seua producció s'emmarca en el gènere del sirventès, composició de caràcter satíric i punyent utilitzada per criticar comtes, reis o personatges d'alta volada. En aquest poema, cada cobla desgrana un defecte o greuge d'en Ponç de Mataplana, un dels seus grans enemics personals:
- Primera estrofa: Presenta el personatge sota el senyal irònic de «Mon marquès» (en al·lusió a Mataplana) per a dissimular inicialment l'objectiu directe de la sàtira.
- Segona estrofa: Se centra en la pèrdua de les seues dents en topar contra una pedra prop de Melgur.
- Tercera estrofa: Ridiculitza el seu braç mutilat o impedit, qualificant-lo d'inútil per a la cavalleria.
- Quarta i cinquena estrofes: Ataca la moralitat del noble insinuant pràctiques homosexuals, remarcant que no té esposa ni dama al costat i que ningú se'n pot refiar a les nits.
Forma poètica i estructura de la composició
Formalment, el text és un sirventès d'estil popular estructurat en cinc estrofes compostes per versos heptasíl·labs (de set síl·labes, d'art menor). Inclou un refrany o tornada de dos versos que es reitera al llarg de l'obra. La rima és consonant en tots els versos amb l'esquema aabab, que combina terminacions masculines i femenines, i presenta fenòmens com la sinalefa en els versos quinzè i dinovè.
L'estructura textual segueix una progressió lineal dividida en dues parts principals: la primera estrofa com a introducció satírica, seguida de les estrofes dedicades als defectes físics del noble, per a culminar en les dues darreres cobles amb l'atac directe als seus suposats vicis morals i conductuals.