Capes de la Terra: Atmosfera, Hidrosfera i Deriva Continental
Atmosfera
L'atmosfera és la capa de gasos que envolta la Terra i que es mou amb ella. Té aproximadament 1000 km de longitud. La composició actual de l'atmosfera és principalment de N2 (78%), O2 (21%) i Ar (0,03%). En un principi, l'atmosfera estava formada per N2, CO2, HCl i SO2.
Hi ha corrents de convecció a la troposfera, on les masses d'aire calent pugen i les fredes baixen. Això passa a causa de la diferència de temperatures, que donen lloc a tempestes.
Hidrosfera
La hidrosfera és la capa oceànica líquida de la Terra, que la diferencia de la resta de planetes del sistema solar. Això es deu a tres raons principals:
- La Terra està a una temperatura òptima a causa de la seva proximitat al Sol.
- La gravetat de la Terra, juntament amb la pressió atmosfèrica, impedeix l'evaporació de l'aigua.
- L'efecte hivernacle contribueix a mantenir una temperatura adequada.
La hidrosfera és molt dinàmica i intercanvia constantment matèria i energia amb l'atmosfera.
Superfície de la Terra
La superfície de la Terra és dinàmica perquè l'aigua erosiona i mou els materials sòlids dels continents, arrossegant-los cap a les parts més baixes. Aquest procés s'anomena erosió.
Capes de la Terra
La Terra està formada per diverses capes:
- Nucli: intern (6378 km - 4000-5000ºC) i extern (5120 km - tot fos).
- Mantell: inferior (2890 km) i superior (50 km).
- Escorça: oceànica (6-12 km) i continental (25-70 km).
L'energia interna de la Terra prové principalment del nucli (80%) i de desintegracions radioactives de dos isòtops a l'escorça terrestre (potassi i urani).
Wegener i la Deriva Continental
Fa aproximadament 300 milions d'anys, existia un supercontinent anomenat Pangea. Alfred Wegener va proposar la teoria de la deriva dels continents, que inicialment va ser rebutjada per la comunitat científica. El seu llibre, L'origen dels continents, contenia dos errors principals:
- No va donar una explicació correcta del moviment dels continents, atribuint-lo a l'atracció gravitatòria de la Lluna.
- Considerava que els continents flotaven sobre l'escorça terrestre.
No obstant això, Wegener va aportar arguments sòlids a favor de la seva teoria:
- Paleontològics: fòssils idèntics trobats a milers de quilòmetres de distància.
- Geogràfics: coincidències en la forma de les costes dels continents, especialment entre Amèrica del Sud i Àfrica.
- Paleoclimàtics: zones de la Terra amb climes actuals que no coincideixen amb els climes del passat.
- Geològics: continuïtat dels tipus de roques i cadenes muntanyoses si els continents s'unissin.
Malgrat els errors, la teoria de Wegener va ser fonamental per al desenvolupament posterior de la tectònica de plaques.
Deriva Continental i Tectònica de Plaques
Fins a 1960, es va observar l'alineació de volcans i sismes a l'escorça de la litosfera, indicant l'existència de diferents plaques litosfèriques. La major part de l'activitat volcànica i sísmica es produeix a les vores de les plaques.
L'estudi de les edats de les roques volcàniques del fons marí va revelar que les roques més joves es troben a les vores de les plaques, evidenciant l'eixamplament dels oceans.
La Màquina Terra
L'interior de la Terra no és estàtic, sinó que està en constant moviment. La tectònica de plaques considera la Terra com un forn tèrmic que escalfa el mantell, produint corrents de convecció. Aquests corrents fan que els materials calents ascendeixin i els freds descendeixin, provocant la fractura de la litosfera en plaques.
Els ascensos de materials solen produir-se al mig de les plaques, no als extrems. Els corrents de convecció fan que les plaques tectòniques es desplacin, separant-se o xocant entre elles.
- Quan les plaques se separen: es creen noves plaques a les dorsals oceàniques.
- Quan les plaques xoquen: s'originen serralades i l'escorça s'obstrueix i subdueix.