Jacint Verdaguer i el poema «Navegant»: anàlisi de l'enyor i la crisi espiritual

Jacint Verdaguer: Vida i Obra

Jacint Verdaguer i Santaló (maig de 1845 – juny de 1902) és un dels poetes més grans que ha tingut Catalunya i, alhora, el màxim exponent de la Renaixença catalana. Fins i tot se'l va qualificar de Príncep dels Poetes Catalans. Verdaguer és també conegut com a Mossèn Cinto Verdaguer, pel fet de ser sacerdot.

El Poema "Navegant" de Verdaguer

En el poema «Navegant», obviem la distinció de significat de contingut que hi ha entre els dos paràgrafs (les dues estrofes) que el componen. Verdaguer viatjà molt, realitzà excursions pels Pirineus, així com importants viatges a diferents continents. Verdaguer dedicà tres anys de la seva vida (des del 1871 fins al 1873) a la capellania del vaixell en els vapors de la Companyia Transatlàntica d'Antoni López, fent el trajecte d'Espanya a Cuba.

L'Enyor de la Pàtria en "Navegant"

En la primera part del poema «Navegant», podem identificar els forts lligams que uneixen l'autor amb la seva Catalunya estimada, motiu del fort enyor que sent quan es veu separat de la seva terra, per exemple, durant la capellania d'Espanya a Cuba. Aquests dotze primers versos exemplifiquen fàcilment la seva estada al vaixell transatlàntic:

«Quan jo anava per la mar,
de Barcelona a l'Havana»

També s'hi exemplifica l'enyor amb aquests versos:

«Mes, lo que em feia patir
era el mal de l'enyorança
al veure'm tants dies lluny
de la terra catalana;»

Amb els quals el poeta català expressa el patiment que li suposa allunyar-se'n.

La Crisi Espiritual de Verdaguer

Seguint l'estructura del poema, cal esmentar un fet important en la vida de l'autor: Verdaguer tingué una forta crisi espiritual que li suposà la retirada al santuari de Gleva. Així mateix, un cop fora del santuari i després de la publicació d'un comunicat afirmant-se víctima de persecució injusta, se li va prohibir fer missa. És a dir, Verdaguer va tenir enfrontaments i discrepàncies amb l'Església del moment a causa d'una crisi espiritual inicial pròpia.

Aquests fets es veuen exemplificats en versos com:

«Ara no vaig per la mar,
aquella sols era d'aigua,
la de la vida és pitjor,
puix és de fel i de llàgrimes»

També s'hi identifica el fort negativisme i la crisi espiritual en versos com:

«Les marors són més crudels,
són més feres les zumzades,
quan me tiren per damunt
rodoladisses muntanyes;
a no dar-me Déu la mà,
m'haurien fet de fossana.»

En l'anàlisi d'aquests versos, trobem elements importants:

• Els dos primers versos esmentats parlen d'un canvi a pitjor, d'una brusquedat que no hi era anteriorment, potser s'entén com una manca de serenitat.
• També fan referència al sentiment d'abandonament que ell sent, que s'ha d'interpretar com un abandonament per part de la societat i no pas de Déu, ja que és l'únic que li "dona la mà".
• Finalment, hi ha una clara menció a la mort en l'últim vers («m'haurien fet de fossana», entenent fossana com a fossa per als morts).

Conclusió: Dues Vivències Clau

Així, aquest poema conté dues de les vivències que considerem importants en la vida de l'autor:

• Per una part, l'angoixa que li provoca l'enyor de la seva pàtria en veure's-en allunyat durant els seus viatges.
• Per una altra, la forta crisi espiritual que sofrí Verdaguer a la tornada de Terra Santa.