La casa dels esperits: Anàlisi de la novel·la d'Isabel Allende

La casa dels esperits d'Isabel Allende

El patriarca de la família, Esteban Trueba, ha construït un imperi privat que comença a tambalejar-se amb el temps i un entorn social explosiu. Finalment, la decadència personal del protagonista arrastrarà els Trueba a la dolorosa desintegració.

Els protagonistes d'aquesta novel·la encarnen les tensions socials i espirituals de tota l'època. Els noms dels personatges són simbòlics i reflecteixen puresa, com clara, que significa clarividент, blanca, alba, nívea, rosa, etc.

Clara del Valle

És el personatge femení principal. Clarivident i practicant de la telequinèsi, manté la família unida amb el seu amor i les seves prediccions. És la filla menor de Severo i Nívea del Valle, esposa d'Esteban i mare de Blanca, Jaime i Nicolás. Practicava l'endevinació, la comunicació amb els fantasmes i el moviment d'objectes. Tenia amics espiritistes com les germanes Mora o el poeta. Donava suport als actes dels seus fills fins i tot quan anaven en contra d'Esteban. Se suposa que Clara havia vist tot el futur de la seva família i ho havia escrit en els seus quaderns. És un personatge misteriós, sempre en el seu món, algun tant distant de la seva família però sempre estimada.

Esteban Trueba

És el personatge masculí principal. Pretenia a Rosa, la filla dels Del Valle, per la qual cosa va començar a treballar a les mines per guanyar diners i poder casar-se amb ella. Rosa va ser accidentalment enverinada i la vida d'Esteban va quedar marcada per sempre. A la hisenda va violar totes les camperoles adolescents que va poder abans que arribessin a l'edat adulta. Fruit de la violació a Pancha García va néixer Esteban García.

El fill d'aquest, anys més tard, serà la venjança de totes les humiliacions de la seva vida. Al final de la seva vida, es manté molt unit a Alba, la seva còlera va disminuint, i mor als braços d'aquesta. El món d'Esteban s'enfonsa a mesura que avança la novel·la i ell no pot fer res per impedir-ho. Comença amb un Esteban pobre i acaba amb un Esteban arrinconat i ignorat pels seus.

Blanca Trueba

És la primera filla d'Esteban i Clara. Va passar la seva vida entre la casa de la Esquina i "Les 3 Maries", on va entablar un gran amor amb el noi Pedro Tercero García, amb qui es trobava d'amagat del seu pare. Malgrat l'status, acaba enamorant-se de Pedro Tercero, qui ja era un jove camperol. El seu enamorat va ser expulsat de la hisenda per Esteban Trueba a causa que el jove propagava incansablement les seves idees d'igualtat social als altres treballadors.

Pedro Tercero García

És el fill de Pedro Segundo. Pertanyia a la classe baixa de la societat i treballava per a Esteban Trueba. S'enamora de Blanca, la qual engendra la seva única filla, Alba. És expulsat de la hisenda per Esteban, a causa dels seus actes revolucionaris i propagandístics. Posteriorment, es transforma en un dels cantautors populars de la resistència contra la dictadura.

Alba Satigny

És la filla de Blanca i Pedro Tercero. El seu àvia Clara declarava que estava beneïda pels esperits i per això no necessitava anar a l'escola. Criada a la gran casa de la Esquina, va mantenir estrets llaços amb tots els membres de la família. Adorava jugar al soterrani i pintar a la paret del seu quarto estranyes figures i monstres que inventava. Tenia el cabell verd com Rosa. És descrita com una jove de petita estatura.

Context històric i literari

Ens trobem davant d'una novel·la que se situa dins de l'àmbit i les peculiaritats de la literatura hispanoamericana. Tota obra és filla de la seva època, que influirà en ella. La casa dels esperits és la història de la saga familiar ambientada en la Llatinoamèrica sacsejada per un passat confús i imprecís i per un present de canvis polítics i econòmics, guerrilles, enfrontaments de classes socials fortament diferenciades, dictadures i, en definitiva, lluita per les llibertats. Els abusos de poder i les injustícies a què Esteban Trueba sotmet els camperols són el que desencadena una sèrie de circumstàncies tràgiques que marquen el destí de tots els personatges de la novel·la i els condueixen cap a la fatalitat, l'error i la infelicitat.

Sorprèn l'univers femení de la novel·la. No té res a veure amb el prototipus de dona procedent de la classe alta xilena. Les dones d'Isabel Allende responen a l'estereotip de dona de classe mitjana educada, extravagant i somiadora, però encara molt entregades a les tasques i responsabilitats de la llar. L'excés d'autoritarisme masclista condueix a la manca de compromís ideològic que apareix marcat en les dones, a qui veiem entregades més per amor a la ideologia dels seus amants que per una altra causa, i afectades per la depressió. Clara viu més preocupada pels morts que pels vius. Les seves obligacions descansen en la servitud i en la fam, a qui el seu germà expulsa de la casa quan creu tenir autoritat. La relació amb el seu espòs està marcada per la conducta sexual masclista.

Durant els anys 60 i 70, dos fets tingueren profunds efectes socials i polítics a Mèxic i Xile: les revoltes estudiantils de París, que motivaren revoltes estudiantils posteriors a les capitals llatinoamericanes, i els assassinats del "Che" Guevara i de Salvador Allende, i la presa del poder d'Augusto Pinochet. A Xile, alguns novel·listes expressaren la necessitat de protestar contra Pinochet i va sorgir la narrativa simbòlica i clandestina de resistència a la repressió dictatorial.

