Competència comunicativa: components i importància
Competència comunicativa
Entenem per competència comunicativa el conjunt de coneixements, capacitats i actituds necessaris per a la recepció, interpretació i producció d’un discurs a través de diferents canals, i que facilita i promou les relacions interpersonals, la formació integral de l’individu i la mobilitat. La competència comunicativa inclou els components següents: el lingüístic, el sociolingüístic i el pragmàtic. Cada un d’aquests components inclou, especialment, coneixements, habilitats i saber fer. La competència lingüística fa referència al domini del codi; inclou els coneixements i les habilitats lèxiques, fonètiques i sintàctiques, i altres dimensions de la llengua com a sistema, independentment del valor sociolingüístic de les seues variants i de les funcions pragmàtiques de les seues realitzacions. La competència sociolingüística fa referència a les condicions socioculturals en l’ús de la llengua; a la capacitat d’una persona per a produir i entendre adequadament expressions lingüístiques en diferents contextos d’ús, en els quals es donen variables en funció de la relació que hi ha entre els interlocutors, les intencions comunicatives en aquest cas concret i les normes i les convencions d’interacció que ho regulen. La competència sociolingüística es guia per les normes d’ús social reguladores de la interacció comunicativa. Per últim, la competència pragmàtica està relacionada amb la utilització funcional dels recursos lingüístics.
Macro i micro
L’ús de la llengua només es pot realitzar de dues maneres distintes: segons el paper que tinga un individu en el procés de comunicació, és a dir, segons actue d’emissor o de receptor; i segons el missatge siga oral o escrit. Combinant aquests usos, sorgeixen les habilitats lingüístiques bàsiques, les macrohabilitats, que ha de dominar un usuari de la llengua per poder comunicar-se amb eficàcia en totes les situacions possibles, les destreses que ha de posseir per a dominar la comunicació: escoltar, parlar, llegir i escriure. La microhabilitat lingüística s’entén com la destresa específica dins de cada macrohabilitat que permet, a través del treball concret d’aquesta microhabilitat, incidir en l’assoliment d’una bona competència comunicativa en la macrohabilitat a què pertany. Per exemple, és evident que si anticipem i preparem el lèxic d’un tema que hem d’exposar a classe, microhabilitat pròpia de l’expressió oral, l’exposició, i per tant, la macrohabilitat de parlar, serà molt més comunicativa i sobretot eficaç.
Tipus de textos orals
Segons les necessitats de comunicació, Badia (1988) distingeixen entre tres tipus de textos oral: - Comunicació singular: un receptor o més no tenen la possibilitat immediata de respondre i, doncs, d’exercir el paper d’emissor. - Comunicació dual: dos interlocutors poden adoptar alternativament els papers d’emissor i de receptor. - Comunicació plural: tres interlocutors o més poden adoptar alternativament els papers d’emissor i de receptor.
Memòria a llarg termini i a curt termini
El procés de comprensió comença abans que s’inicie pròpiament el discurs, amb un conjunt important d’estratègies de precomprensió. Quan ens introduïm en una conversa, tenim experiència sobre com es desenvolupa la comunicació, sabem de quins temes es tracta, de quina manera es parla (to, estil, llenguatge, ritme, etc.), el significat personal de determinades expressions, etc. Tota aquesta informació, la tenim emmagatzemada en l’anomenada memòria a llarg termini i l’actualitzem abans i durant el procés de comprensió. Com que és informació i experiència compartida entre emissor i receptor, constitueix una base sòlida sobre la qual construïm la comprensió. Quan no coneixem l’interlocutor, no podem preveure tantes dades i la comunicació depén exclusivament del discurs. Pensem, per exemple, en la comunicació amb persones d’altres cultures amb qui compartim una llengua franca de relació: encara que entenguem les paraules, la intercomprensió és més difícil perquè no hi ha coneixement compartit del món.