Conceptes Clau de Nietzsche: Mort de Déu, Superhome, Etern Retorn

La mort de Déu segons Nietzsche

En la seva obra La gaia ciència, Nietzsche predica o explica la mort de Déu. Nietzsche posa aquesta declaració en veu d’un boig que diu: “Hem matat Déu”. Quan Nietzsche diu això, no vol dir que Déu hagi existit. Mai va creure en l’existència de Déu. Nietzsche no considera que Déu creï l’home, sinó que l’home crea Déu. Nietzsche considerava que les raons per les quals els homes creaven Déu era per donar consol als homes miserables i per donar raó al sofriment existent. La idea de Déu és per als homes que no poden suportar la vida tal com la presenten. Nietzsche està en contra de tota la cultura occidental, la qual ha creat l’existència d’aquests dos mons: un món terrestre i un altre celestial, i que aquest món terrenal es consideri una aparença respecte a l’altre món, considerat l’autèntica realitat. Això significa una valoració negativa sobre aquest món. Per a Nietzsche, l’existència d’aquests dos mons és totalment falsa; només existeix el món en el qual vivim. Si Déu no existeix, què queda? Només queda aquest món i la nostra vida. Nietzsche sustenta que amb la mort de Déu, l’home comença a viure la realitat.

El Superhome (Übermensch) i la Voluntat de Poder

Després de la mort de Déu, Nietzsche fa la distinció entre dos tipus d’homes: “l’últim home”, que és incapaç de trobar un sentit a la vida després de la mort de Déu, i el “superhome” (Übermensch), aquell que suporta la mort de Déu. Aquest home ja no busca els seus ideals fora del món terrestre, sinó que l’home serà voluntat de poder i s’atrevirà a viure la seva pròpia vida. Aquest home, per a Nietzsche, és el que pertany a la moral dels senyors. La voluntat de poder, per a Nietzsche, és la força que ha de tenir un ésser humà per poder viure, sempre que vulgui crear nous valors, gaudir de la vida i fer-ho de la millor manera possible (principi vitalista de Nietzsche).

Un referent directe de la vida de Nietzsche va ser Schopenhauer. Per a Schopenhauer, la voluntat de viure és una realitat i consisteix en una lluita permanent. La voluntat de viure és un principi universal, però l’ésser humà és l’únic animal que és conscient que aquesta voluntat no podrà ser satisfeta perquè la mort sempre acaba destruint les aspiracions humanes. Per tant, considera que la felicitat humana és impossible, i això el condueix al suïcidi i a la renúncia a la voluntat de viure (d’aquí ve el seu pensament pessimista).

L'Etern Retorn: La Repetició de la Vida

L’etern retorn: La vida mai acaba; sempre es repeteix la mateixa vida tal com l’hem viscut. La vida és més forta que la mort, però això no vol dir que la humanitat avanci; només l’individu com a persona intentarà fer millor les coses.

Genealogia de la Moral: Origen dels Valors

Genealogia de la moral: estructura del llibre: El tema central és l’origen de la moralitat, que conté un pròleg i tres tractats.

• Primer tractat: La genealogia és, literalment, l'acció de rastrejar els orígens, i això és el que fa en aquesta primera part. Analitza el significat històric que antigament tenien les paraules “bo” i “dolent” utilitzades en un context moral. Sosté que el terme «bo» el feia servir al principi la noblesa, que l'aplicava a si mateixa per distingir-se dels plebeus. Bo era aquell que tenia força, era valent... i el que no podia viure amb la qualitat de la noblesa era el dolent, el plebeu. Un altre exemple és el del cavall: es considerava bo el cavall fort, i dolent el cavall feble. A partir d’aquí, analitza en quin moment els valors han canviat. Segons la moralitat dels plebeus, la visió noble de la vida, basada en el poder i en els valors dels guerrers, era malvada: els maltractats, els pobres i els humils eren els bons.
• Segon tractat: Tracta sobre el sentiment de culpa i la mala consciència. Diu que els humans obtenen plaer de les seves accions de força, del seu poder, i en especial d'ocasionar sofriment. Però quan, gràcies a la socialització, ens prohibeixen dur a terme els nostres desitjos perquè es consideren dolents i sabem que rebrem un càstig, és aquí quan apareix el sentiment de culpabilitat.
• Tercer tractat: Parla de l’ascetisme. L'impuls ascètic, que per a Nietzsche és una pulsió aparentment absurda i autodestructiva, és una espècie d'autotortura que va constituir l'últim recurs dels que no eren capaços d'exercir la seva voluntat en el món, de viure la vida i enfrontar-s'hi. Els ascètics busquen un sentit fora d’aquesta vida.