Característiques del llenguatge i la seva relació amb el pensament

Característiques del llenguatge

Des de la lingüística, es considera que el llenguatge és la facultat humana de comunicar-se mitjançant un sistema de signes. Aquesta facultat es manifesta en la llengua concreta que fa servir cada parlant i té les característiques següents:

• És arbitrari o convencional. El dibuix d’una porta oberta i la paraula sortida són signes que ens indiquen on és la sortida. Al primer cas es produeix una relació de semblança entre el signe i el que representa; en el segon cas, no hi ha relació lògica de semblança (és un signe arbitrari).
• És articulat i, per tant, creatiu. El català, per exemple, té només 27 fonemes. Però a partir d’aquests fonemes es poden crear estructures més complexes com ara paraules o oracions. Aquest caràcter articulat de la llengua en garanteix la creativitat i l’originalitat.

Llenguatge, pensament i realitat

Per a construir un concepte, l’hem d’abstreure de la realitat. Mitjançant aquest procés d’abstracció, reduïm, ordenem i classifiquem la multiplicitat de percepcions del voltant en conceptes universals, que contribueixen a la nostra comprensió de la realitat. La relació entre llenguatge, pensament i realitat és indiscutible. El signe lingüístic i les paraules es descomponen en tres plans que es poden associar a cadascun d’aquests àmbits:

• Significant: successió de fonemes i, per tant, pertanyent a l’àmbit lingüístic.
• Significat: idea o concepte associat a un significant i, en conseqüència, propi de l’àmbit de la realitat.

El coneixement proposicional

Descripcions, explicacions i prediccions són tres casos que es tracta de proposicions. Una proposició és una oració declarativa que afirma o nega alguna cosa. No són proposicions les oracions que interroguen o prohibeixen. Hi ha dos tipus:

• Proposicions empíriques: afirmen o neguen alguna cosa sobre el món. Tenen contingut empíric que es pot contrastar amb l’experiència. Per exemple, “El tabac produeix càncer”.
• Proposicions formals: no tenen contingut empíric. No diuen res sobre el món, sinó de les relacions entre símbols.

Tant si són formals com empíriques, perquè una proposició contribueixi al coneixement ha de ser veritable i justificable.