Autors i obres clau del teatre i la poesia catalana del segle XX
10. La difusió i la popularitat de Miquel Martí i Pol
La difusió de manera progressiva ha aconseguit que l'obra de Miquel Martí i Pol es convertís en un fenomen únic d'estimació popular en la poesia catalana del final del segle XX. Aquesta estimació i popularitat s'expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i el seu món metafòric defuig l'hermetisme. D'altra banda, la sinceritat de la seva veu poètica i l'experiència biogràfica que comunica són dues de les raons importants per a comprendre per què la poesia de l'autor ha obtingut aquest ressò. En aquest interès ha tingut un paper inengables la interpretació que, d'una part de la seva obra, n'ha fet el cantautor Joan Isaac; sí bé, per damunt de tot, cal atribuir-lo a la qualitat dels seus poemes, en els quals l'amor, l'experiència moral individual i col·lectiva o la convivència amb la greu malaltia que va patir són presentats amb un llenguatge que sol defugir l'artificiositat. Entre les seves obres més importants destaquen El poble, La fàbrica, Estimada Marta i El llibre de les solituds.
11. El teatre català després de la Guerra Civil
El règim franquista va prohibir el teatre en català, que no es va recuperar fins l'any 1946, continuant els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de preguerra. Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i la primera meitat dels seixanta, la renovació va provenir d'aportacions d'autors com Palau i Fabre o Villalonga. En segon lloc, es van fundar plataformes teatrals com l'ADB i l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que va afavorir el naixement i desenvolupament del teatre independent i la revaloració de les figures del director, escenògraf i intèrpret. A la fi dels anys seixanta va haver-hi un seguit de grups que van protagonitzar més directament la renovació del panorama teatral: Els Joglars, Dagoll Dagom i Els Comediants, basats en el teatre-festa. El 1976 va iniciar les seves activitats el Teatre Lliure, teatre independent i universal. El desenvolupament del teatre al País Valencià està relacionat amb la intervenció dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera, que reivindicaven la necessitat d'un teatre actual.
12. Manuel de Pedrolo i el teatre de la llibertat
Entre 1958 i 1963 Manuel de Pedrolo escriu un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat i amb coincidències amb el teatre de l'absurd. En Cruma, Pedrolo reflexiona sobre l'autenticitat de l'home; en Homes i no, sobre el conformisme i l'alienació; i en Situació bis, reflexiona sobre la llibertat des d'un punt de vista genuïnament polític. Sorgit de la necessitat d'exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo despulla el diàleg de qualsevol referència que permeti localitzar-ne l'acció. Els personatges són símbols. Encara que es relacionava el seu teatre amb el teatre de l'absurd, Pedrolo el considerava més aviat com a teatre de l'abstracte, ja que «s'està massa cohibit per a l'adjectiu d'absurd». El tema de la mort i de la comunicació entre els homes, l'autenticitat, el sentit de l'existència i, sobretot, de la llibertat, articulen la seva obra dramàtica. Ell mateix comentava que el seu teatre «sempre dona voltes entorn del mateix problema. L'examina o el presenta des d'angles diferents, però el problema sempre és, fonamentalment, el de la llibertat».
13. La dissolució de l'autor teatral i la renovació de la dramatúrgia
A partir del 1975 la fi i la funció de l'autor teatral es van diluir en la construcció espectacular col·lectiva. El teatre es desntnia de la paraula «dramàtica». Els protagonistes eren ara els directors, l'expressió corporal i la imatge, i els tècnics de treball col·lectiu. Destaquen grups com ara Els Joglars, Els Comediants i La Fura dels Baus. Cap a la fi dels vuitanta aquest estat de coses va començar a canviar. El Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet; el Centre Dramàtic de Rodolf Sirera. I van aparèixer tot un seguit de dramaturgs nous: Sergi Belbel, Jordi Galceran, Josep Maria Benet i Jornet... La paraula es revaloritza com a element clau de la representació teatral. S'imposen nous models com Beckett i Pinter. En l'escena catalana aquesta renovació ha estat protagonitzada en bona part per l'evolució de Benet i Jornet. Aquesta recuperació del dramaturg està marcada per l'emergència d'un nou tipus d'autor teatral que s'implica plenament en el procés creatiu de l'espectacle. Entre els autors més destacats trobem Carles Alberola, Sergi Belbel i Josep Maria Benet i Jornet.
14. Benet i Jornet i la televisió
A partir de la segona meitat dels anys setanta, Benet i Jornet va començar la seva carrera com a creador de guions per a sèries de televisió. D'aleshores ençà s'ha mantingut fidel a aquesta nova línia d'escriptura i l'ha continuada practicant, de manera regular, això que podríem anomenar la seva obra dramàtica major. Ha participat com a guionista en sèries com Poble Nou (1992-1995), Padralbes Centre (1995), Rosa (1995-1996), Nissaga de poder (1996-1998), Laberint d'ombres (1998-1999) i Ventdelplà (2005). Aquesta dedicació s'ha de relacionar amb la preferència de Benet per les expressions de la cultura popular que van nodrir la seva imaginació durant la joventut i que també han influït el seu teatre. Els radionovel·les i els têbeos han inspirat especialment la concepció dels seus mons de ficció. L'interès de Benet per aquests gèneres populars l'ha portat a tenir una predilecció clara pel melodrama, un model teatral que ha practicat, recreat i parodiat repetidament.