Aristòtil i la Metafísica: Influències, Crítiques i Legat Filosòfic

Aristòtil: Política, Ètica i Metafísica

Concepció política

Comunitat i ciutadania: Aristòtil organitza la relació entre ciutadans a partir de la base que no tots som iguals. Per a ell, les dones i els esclaus són racionalment inferiors i no són ciutadans. Els ciutadans eren homes majors d'edat, de pares nadius, sense necessitat de treballar per mantenir-se i que participaven activament en la política. Quedaven exclosos els estrangers i els treballadors.

Formes de govern

Monarquia: seria la millor forma si el rei governés pel bé comú; en cas contrari, es converteix en tirania.

Democràcia: funcionaria si el poble estigués educat, ja que en cas contrari seria demagògia (manipulació del discurs amb la finalitat d'obtenir vots).

Politeia: el govern d'uns pocs controlats per una assemblea de ciutadans, constituïda per una classe mitjana ben formada. Si aquesta classe mitjana no participés, l'aristocràcia es convertiria en oligarquia.

Influències

Heràclit: el devenir de les coses, excloent les intel·ligències motores i el primer Motor Immòbil.

Anaxàgores: el Nous, amb caràcter immaterial i intel·ligent, però en Aristòtil es limita a contemplar. És el primer Motor Immòbil.

Sòcrates i Plató: la importància de les idees o essències, que en Aristòtil constitueixen l'espècie i el gènere de la substància segona, que no existeix separadament de la substància primera. Prevalen la forma sobre la matèria i la importància per l'ètica i la política.

Davant de Plató, Aristòtil elabora una metafísica essencialista i empirista (a través dels sentits). Després del descobriment de les seves obres pels àrabs, es converteix en el filòsof més influent de la Baixa Edat Mitjana (segles XII-XIV). El primer a difondre-la fou Albert Magne. Cal destacar Tomàs d'Aquino, que va conciliar tots els conceptes metafísics d'Aristòtil amb el cristianisme.

Crítiques i reinterpretacions

Nominalistes (segle XIV): destaca Guillem d'Ockham. Tracten el problema dels universals, que es remunta a Sòcrates. Rebutgen el realisme exagerat de Plató i el realisme moderat d'Aristòtil. Per als nominalistes, les essències són simples noms que es donen a una sèrie de característiques comunes als individus d'una mateixa classe.

Maquiavel (segle XV): separa l'ètica de la política i presenta la virtut com una intel·ligència pràctica. Representant del realisme cru i pragmàtic.

Empiristes (segles XVII-XVIII): Locke fa una crítica similar a la dels nominalistes, afegint que la substància no és més que el nom que donem a un conjunt de qualitats simples que donen lloc a una idea complexa. Hume critica el principi de causalitat, pretenent eliminar la visió de Déu o, en Aristòtil, del primer Motor Immòbil com a primera causa de tot.

Kant (segle XVIII): considera que la metafísica no és una ciència, ja que no és un saber experimental. No es pot abolir, ja que és la pregunta del ser humà sobre si mateix i l'univers, i no deixarà d'existir mentre existeixin els humans. Pel que fa a les categories, en Aristòtil eren propietats de l'objecte, mentre que en Kant són estructures transcendentals de l'enteniment humà.

Kant estableix una diferència entre l'ètica formal i l'ètica material platònica i aristotèlica. No vol contemplar el bé, vol fer-lo. No pretén assolir res, el bé es fonamenta en si mateix. En l'ètica kantiana el bé i el coneixement estan separats; en l'aristotèlica guarden certa relació. En ambdues, la voluntat és molt important per al cultiu del bé. Per a Aristòtil, cultivar la virtut és necessari per assolir la felicitat, mentre que en Kant virtut i felicitat estan separades.

Nietzsche: considera Sòcrates inventor de la moralitat, que serveix per sotmetre els febles davant dels forts. Es basa en el sentit prefilosòfic de la virtut (areté), que corresponia a les persones que destacaven sobre els altres per valors físics o materials. Anuncia que els valors morals clàssics es van a enfonsar i que la moral dels senyors triomfarà sobre la del ramat.

Marx: critica tota la filosofia clàssica i posterior perquè no canvia la realitat. Els marxistes practiquen la filosofia de la praxi, que intenta transformar la realitat.