Què diferencia la concepció de Plató de la d'Aristòtil?

Plató separa l'ànima immortal del cos mortal, i considera que l'ànima aspira a separar-se del cos. Aristòtil, en canvi, veu l'ànima com la forma de l'organisme i afirma que ànima i cos no es poden separar totalment.

Què proposa l'estoïcisme sobre la felicitat?

Segons l'estoïcisme, l'ésser humà forma part del cosmos governat per una racionalitat universal. Conèixer aquest ordre i acceptar-lo porta a la virtut, a la llibertat interior i a la felicitat.

Concepció de l'ésser humà: mentalitat grega i cristiana

Resum

Aquest document repassa com han concebut l'ésser humà diversos pensadors grecs (Plató, Aristòtil i les escoles hel·lenístiques com el cinisme, l'epicureisme i l'estoïcisme) i després la visió cristiana. Permet comparar la divisió entre ànima i cos, la relació amb la polis i el cosmos, i el sentit transcendent de la vida humana.

Punts clau

Plató divideix l'ésser humà entre l'ànima racional, immortal i espiritual, i el cos material i mortal.
Aristòtil distingeix tres tipus d'ànima: vegetativa, sensitiva i racional, i considera l'ànima la forma de l'organisme.
En l'època hel·lenística, la desaparició de la polis fa que l'ésser humà es vegi com un individu aïllat que busca la felicitat personal.
L'epicureisme defensa una antropologia materialista i proposa el plaer moderat i l'evitació del dolor com a camí a la felicitat.
L'estoïcisme concep l'ésser humà com a part del cosmos governat per una racionalitat universal, i la virtut com a clau de la llibertat interior.
El cristianisme sosté que tots els éssers humans tenen la mateixa dignitat i que la vida terrenal és preparació per a la trobada amb Déu.

Posa't a prova

La mentalitat grega

L'ésser humà

No hi ha res tan meravellós com l'ésser humà (Sòfocles). L'ésser humà és admirable perquè és un ésser específic: forma part de la natura, però és diferent dels altres éssers naturals. Pensa, parla, busca la felicitat i la comprensió del món, cerca la veritat, crea mons artificials, i té preocupacions de supervivència i d'orientació social: societat — ciutadà — polis.

Plató (428–347 aC)

Plató defensa que l'ésser humà està dividit entre dos ordres: el món espiritual de l'ànima racional i el món material de la condició corpòria. L'ànima pot veure's amenaçada pels instints i les passions que la desviïn. El cos és fet de matèria i és mortal; l'ànima és d'un altre ordre, espiritual, pura i immortal, i tendeix a voler separar-se del cos. L'amor vertader ha d'aspirar a la Bellesa i al Bé en si.

Aristòtil (384–322 aC)

Aristòtil concep l'ésser humà com un ésser físic i biològic amb diverses formes d'ànima:

Ànima vegetativa: nutrició, creixement i reproducció.
Ànima sensitiva: sensibilitat i locomoció.
Ànima racional: parlar, raonar i distingir el bé i el mal.

Per a Aristòtil, l'ànima és la forma o funció de l'organisme. L'ésser humà és una unitat substancial: l'ànima i el cos no es poden separar totalment en la realitat. La raó permet pensar, jutjar, admirar-se, preguntar i investigar; la raó i el llenguatge són facultats humanes que fan possible la vida social i la recerca de la virtut, la justícia i d'una vida bona.

Època hel·lenística (323–30 aC)

Des de la mort d'Alexandre el Gran fins a la incorporació d'Egipte a l'Imperi Romà (323–30 aC) s'acaba l'època clàssica. Hi desapareix, en gran part, l'estructura social i política de la ciutat-estat; la polis deixa de ser el marc central i l'ésser humà passa a concebre's com un individu aïllat. Es desenvoluparen doctrines per sobreviure en aquest nou context i per buscar la felicitat individual (serenitat d'esperit o ataraxia).

Diògenes de Sínope

Diògenes i el cinisme proposaven tornar l'ésser humà a la seva naturalesa original, adoptant una forma de vida simple i espontània comparable a la dels animals; segons ells, l'home havia perdut aquesta naturalesa.

Epicur (epicureisme)

Epicur i l'epicureisme presenten una antropologia monista i materialista: l'ésser humà és un conjunt d'àtoms (ànima i cos). La recerca del plaer moderat i l'evitació del dolor són el camí cap a la felicitat.

Estoïcisme

El estoïcisme, iniciat per Zenó de Citió i difós a l'Imperi Romà per Sèneca, Epictet i Marc Aureli, concep l'ésser humà com a part del cosmos amb el qual ha de viure en harmonia. Tot està governat per una providència o racionalitat universal; el coneixement d'aquest vincle i la submissió a aquest ordre porten a la virtut, la llibertat interior i la felicitat.

Concepció cristiana de l'ésser humà

El cristianisme ha influït profundament en la concepció de l'ésser humà en el món occidental a través de la predicació de Jesús de Natzaret, que proclama l'amor de Déu per a tota la humanitat. És la primera religió universalista d'Occident i sosté diverses idees fonamentals:

Tots els éssers humans tenen la mateixa dignitat.
L'ésser humà és creat, racional i lliure (pot acceptar o rebutjar la fe en Déu).
La vida humana té un sentit transcendent: la vida terrenal és preparació per a la trobada amb Déu en l'eternitat; l'ésser humà ha de ser salvat.