Donaven més importància als interiors dels edificis que als exteriors.
Treballaven habitualment amb el sistema constructiu de voltes.
Construïen edificis de poca alçada i harmònics amb el paisatge.
Reutilitzaven sovint capitells i columnes clàssics; els capitells propis destacaven per la seva varietat de formes i la decoració exuberant.
Utilitzaven la cúpula bizantina, unificant-la al seu estil.
Van utilitzar sovint la volta califal (una volta ogival amb nervis que no s’encreuen al centre).
Els materials més usats eren el maó, el guix, la fusta (per als sostres) i la pedra.
Quant a la tipologia, les principals construccions arquitectòniques van ser la mesquita i el palau.
La mesquita és l’obra més característica de l’arquitectura religiosa i, a diferència de l'església cristiana, no és considerada la casa de Déu, sinó l'edifici destinat a l'oració.
Quant al palau, és l'edifici civil més rellevant. Mancat de simetria en la planta i d'aspecte extern senzill, però amb una rica decoració a l'interior.
Arquitectura Romana
Preocupació pels problemes estructurals.
Utilització sistemàtica de l'arc i la volta.
Superposició d'estructures complexes.
Ús d'arc de mig punt i voltes de canó, d'aresta i anular; també cúpules de mitja esfera i de quart d'esfera.
Materials: pedra, maó, fusta, morter (formigó).
El parament del mur presenta una tipologia diversa (opus quadratum, opus incertum, opus caementicium), sovint present en un mateix edifici i sempre el més adequat per a cada funció.
Utilització habitual dels ordres: grecs, i també el toscà i el compost, però la columna i l'entaulament no desenvolupen cap paper estructural, tenint una funció merament decorativa.
La construcció religiosa fonamental és el temple, amb una cel·la rectangular precedida d'un pòrtic amb columnes.
Arquitectura Islàmica
Eclecticisme: adopta elements de diferents estils (bizantins, cristians, etc.), prenent elements artístics dels pobles que conquereixen.
No hi ha representació de persones ni animals (ja que l'Alcorà ho prohibeix). La decoració és geomètrica, vegetal i cal·ligràfica o epigràfica.
És poc homogeni: presenta diferències artístiques segons les zones i les èpoques.
Voltes: Combinació de diferents voltes i línies constructives que donen lloc a formes geomètriques noves i originals. Aquesta riquesa és freqüent en l'arquitectura islàmica.
Aposten més per l'interior que per l'exterior (igual que en l'arquitectura bizantina i paleocristiana).
Utilitzen l'arc i la volta, tot i que també l'arquitectura arquitravada (amb bigues de fusta).
Reutilitzaven sovint capitells i columnes clàssiques.
Utilitzen pedra, maó, guix i fusta.
Escultura Grega Clàssica
Tema central: L'ésser humà. Canvi de mentalitat: abans (ex. Egipcis), l'home comú no tenia cabuda en les representacions artístiques; ara sí. Valoració de l'individu com allò important en si mateix. No només homes o dones importants, sinó atletes i dones dedicades al culte a les deïtats, també déus i deesses, herois i heroïnes de la mitologia clàssica. Els déus també tindran aparença humana.
Representació: L'home perfecte i ideal. Es busca el moment de la plenitud física (ex. atletes). Cànon ideal de bellesa basat en l'equilibri, la proporció, l'harmonia i la simetria. Lleis de proporció i recerca de la bellesa abstracta i ideal. L'ésser humà és motiu d'estudi i reflexió de la cultura clàssica, així com s'estudia i representa, però amb correccions per gaudir d'una bellesa ideal. Naturalisme.
Dominació de la col·locació espacial de les escultures al principi; posteriorment, se'ls donarà moviment. Evolució lenta.
Materials: Bronze (generalment queden pocs exemples, ja que el bronze es fonia per fer armes en temps de guerra; queden moltes còpies hel·lenístiques i romanes en marbre d'originals grecs de bronze) i Marbre. També es realitzaven escultures crisoelefantines, fetes amb una base de fusta i amb recobriment d'or i ivori.
Policromia: a estàtues de pedra i en bronze, mitjançant aplicacions d'altres metalls.
Tipologies: Dues.
Relleu (per a la decoració de frisos, frontons i mètopes) per a temples i altars.
Escultura exempta (tipologia que es va convertir en el reflex de l'evolució del cànon de bellesa hel·lènic) mitjançant la proporció, l'equilibri, la simetria, el moviment, l'expressivitat, el volum i el dinamisme.
Arquitectura Grega Clàssica
Els principis bàsics de l'arquitectura grega són l'ordre, la raó, l'antropocentrisme (escala humana) i la recerca de la bellesa.
La recerca de la bellesa es fa a partir del nombre, la proporció, la perfecció i l'equilibri de formes.
Persegueixen una harmonia visual total a partir de les proporcions i les línies, utilitzant càlculs matemàtics complexos i reajustaments òptics com l'èntasi.
La necessitat d'harmonia els porta a la creació dels ordres clàssics: dòric, jònic i corinti.
És un art fet a escala humana (antropocentrisme), qualificat d'anticolossal.
Materials constructius: pedra calcària, gres (arenisca) i marbre blanc.
Principals elements constructius: les columnes i els murs isòdoms de carreus perfectament tallats i units amb grapes de ferro, sense argamassa. La columna és un element de suport i estètic.
Utilitzen sistemes de construcció arquitravats amb predomini de les línies horitzontals (entaulaments) i verticals (columnes), buscant la serenitat i l'equilibri (no utilitzen ni arcs ni voltes).
Forta preocupació per l'aparença externa dels edificis i la seva relació amb la resta de la ciutat (planificació urbanística). És a dir, l'edifici com a part d'un conjunt; més que arquitectura, fan urbanisme. És un estudi de totes les perspectives, de la relació amb la natura i amb la topografia, de la multiplicitat de punts de vista i de la funcionalitat.
Les construccions es policromaven de vius colors: blau els tríglifs, vermell les mètopes, i zones planes amb daurat.
L'edifici més important és el temple, però en la vida diària tenia molta importància l'arquitectura civil (stoes, gimnasos, palestres, estadis, teatres, etc.).