La història de la casa dels esperits es desenvolupa en un període que abasta gairebé un segle. Cada generació va viure en un context diferent i podem veure els canvis polítics, socials i ideològics. Comencem amb Esteban Trueba quan aixeca Les 3 Maries per primera vegada, sense cap problema i sense violar ningú. El Partit Socialista estava consolidant-se i no tenia gran acceptació encara; era època de grans hisendes i propietats. Al llarg dels anys, el Partit Socialista comença a cobrar més importància i les seves idees influeixen en els camperols i en tot el poble en general. Sorgeixen grans problemes a Les 3 Maries. Els fills dels Trueba tenen pensaments liberals i esquerranes, cosa que actua contra Trueba. Finalment, ens situem en la lluita entre els dos bàndols. Aquests conflictes es reflecteixen en la situació de cadascun dels personatges. El cop d'estat ens situa a la dècada dels setanta, com a representació del cop de Pinochet el 1973. A partir d'aquest moment, es trasllada a un període de dictadura, esclavitud i, encara que les coses es resolen per a la família Trueba, el problema a la nació no acaba encara.

Aspectes temàtics i formals

És un gènere metaliterari i literari de mitjan segle XX, producte de les discrepàncies entre la cultura de la tecnologia i la cultura de la superstició. Alhora, era una manera de reaccionar mitjançant la paraula als règims dictatorials de l'època.

Aspectes temàtics: al costat de les realitats immediates, irrompen la imaginació i el fantàstic. Borges ja s'havia avançat parlant de "realisme fantàstic". El "realisme màgic" es deu a Alejo Carpentier, per a qui el realisme és incapaç de recollir la sorprenent i insòlita realitat del món americà. El realisme màgic pretén oferir un retrat total de la realitat, ja que el món va molt més enllà del que pot ser percebut pels sentits. El realisme màgic no és una il·lusió d'irrealitat, ja que en la seva base està el món real i reconeixible. Realitat i fantasia es presenten íntimament enllaçades en la novel·la: per la presència del mític, el llegendari i el màgic, i pel tractament al·legòric de l'acció, els personatges o els ambients. Una de les obres més representatives és "Cent anys de solitud" de Gabriel García Márquez. Es confirma l'ampliació temàtica i s'incrementa la preferència per la novel·la urbana. Quan aparegui l'ambient rural rebrà un tractament molt nou.

Aspectes formals: és en les formes on s'observa una major ampliació artística. L'estructura és objecte d'una profunda experimentació. Pel que fa a les tècniques narratives: ruptura de la línia argumental, canvis del punt de vista, combinació de les persones narratives, estil indirecte lliure, monòleg interior, etc.

L'experimentació de la novel·la afectarà el llenguatge. Sota tot això batega el convenciment de la insuficiència pràctica i estètica del realisme, cosa que no impedeix que l'escriptor proclami idees socials i polítiques revolucionàries. Destaquen quatre figures de la renovació narrativa: Jorge Luis Borges, Miguel Ángel Asturias ("El senyor president"), Alejo Carpentier ("El segle de les llums", que engloba una complexa i profunda reflexió sobre la revolució) i Juan Rulfo ("Pedro Páramo"). Altres autors destacats són: Ernesto Sabato ("El túnel"), Julio Cortázar ("Rayuela", que va posar en qüestió totes les convencions del gènere), Mario Vargas Llosa ("La ciutat i els gossos", que narra la vida tensa i violenta d'un grup d'adolescents en el món tancat i opressiu d'un col·legi militar a Lima, i "La casa verda", novel·la de complexa tècnica sobre la història d'un prostíbul a la selva).

Al llarg de la novel·la, Allende descriu tant els aspectes màgics i les realitats de la vida com els canvis d'un govern conservador a una dictadura caòtica militar. Les atrocitats comeses com la tortura, les pallisses o la violació es van convertir en pràctiques comunes. L'aspecte màgic de les creences de les persones i de les seves vides els va ajudar a alliberar-se de les restriccions del govern tirànic. L'entrellaçament del real i el sobrenatural, l'estrany i el comú, exemplifiquen com Allende va ser capaç d'establir el realisme màgic al llarg de la història. Així mateix, el món espiritual dels protagonistes femenins i el món dels homes xoca amb les extravagàncies. És el món de la matèria, de la lluita pel poder, de la sang i el dolor, de la possessió i el domini de coses i persones. Aquests dos mons es barregen i s'influeixen.

El teatre en català durant la postguerra

Durant la postguerra, el teatre en català va patir la repressió. La prohibició de la llengua suposava un entrebanc insuperable. El teatre necessitava el suport del públic i unes inversions econòmiques impossibles en aquella conjuntura. L'escena estava dominada per companyies madrilenyes.

Al voltant dels anys seixanta es va produir el desenvolupament del nostre teatre amb la creació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, entitats que poden estrenar obres de Joan Brossa o Manuel de Pedrolo. Brossa introduí el corrent del teatre de l'absurd, predominant a Europa. S'hi van introduir elements de l'existencialisme, el neorealisme i les tècniques del distanciament èpic de Brecht.

Entre els anys 60 i 70 apareix una generació de dramaturgs que intenta acostar-se als corrents estètics europeus. Neix el teatre independent, format per grups apartats dels circuits comercials. Poden adoptar propostes escèniques agosarades, fer crítica social i política i renovar les tècniques escèniques. Busquen un nou públic amb nivell cultural, capaç de seguir obres de comprensió difícil. Com a autors destaquen Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Teixidor, Manuel Molins, Juli Leal, Rodolf i Josep Lluís Sirera. Les grans companyies de teatre catalanes són Els Joglars, Els Comediants, La Fura dels Baus, Dagoll Dagom, El Tricicle, Pluja, etc.