Clima, Vegetació i Paisatges d'Espanya i Catalunya: Guia Completa

Clima i vegetació d'Espanya i Catalunya

Clima i vegetació d'Espanya i Catalunya: Hi ha 3 zones climàtiques: càlida (entre tròpics), temperades (entre tròpics i cercles polars) i fredes (pols). Els elements del clima són la temperatura, les precipitacions, la humitat, els vents, la pressió, l'evaporació i la nuvolositat. Els factors es divideixen en dinàmics (masses d'aire i fronts) i geogràfics (latitud, altitud i continentalitat). L'altitud fa baixar la temperatura 0,6 °C cada 100 m; la continentalitat augmenta l'amplitud tèrmica.

Corrent en jet: vents forts d'oest a est a uns 12.000 m; a l'estiu puja cap al nord i a l'hivern baixa cap al sud.

Anticiclons: altes pressions, temps estable i sec. Borrasques: baixes pressions, aire ascendent, núvols i precipitacions. Es representen amb isòbares.

Repercussions ambientals

Canvi climàtic: modificació del clima intensificada per l'activitat humana i els gasos d'efecte hivernacle (CO₂, metà i òxid nitrós). L'efecte hivernacle natural manté la temperatura adequada per a la vida; l'excés de gasos provoca escalfament global, augment de la temperatura dels oceans, fenòmens extrems, desgel i pujada del nivell del mar.

Pluja àcida: les emissions de sofre i nitrogen formen àcid sulfúric i nítric, que acidifiquen el sòl, danyen la vegetació i les aigües i corroeixen els edificis.

Desforestació: pèrdua de boscos, augment del CO₂, erosió, destrucció d'hàbitats i pèrdua de biodiversitat.

Erosió i desertificació: degradació del sòl per sequeres, inundacions, desforestació, incendis, infraestructures, turisme i escalfament global.

Incendis forestals: afavorits per la sequera, la calor, la baixa humitat, l'abandonament rural, les negligències, la urbanització i la mala gestió forestal. Segons els apunts, el 97% estan relacionats amb l'acció humana.

Medi físic d'Espanya i Catalunya

El relleu peninsular té 4 característiques: forma massissa (costes rectilínies i pocs refugis naturals), elevada altitud mitjana (660 m, per la Meseta i les serralades), disposició perifèrica de les serralades (dificulta la influència marítima i afavoreix la continentalitat) i gran diversitat de relleus i paisatges.

Conseqüències de l'altitud: menys terres agrícoles, comunicacions difícils i clima més extrem.

El sòl

El sòl és la capa externa terrestre formada per materials minerals i matèria orgànica. Els horitzons són: A (humus i matèria orgànica), B (acumulació de materials), C (roca mare alterada) i D (roques subjacents).

Funcions del sòl: mantenir la biodiversitat, controlar l'erosió i la desertificació, fixar carboni, produir aliments i filtrar i emmagatzemar aigua.

Paisatges naturals i culturals

Biodiversitat: varietat d'espècies animals i vegetals. Petjada ecològica: superfície necessària per produir els recursos consumits i absorbir els residus; es mesura en ha/habitant. Biocapacitat: superfície biològicament productiva disponible. Petjada superior a la biocapacitat = dèficit ecològic; biocapacitat igual o superior a la petjada = excedent.

Espanya té una gran biodiversitat per la situació entre influències atlàntiques, mediterrànies i subtropicals, l'efecte refugi durant les glaciacions i la varietat altitudinal.

Acció antròpica: transformació de la natura per l'activitat humana (agricultura, ciutats, mines, tala, pesca i infraestructures).

Paisatge: resultat de la interacció entre factors abiòtics (clima, aigua, sòl, relleu i llum), biòtics (animals, plantes i fongs) i antròpics (construccions, conreus i mines).

Tipus de paisatge: predomini abiòtic (muntanya i deserts), biòtic (predomini de flora i fauna) i antròpic o cultural (urbà i rural). El paisatge natural és la interacció d'elements abiòtics i biòtics, gairebé sempre alterada actualment per l'ésser humà. La gestió del paisatge (ordenació, planificació i gestió) serveix per evitar-ne la degradació.

Paisatges vegetals d'Espanya

Oceànic: Galícia, serralada Cantàbrica i muntanyes; pluges abundants, temperatures moderades i bosc caducifoli (roure, faig i falgueres); landa de bruc, ginebre i ginesta a grans altituds.

Mediterrani: ocupa gran part de la península; alzina i surera, bosc esclerofil·le de fulla perenne, dura i petita, adaptat a la sequera i a les temperatures extremes.

Degradació del bosc: màquia, garriga, estepa, bruc, ginesta, coscoll, llentiscle, margalló i espart.

Canàries: vegetació adaptada a l'aridesa, amb moltes espècies endèmiques.

• Zones baixes: tabaiba i cardó.
• Altitud mitjana: savines, palmeres i dragos.
• 600-1.200 m: laurisilva i bruc.
• Altituds superiors: pi canari, bàlec i ginesta.
• Més de 2.500 m al Teide: violeta del Teide.

Alta muntanya als Pirineus:

• Pis subalpí (1.200-2.400 m): pi negre, avet, nabiu i rododendre.
• Pis alpí (2.400-3.000 m): prats.
• Pis nival (més de 3.000 m): líquens, molses i plantes rupícoles.

Paisatges culturals i protecció

Paisatge cultural: resultat de l'activitat humana segons la cultura, l'economia, la societat i les necessitats. Hi intervenen el medi natural, l'estructura social, les creences i la transmissió cultural (llengua, art, rituals i tradicions).

Evolució: societats preindustrials (agricultura i petits pobles), industrialització (economia industrial i explotació del medi) i globalització (homogeneïtzació dels paisatges).

Cronologia de la protecció

• 1972: Convenció UNESCO del patrimoni mundial.
• 1992: creació del Comitè del Patrimoni Mundial.
• 2000: Conveni Europeu del Paisatge.
• 2007: ratificació per Espanya.
• 2012: Pla Nacional del Paisatge Cultural.

Espais protegits

Parcs nacionals: ecosistemes poc alterats i de gran valor ecològic. Parcs naturals: permeten activitats humanes regulades. Reserves naturals: protecció estricta d'elements fràgils o singulars.

Xarxa Natura 2000 (1992): LIC (llocs d'importància comunitària), ZEPA (zones de protecció d'aus) i ZEC (zones especials de conservació).

Paisatges de Catalunya

Transformacions: agricultura, ramaderia, paisatge agroforestal, bancals, regadius, industrialització del segle XIX, mines, fàbriques, canals, ferrocarrils, urbanització del litoral, segones residències i despoblament interior.

Hi ha paisatges agroforestals, urbans, industrials i naturals protegits.

Espais destacats: Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, parcs naturals, paratges naturals d'interès nacional, Reserva Natural del Delta de l'Ebre i Reserva Marina de les Illes Medes.

El PEIN inclou 165 espais d'interès ecològic, aproximadament el 30% del territori català.