L'Art i l'Imaginari Medieval: Simbolisme, Romànic i Gòtic

1. L'Imaginari Medieval

Els historiadors anomenen imaginari el conjunt de creences i mentalitats de la majoria de la gent d'una època determinada. A l'edat mitjana, la majoria de les persones que vivien a l'Europa occidental, excepte els jueus, compartien la religió cristiana. Aquest era l'element més important del seu imaginari.

La població medieval creia en l'existència d'un món sobrenatural on les ànimes, separades del cos després de la mort, continuaven vivint.

També creia que a la fi del temps Déu havia de tornar a jutjar els morts ressuscitats i a repartir-los, segons la seva conducta, entre el paradís i l'infern. Tothom tenia por d'anar a l'infern i viure eternament entre els dimonis. Els cristians creien que només podien evitar l'infern si es comportaven bé i es penedien del que havien fet malament. Per salvar-se, també tenien l'ajut dels monjos i els capellans, que pregaven per ells. [Font 1]

1.1. Un Món Simbòlic

La paraula símbol ve del grec symbolon, nom amb què a l'antiga Grècia es coneixia un anell que dos mercaders partien pel mig com a senyal que havien arribat a un acord comercial. Quan aquests comerciants es tornaven a veure, havien de fer encaixar les dues parts de l'anell com a garantia del pacte.

Així doncs, un símbol és una realitat material que es pot veure (l'anell) que significa una altra realitat que no es pot veure (el pacte comercial entre els mercaders).

A l'edat mitjana, la població creia que tot el que es veia era el símbol d'una altra realitat que no es veia. Així, per exemple:

• El sol era el símbol visible de Déu.
• El quadrat simbolitzava la terra, un dels quatre elements de què creien que era formada la matèria (aigua, terra, foc i aire).
• El cercle i l'esfera eren símbols de la perfecció i, per tant, de la divinitat.

També els animals, fantàstics o no, eren entesos com a símbols. [Fonts 2, 3 i 4]

Font 1: El Judici Final en l'Art

Sovint els elements de l'imaginari medieval, com el judici final, s'esculpien en els pòrtics de les esglésies. En la imatge, detall del pòrtic de l'església de Sainte-Foy de Conques, a França (segle XI), en què es poden veure els pecadors torturats pels dimonis.

2. Els Estils Artístics Medievals

Anomenem estil el conjunt d'elements que es repeteixen en diferents obres d'art d'una mateixa època. La volta de mig canó, per exemple, és un element constant en moltes esglésies construïdes als segles X i XI. Per això diem que és un element característic de l'arquitectura d'estil romànic. [Font 5]

A l'edat mitjana van aparèixer dos grans estils:

• El romànic (segles XI i XII)
• El gòtic (segles XIII, XIV i XV)

Els estils dels pobles germànics que van envair l'Europa occidental entre els segles V i X formen part del període preromànic.

2.1. El Romànic i el Gòtic

L'art medieval és religiós i simbòlic. Per a la població medieval, l'art era el símbol de la realitat sobrenatural i, al mateix temps, el camí pel qual les persones s'elevaven i connectaven amb la realitat divina.

De les tres expressions artístiques tradicionals —l'arquitectura, l'escultura i la pintura—, la més important de l'època medieval va ser la primera, més concretament, l'arquitectura religiosa. A tota l'Europa occidental es poden trobar esglésies i monestirs romànics i gòtics.

2.2. Passos per Reconèixer l'Estil d'una Obra Arquitectònica

Per poder entendre com és l'estil d'una obra arquitectònica determinada, cal fixar-se en aquests cinc aspectes bàsics:

1. Els materials de què és feta. [Font 6]
2. La planta de l'edifici, que permet veure la distribució dels espais. [Font 7]
3. Els elements de suport, com el pilar. [Font 8]
4. Els elements suportats, com la volta. [Font 9]
5. Els símbols de l'espai interior i exterior (i la decoració). [Font 10]

Font 5: La Volta de Canó

La volta de canó es repeteix de manera sistemàtica en les esglésies dels segles X i XI. Per això diem que és un element de l'estil romànic. (Monestir de Vilabertran, Alt Empordà; Catedral de la Seu d'Urgell).

3. L'Arquitectura Romànica

Els edificis religiosos romànics solen estar situats a les zones rurals i corresponen al primer període d'expansió medieval (1000-1200).

