Causes de la Insurrecció Cubana i Posicions Polítiques a Catalunya
Causes de la Insurrecció Cubana i Opcions Polítiques a l'Illa
En la Pau de Zanjón, que va posar fi a la Guerra Llarga (1868-1878), es van pactar mesures destinades a facilitar la gradual autonomia cubana, l’abolició de l’esclavitud i la presència de diputats cubans al parlament espanyol.
A l’illa, el sector més intransigent, oposat a les reformes i integrat en bona part per espanyols i pels grans latifundistes sucrers, va formar el Partit Unió Constitucional, mentre que els grups més progressistes, principalment criolls partidaris de l’autonomia, van crear el Partit Liberal Cubà.
La majoria dels polítics espanyols eren contraris a concedir l’autonomia a Cuba. Encara que els governs liberals de Sagasta eren partidaris d’introduir millores a les illes, tan sols van concretar l’abolició de l’esclavitud el 1888. El 1893, el Pla de Reformes Colonials elaborat pel ministre Antonio Maura va ser rebutjat per l’oposició del seu propi partit, el conservador, a les Corts.
El malestar de la població cubana es va incrementar a partir de 1891 amb l’anomenat Aranzel Cánovas. Aquesta mesura va incomodar els Estats Units, que adquiria la major part del sucre i el tabac illenc.
Posicions de la Societat i Grups Polítics Catalans Respecte a la Guerra de Cuba
La majoria de classes benestants i principals entitats econòmiques catalanes, sobretot la patronal (Foment del Treball Nacional), volien defensar l’últim mercat colonial que els quedava i donaven suport a la política de guerra del govern espanyol. D’altra banda, les classes populars patien les conseqüències de l'injust servei militar i per tant amb un clar sentit d’oposició.
Pel que fa a sectors polítics, els federals van ser els únics republicans que es van oposar frontalment a la guerra i que es van pronunciar a favor del dret dels cubans a decidir el seu destí, com demostra Pi i Margall. En l’entorn del catalanisme, inicialment predominaven els partidaris de la política bèl·lica del govern espanyol, tot i que a la premsa d’aquests partits, com La Renaixença i La Veu de Catalunya, es publicaven articles favorables als patriotes cubans.
Però quan el 1897 el govern Sagasta va oferir l'autonomia a Cuba, la majoria dels grups catalanistes van assenyalar que ja era massa tard i que s’havia de negociar la pau abans de perdre la guerra. Alguns catalanistes contemplaven l'autonomia cubana com un precedent de les seves aspiracions.