Aparell circulatori, sistema limfàtic i respiratori

1. Aparell circulatori

L’aparell circulatori és l’encarregat de transportar, a través de la sang, tant les substàncies nutritives i l’oxigen a totes les cèl·lules, com les substàncies de rebuig per a expulsar-les de l’organisme. Està format per un òrgan principal, el cor, i un conjunt de vasos sanguinis per on circula la sang.

1.1 Cor

El cor té la mida d’un puny, és buit i musculós, i es troba a la cavitat toràcica, entre els pulmons i sobre el diafragma. Està dividit en quatre cavitats:

• Les dues superiors s’anomenen aurícules.
• Les dues inferiors, ventricles.

Hi ha un envà central anomenat septe que separa la part esquerra de la dreta, impedint la barreja de sang.

Sí que existeix comunicació entre les aurícules i els ventricles de cada costat:

• L’aurícula i el ventricle drets es comuniquen a través de la vàlvula tricúspide.
• L’aurícula i el ventricle esquerres es comuniquen a través de la vàlvula mitral.

Aquestes vàlvules fan que la sang només circuli des de les aurícules fins als ventricles i mai en sentit contrari (no permeten el retrocés de la sang).

1.2 Vasos sanguinis

Són tubs elàstics per on circula la sang, distribuint-la i recollint-la per tot l’organisme. Es divideixen en:

• Artèries
• Venes
• Capil·lars

Artèries: Són els vasos que condueixen la sang des del cor fins als òrgans i teixits del cos. Estan formades per teixit muscular llis amb capacitat de contraure’s. La sang circula a més pressió a les artèries que a les venes, per l’impuls del batec del cor.

Venes: Són els vasos que condueixen la sang fins al cor, procedent de diferents òrgans i teixits. Les parets de les venes són més primes que les de les artèries i menys elàstiques. La circulació de la sang per les venes és més lenta que en les artèries, ja que no intervé el batec del cor per donar impuls. Hi ha vàlvules a l’interior que eviten el retrocés de la sang.

Capil·lars: Són vasos de mida microscòpica. Hi ha capil·lars arterials i venosos. Les grans artèries que surten del cor es ramifiquen en altres cada vegada més fines fins a acabar en els capil·lars. La paret d’aquests vasos és molt fina i a través d’ells es duu a terme l’intercanvi de gasos i nutrients entre la sang i els teixits. Un cop produït aquest intercanvi, els capil·lars es reuneixen en vènules i venes per on la sang torna al cor.

La sang

És un líquid de color vermell que circula contínuament pels vasos sanguinis impulsada pel cor, formada per:

• Plasma: component líquid format per un 90% d'aigua, i un 10% de sals minerals, proteïnes, lípids, glucosa...
• Cèl·lules sanguínies: glòbuls vermells, glòbuls blancs i plaquetes.

Glòbuls vermells o eritròcits: També s’anomenen hematies. Al seu interior contenen hemoglobina, que és un pigment vermellós amb la funció de transportar l’oxigen i el diòxid de carboni. La disminució d’eritròcits pot provocar anèmia. El ferro és un component fonamental de l’hemoglobina. Amb nivells baixos de Fe, disminueix el transport d’oxigen i una de les conseqüències és la caiguda del cabell.

Glòbuls blancs o leucòcits: Intervenen en els processos de defensa de l’organisme, formen part del Sistema Immunològic.

Plaquetes o trombòcits: Intervenen en els processos de coagulació de la sang, taponen ferides superficials.

1.3 Funcions de la sang

• Transport de nutrients i oxigen a totes les cèl·lules de l’organisme.
• Recollir els productes de rebuig metabòlics que transporta als ronyons i pulmons, i d’aquí a l’exterior.
• Regular la temperatura corporal; un flux de sang més gran a una zona del cos implica més escalfor.
• Transport d’hormones: les glàndules endocrines aboquen les hormones a la sang perquè arribin a la zona adequada.
• Defensa de l’organisme: conté glòbuls blancs, que formen part del Sistema Immunològic.

1.4 Funcionament del cor

El cor es contrau de forma automàtica. Aquestes contraccions rítmiques i contínues fan que funcioni com una bomba que impulsa la sang cap a tot l’organisme. Es distingeixen dues fases: sístole i diàstole.

Sístole: És el moviment de contracció. Es divideix en dos temps:

• Sístole auricular: les aurícules es contrauen i la sang entra als ventricles, a través de les vàlvules (tricúspide i mitral).
• Sístole ventricular: les vàlvules (tricúspide i mitral) es tanquen, els ventricles es contrauen i la sang, que no pot retornar a les aurícules, surt per les artèries.

Les artèries també tenen vàlvules, anomenades vàlvules sigmoidees, que eviten el reflux (retorn al cor).

Diàstole: És el moviment de relaxació (dilatació) del cor. Es divideix en dos temps:

• Diàstole auricular: les aurícules es dilaten i la sang entra al cor a través de les venes.
• Diàstole ventricular: els ventricles es relaxen (dilaten) i ja estan preparats per rebre la sang de les aurícules.

Els moviments de sístole i diàstole s’alternen contínuament i rítmicament. Les sístoles provoquen una percussió anomenada batec, seguida d’un període de relaxació (diàstole). En l’ésser humà, en situacions normals, es donen entre 70-80 batecs per minut.