Font 11: Materials de Construcció

Els edificis d'estil romànic solen estar construïts amb pedra, ja sigui en forma de paredat irregular (Sant Quirc de Colera, Alt Empordà) o amb carreus regulars (Sant Pere de Rodes, Conca de Barberà).

Font 12: La Planta

En l'arquitectura romànica europea, una de les plantes més freqüents és la de creu llatina, en què els braços de la creu són més curts que el longitudinal. També hi ha la planta basilical, que sol ser rectangular i amb els absis semicirculars.

(Esquema de la planta de creu llatina: absidiola, absis, girola, creuer, transsepte, nau principal, nau lateral, porta.)

Font 13: Elements de Suport (Exterior)

El mur sol ser l'element de suport principal. Per això és massís, té poques obertures i és reforçat amb contraforts. (Monestir de las Huelgas, Burgos).

Font 14: Elements de Suport (Interior)

A l'interior, els elements de suport són els pilars i els arcs. Aquests últims solen tenir forma de semicircumferència i s'anomenen de mig punt. (Església de Sant Vicenç de Cardona, Bages).

Font 15: Elements Suportats i Simbolisme

Els elements suportats són la volta de canó i la cúpula, situada al damunt del creuer. Per la part de fora, al damunt del creuer hi sol haver una torre baixa anomenada cimbori. La part superior de la porta principal és envoltada per diversos arcs de mig punt concèntrics o arquivoltes. Més amunt encara, algunes esglésies tenen una gran finestra circular o rosassa.

Pel que fa als símbols, cal destacar l'orientació. Totes les esglésies romàniques estan orientades cap a la sortida del sol. El sol era el símbol de Déu que, a través de la finestra de l'absis, il·luminava l'altar al matí. A la posta, la llum del sol entrava per la rosassa de la façana principal i simbolitzava el final de la vida, l'hora de la justícia divina.

5. L'Escultura Romànica

Durant el període del romànic, l'escultura estava sotmesa a l'arquitectura. Hi va haver un predomini del relleu sobre pedra, és a dir, la creació de figures adossades sobre una superfície, cobrint totes les bandes. La funció d'aquestes escultures era didàctica, és a dir, narrar passatges de la Bíblia a uns fidels que eren analfabets.

5.1. El Relleu

Els camps del relleu van ser bàsicament les façanes de les esglésies: els tímpans, els capitells i les cantonades dels claustres. [Fonts 18 i 19]

Font 18: El Judici Final al Tímpà

Timpà de la catedral de Sant Tròfim d'Arles (França). En els timpans de les portes romàniques, el tema més habitual és el judici final, tal com el relata l'últim llibre de la Bíblia: l'Apocalipsi.

Immediatament, l'Esperit es va apoderar de mi, i vaig veure un tron posat al cel. Hi seia algú que resplendia amb un esclat semblant al del jaspi i la cornalina, i el tron era nimbat per un cercle de llum que brillava com la maragda. Als quatre costats del tron hi havia quatre vivents.

El primer vivent era semblant a un lleó; el segon, a un toro; el tercer tenia aspecte d'home; i el quart era semblant a una àguila en ple vol. Apocalipsi (4,1-9).

(Descripció del Tímpà: Jesucrist envoltat d'una mandorla, els quatre vivents —símbols dels evangelistes—, i els dotze apòstols.)

Font 19: Temes dels Capitells

Capitell de l'església de Saint-Lazare d'Autun (França) en el qual hi ha representats els Reis d'Orient en el moment en què són avisats per un àngel. Els temes dels capitells i de les cantonades dels claustres són ben diversos. N'hi ha d'historiats, d'altres en què es representen plantes o animals, n'hi ha que són abstractes, amb éssers fantàstics (sirenes), etc.

Tots tenen, però, un sentit simbòlic, i per això els escultors no van tenir en compte la perspectiva ni l'escala a l'hora de fer-los. Eren antinaturals i els personatges eren més grossos o més petits segons la seva importància.

5.2. L'Escultura Exempta

L'escultura exempta presenta dues tipologies bàsiques: el Crist en majestat i la Marededéu amb el Nen. Es tracta de peces tallades en fusta policromada, de tractament rígid i frontal, inexpressives i amb una gran càrrega simbòlica. La seva funció era presidir l'altar. [Fonts 20 i 21]

Font 20: La Majestat Batlló (Segle XI)

El Crist en majestat mostra Jesús crucificat amb els ulls oberts, viu, cobert amb una túnica. No reflecteix l'expressió d'un home que sofreix un suplici i pateix. És a dir, no és real sinó que és el símbol d'un Déu fet home que redimeix la humanitat.

