El canvi demogràfic i la crisi agrària a Espanya (1900-1931)

1. El canvi demogràfic

Entre el 1900 i el 1930, el nombre d'habitants a Espanya va augmentar gairebé un terç, gràcies a la disminució de la mortalitat i a una natalitat elevada. Aquest període va estar marcat per una major concentració de la població a les ciutats.

L'esperança de vida va créixer notablement, passant dels 34,8 anys el 1900 als 50 anys el 1930, a causa de:

• La desaparició d'epidèmies.
• Una alimentació millor.
• Millores sanitàries i higièniques.

A principis del segle XX, a Barcelona i als eixos del Llobregat i el Ter, es van situar les primeres indústries, que van absorbir la mà d'obra arribada del camp. Els focus receptors principals van ser Barcelona, Madrid, Bilbao i Sevilla, mentre que a Galícia els emigrants marxaven majoritàriament cap a Amèrica.

2. El camp i els seus problemes (1898-1931)

2.1. L'evolució de l'economia rural

A principis del segle XX, el camp es va transformar cap a una economia de mercat. La superfície cultivada i la productivitat van augmentar, especialment durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Les millores van ser possibles gràcies a:

• La reducció del guaret.
• L'augment dels regadius.
• L'ús d'adobs químics.
• La diversificació dels productes.

2.2. L'estructura de la propietat

Les formes de propietat de la terra a l'Espanya de principis del segle XX eren:

• Latifundi: Predominant a Andalusia, Extremadura i Castella.
• Minifundi: Petites propietats a Galícia i al nord.
• Propietats mitjanes: Amb arrendaments llargs a zones productives.

Els camperols formaven un grup complex:

• No propietaris: Arrendataris, parcers, jornalers i masovers.
• Propietaris: Petits propietaris, grans propietaris i finques d'extensió mitjana.

A Catalunya predominava la propietat mitjana, els arrendaments, l'emfiteusi i els contractes de rabassa morta.

2.3. Les tensions al camp

Els conflictes es van produir sobretot al camp andalús, on l'abundància de latifundis i jornalers va generar una forta demanda de reforma agrària per repartir les terres. Davant la negativa dels propietaris, els camperols es van organitzar i van protagonitzar revoltes, vagues durant la collita i sabotatges (crema de pallers, barricades).

L'Estat va respondre enviant la Guàrdia Civil, declarant l'estat de guerra i, si calia, utilitzant soldats per realitzar les tasques agrícoles. El 1922 es va fundar la «Unió de Rabassaires i altres cultivadors del Camp de Catalunya», que es va convertir en el sindicat majoritari dels camperols catalans.