L'Art Romànic: Orígens, Característiques i Etapes

Al final del segle X, amb la fi de les invasions i del mil·lenarisme, la descomposició del Califat de Còrdova i el restabliment d’una relativa pau a l’Europa Occidental afavoreixen el creixement econòmic i un cert renaixement de l’artesania i el comerç.

L’Església sortirà del mil·lenarisme com la salvadora espiritual: aquesta pietat es manifestarà en els pelegrinatges cap als llocs on es conservaven relíquies. Els responsables d’aquesta expansió seran els monjos, especialment els cluniacencs. L’economia de l’època és quasi absolutament rural i de subsistència.

Orígens i difusió del romànic

El romànic neix al monestir de Cluny (França) i es difondrà per tota l’Europa Occidental gràcies a les peregrinacions i a la construcció de monestirs (ordes de Cluny i del Cister).

Localització geogràfica

Tota l’Europa occidental, des dels territoris imperials alemanys fins als regnes cristians de la Península Ibèrica, amb importants diferències regionals entre els segles X i XIII. El territori comprenia la meitat nord de la Península Itàlica, l’actual França, el nord de la Península Ibèrica i el territori de l’Imperi Germànic, com el nucli central del nou art. També hi havia certa presència a les Illes Britàniques i a l’illa de Sicília.

Trets comuns de l'estil

Utilització d’un mateix repertori general de tècniques i formes, una religió comuna (el cristianisme), els pelegrinatges i els monjos cluniacencs (monestirs) com a formes d’expansió.

Etapes de l'art romànic

• Primer romànic: final del segle X a final del segle XI. Definició de les característiques de l’estil i tipologia dels edificis més significatius (esglésies i monestirs). L’inici de la construcció de la tercera abadia de Cluny (1088) és la data simbòlica que marca la maduresa.
• Romànic ple: finals del segle XI fins a mitjan del XII. Arquitectura: alt grau de monumentalitat i generalització de les cobertes de pedra. L’escultura s’apodera de les façanes i dels claustres.
• Romànic tardà: mitjans del segle XII i principis del XIII. Nova reforma de l’ordre benedictí (la reforma del Cister), que impulsa canvis substancials en l’arquitectura religiosa i introdueix als monestirs noves solucions constructives.