Català nord-occidental i valencià: característiques i diferències

Resum

El document descriu les principals característiques fonètiques, morfològiques i lèxiques del català nord-occidental i del valencià, amb els territoris on es parla cadascun. Hi ha apartats sobre el vocalisme, el consonantisme, l'article, els possessius, els pronoms febles i les particularitats verbals. Un estudiant hi trobarà les diferències clau entre aquestes dues variants del català.

Punts clau

El català nord-occidental es parla a Ribagorça, Pallars, Andorra, Alt Urgell, Noguera, Urgell, Segrià, les Garrigues i el Priorat, entre altres zones.
En català nord-occidental, la 1a persona singular del present d'indicatiu acaba en -o (jo canto), i en valencià acaba en -e (jo parle).
En valencià, les paraules agudes acabades en -è, -ès, -èn del català central es tanquen (vosté, interès, depèn).
En valencià, la -d- intervocàlica de les terminacions -ada i -ador s'emudeix (cremada [kremá]).
L'apitxat és el subdialecte valencià més diferenciat, caracteritzat per l'ensordiment de [z], [dʒ] i [dz] i l'ús del passat simple (vingué).

Posa't a prova

Català Nord-Occidental i Valencià

Català nord-occidental: Territori: Ribagorça, Pallars, Andorra, Alt Urgell, Noguera, meitat occidental del Solsonès, Urgell, Segrià, les Garrigues i Priorat. Vocalisme: el tònic coincideix amb el català central, i l’àton és més ric. Article: el masculí és lo, los; també davant els noms de persona. Plural: els plurals plans es formen amb la n etimològica: àsens, órdens. Morfologia verbal: la 1a persona singular del Present d’Indicatiu acaba en –o: jo canto. Desinència en –e de la 3a persona singular de l’Imperfet d’Indicatiu: cantave. Hi ha zones on cau la v intervocàlica: cantae. Lèxic: comparteix una bona part de mots amb el valencià: melic, xic, timó, bes.

Valencià: El nom de llengua valenciana és testimoniat a l’Edat Mitjana, abans del segle d’or de la literatura catalana (segle XV) gràcies als grans escriptors valencians. Territori: comarques dels Ports, del Maestrat, de la Plana, de l’Alcalatén, del Camp de Túria, de l’Horta, de la Ribera del Xúquer, de la Costera, del Comtat, de la Marina, de l’Alcoià, de l’Alacantí i del Baix Vinalopó. Les altres terres del País Valencià són de parla castellana perquè van ser repoblades per aragonesos. Vocalisme: el tònic i l’àton coincideixen amb els del català nord-occidental. Les paraules agudes acabades en –è, -ès, -èn en català central es tanquen en valencià (-é, -és, -én): vosté, interès, depèn.

Consonantisme: els grups –bl- i –gl- intervocàlics no geminen la b: poble. Les oclusives sordes a final de mot i seguides per un mot que comenci en vocal se sonoritzen: foc encés. La –d- intervocàlica de les terminacions –ada, -ador s’emudeixen: cremada [kremá]. La -r a final de mot s’articula: cantar [kantár]. També s’articulen les consonants finals dels grups –lt, -nt, -rt: [kantánt], [mólt] i [sort]. L’article: són el, la, els, les. L’article personal s’ha perdut: Maria vindrà demà. Demostratiu: és este, esta, estos, estes a la major part del territori. Possessius i el numeral femení: els possessius són meua, teua, seua. El numeral femení dues ha desaparegut: dos xiquetes. Pronoms febles: conserva les formes antigues, com li’l portaré, li’n done, li la faré demà. Diminutius: tendència pròpia del valencià: xiqueta, boniqueta. L’adverbi de lloc: té 3 graus de localització: ací, aquí i allí. Particularitats verbals: la 1a persona singular del present d’Indicatiu acaba en –e: jo parle. Els imperfets de subjuntiu acaben en –ara, -era, -ira: parlara, temerà, dormirà. Lèxic: hi ha concordances de bases etimològiques entre el castellà i el valencià: llevar, prompte, rabosa, xic i amb el català nord-occidental: vesprada (tarda), oronella (oreneta). L’apitxat: és el subdialecte més diferenciat i per això el més conegut del valencià. Es parla al sector central del País Valencià i la característica principal és l’ensordiment dels fonemes [z], [dʒ] i [dz] i l’ús del passat simple: vingué.

Preguntes freqüents

Quina és la diferència entre el present d'indicatiu del català nord-occidental i el del valencià?

En català nord-occidental la 1a persona singular del present d'indicatiu acaba en -o (jo canto), mentre que en valencià acaba en -e (jo parle).

Quines comarques conformen el territori valencià de parla catalana?

El text enumera les comarques dels Ports, el Maestrat, la Plana, l'Alcalatén, el Camp de Túria, l'Horta, la Ribera del Xúquer, la Costera, el Comtat, la Marina, l'Alcoià, l'Alacantí i el Baix Vinalopó.

Què és l'apitxat?

És el subdialecte valencià més diferenciat i més conegut, que es parla al sector central del País Valencià. La seva característica principal és l'ensordiment dels fonemes [z], [dʒ] i [dz] i l'ús del passat simple.