• Figures frontals, rígides, simètriques i desproporcionades.
• Talla de fusta policromada.
• Les cares són inexpressives i hi ha relació distant entre si.

Font 21: Mare de Déu de Montserrat (Segle XII)

La Verge és més reina que mare. El Nen, malgrat ser petit, beneeix; més que un infant, és un rei que jutja o perdona. El plom que sosté Maria és símbol de la reialesa: regna sobre l'univers.

6. La Pintura Romànica

La pintura romànica, igual que l'escultura, troba la seva raó de ser en funció de l'arquitectura. Les principals manifestacions són les pintures murals o frescos i les pintures sobre taula.

La pintura romànica es caracteritza per la composició de figures antinaturals, inexpressives, rígides, frontals i simètriques. El dibuix es feia amb un traç gros i clar, ordinàriament de color negre. Els colors solien ser plans, és a dir, sense tonalitats diferents i tots amb la mateixa llum.

6.1. Pintura Mural o Frescos

Les pintures murals es pintaven als absis i als murs interiors de les esglésies. [Font 22]

Font 22: Fresc de Sant Climent de Taüll

Fresc de l'altar major de l'església de Sant Climent de Taüll (Alta Ribagorça). Representa un passatge de l'Apocalipsi de sant Joan: el Pantocràtor (cel qui ho pot tot, Crist en majestat) està a punt de jutjar la humanitat el dia del judici final. Aquest fresc és un exemple del llenguatge simbòlic dels pintors romànics:

• La mandorla o ametlla mística simbolitza el cel o món diví.
• Les lletres alfa i omega són la primera i l'última de l'alfabet grec. Simbolitzen Déu com a principi i final de totes les coses.
• El llibre amb la inscripció en llatí «Jo sóc la llum del món» simbolitza les Sagrades Escriptures.
• Fons d'un sol color sense perspectiva ni profunditat.
• Rostre sever, frontalitat i rigidesa.

6.2. Pintura sobre Taula

Les pintures sobre taula, en canvi, es pintaven en taules de fusta que se situaven just al davant de l'altar o als costats. [Fonts 23 i 24]

Les pintures sobre taula es podien dividir en compartiments i sovint representaven el Pantocràtor o la Mare de Déu, o bé relats de sants (hagiografies). Els temes tractats als frontals i laterals de fusta eren manifestacions dels relats de la vida de la Mare de Déu o vides de sants.

Font 23: Frontal de Sant Martí de Puigbò

Frontal de l'església de Sant Martí de Puigbò (Ripollès). Relata escenes de la vida de sant Martí de Tours tal com es narra en l'obra Llegenda àuria, que és una col·lecció de vides de sants.

(Característiques de la pintura sobre taula: Composició simètrica, colors plans, traçat nítid.)

Font 24: Relat de la Vida de Sant Martí

Martí forma part de l'exèrcit imperial en temps dels cèsars Constantí i Julià. Un dia d'hivern va veure al costat de les portes de la ciutat un pobre que demanava almoina. Va desembeinar l'espasa, va partir la seva pròpia capa en dues meitats, en lliurà una al captaire i amb l'altra es va cobrir ell.

Aquella mateixa nit se li aparegué Crist vestit amb la mitja capa que havia donat al captaire. Martí es va fer batejar de seguida (va ser monjo i va arribar a ser bisbe de Tours). Un dia, en tornar al monestir, els monjos li van dir que una persona que es preparava per rebre el baptisme havia mort sense batejar. Sant Martí el va ressuscitar. Als 81 anys va lliurar el seu esperit a Déu.

«Això que sentim», manifestà Sant Severí, «són els himnes que entonen els àngels mentre porten l'ànima de sant Martí al paradís.»

Vocabulari Clau

Apocalipsi

Paraula grega que vol dir 'revelació'. És el títol de l'últim llibre de la Bíblia, que narra, amb un llenguatge altament simbòlic, què passarà a la fi dels temps.

Policromat -ada

Pintat amb diversos colors.

Talla

Escultura obtinguda a partir d'un bloc de pedra o de fusta després d'haver extret tot el material sobrant per obtenir la imatge final.