• Circulació pulmonar o menor: La sang carregada de CO₂ surt del ventricle dret a través de l’artèria pulmonar, la qual es bifurca per entrar a tots dos pulmons. Als alvèols pulmonars, es dona l’intercanvi de CO₂ per O₂. La sang carregada d'O₂ torna al cor, a l’aurícula esquerra, a través de les venes pulmonars.
• Circulació general o major: La sang que arriba a l’aurícula esquerra carregada d’O₂ passa al ventricle esquerre (per la vàlvula mitral) i d’aquí és impulsada a l’artèria aorta, per arribar a tots els òrgans i teixits, cedint nutrients i O₂ i recollint els productes de rebuig i CO₂. Aquesta sang carregada de CO₂ arriba a l’aurícula dreta a través de les venes caves, passa al ventricle dret i d’aquí a la circulació pulmonar.

2. Sistema limfàtic

Format per un conjunt de ganglis i vasos (diferents als sanguinis) pels quals circula un líquid anomenat limfa.

2.1. Funcions

• Recollir l’excés de líquid que s’escapa dels capil·lars sanguinis.
• Depurar la limfa de microorganismes i partícules estranyes.
• Defensar l’organisme davant d'infeccions.
• Recollir substàncies lipídiques de forma directa en l’absorció intestinal.
• Retornar la limfa a la sang, a través de les venes subclàvies.

2.2. Estructura

• Limfa: líquid d’aspecte lletós i groguenc. Prové de les pèrdues de plasma sanguini en la recollida de residus dels teixits. Està formada per plasma sanguini, proteïnes de gran mida, limfòcits i greixos. No conté glòbuls vermells.
• Vasos limfàtics: vasos per on circula la limfa.
• Ganglis limfàtics: agrupaments cel·lulars (engruiximents) que es troben al llarg dels vasos limfàtics. Fabriquen limfòcits, els quals tenen funció de defensa. Filtren la limfa, depurant-la. Hi ha ganglis limfàtics a les aixelles, engonals, coll i abdomen. Reben la limfa a través dels vasos aferents i un cop depurada pels limfòcits surt a través dels vasos deferents.

Edemes: són estancaments de líquids en els teixits, cosa que produeix inflamacions a la zona afectada. Apareixen quan la circulació limfàtica no funciona correctament.

Drenatge limfàtic: tècnica de massatge molt suau, destinada a provocar la introducció de líquids als vasos limfàtics i augmentar el flux de limfa. Pretén augmentar la funció depuradora del sistema limfàtic. A perruqueria, es recomana incloure massatges capil·lars en els tractaments contra l'alopècia i la seborrea.

3. Aparell respiratori

L’oxigen és imprescindible per a les cèl·lules per tal de produir energia. S’obté de l’aire i és transportat per la sang a totes les cèl·lules del cos. L’aparell respiratori és el que estableix el contacte entre l’aire i la sang. Qualsevol alteració en el repartiment d’oxigen provocarà alteracions de color a la pell o envelliment prematur.

• Fosses nasals: dues cavitats per sobre de la boca, són la via d’entrada d’aire de l’exterior. S’obren a l’exterior pels orificis del nas i comuniquen amb la faringe.
• Faringe: és un conducte compartit amb els aparells respiratori i digestiu. El pas el regula l’epiglotis. Com que la faringe comunica amb la boca, també es pot introduir aire per aquesta via.
• Laringe: formada per un cartílag que es coneix com la “nou”. És l’òrgan encarregat de la fonació (emissió de sons); les seves parets presenten quatre plecs, les cordes vocals, la vibració de les quals amb el xoc de l’aire produeix els sons.
• Tràquea: tub amb cartílags oberts en forma de ferradura (per la part posterior). Això impedeix que es tanqui la llum del conducte.
• Bronquis i bronquíols: la tràquea es divideix en dues branques que s’anomenen bronquis, les quals penetren a cadascun dels pulmons. Dins de cada pulmó es ramifica com un arbre (“arbre bronquial”) en tubs cada vegada més petits de diàmetre: bronquíols.

3.2 Pulmons

Són dos òrgans d’aspecte esponjós on es dona l’intercanvi de gasos respiratoris amb la sang. Els bronquíols, que es troben dins dels pulmons, presenten a l’extrem uns sàculs o vesícules, que són agrupacions d’alvèols pulmonars. Cada alvèol pulmonar està envoltat de capil·lars, i és on es dona l’intercanvi entre la sang i l’aire contingut als alvèols.

3.3 Funcions

La funció principal és l’intercanvi de gasos als pulmons. Prèviament, l’aire ha de passar per les vies respiratòries que l’escalfen, l'humitegen i el netegen.

Hi ha dos moviments respiratoris:

• Inspiració o entrada d’aire: en inspirar augmenta el volum de la caixa toràcica, els pulmons s’eixamplen a causa de la seva elasticitat i l’aire penetra per les vies respiratòries. En aquest moviment intervenen els músculs situats entre les costelles, anomenats intercostals, i el diafragma.
• Espiració o sortida d’aire: els músculs intercostals i el diafragma es relaxen (es contrauen). Els pulmons s’encongeixen i l’aire carregat de CO₂ s’expulsa a l’exterior.

Intercanvi de gasos: es realitza als alvèols pulmonars. La finíssima paret que els forma permet el pas d’O₂ i CO₂.

• L’O₂ que arriba als alvèols passa a la sang, i d’aquí al cor, per a ser repartit a tot l’organisme.
• El CO₂ de la sang passa als alvèols per a ser expulsat.