Lleis d'associació d'idees i teoria empirista de Hume

Lleis d'associació d'idees

Lleis d'associació d'idees: les idees s'atrauen mútuament. Les idees s'associen per semblança, contigüitat i la relació causa-efecte. La llei de semblança permet a la imaginació relacionar unes idees amb unes altres que s'hi assemblen. La segona llei és la de contigüitat temporal i explica com la imaginació, moguda pel costum, relaciona les idees que corresponen a impressions pròximes en l'espai i temps. La tercera llei tracta de la relació causa-efecte; si pensem en una ferida, difícilment ens abstindrem de pensar en el dolor subsegüent. Aquestes lleis regeixen la comprensió habitual que l'ésser humà té del món.

Certeses que s'obtenen per l'associació d'idees: el coneixement es redueix a relacions d'idees i qüestions de fet. Les relacions d'idees són el resultat de la llei de semblança i expressen una cosa necessària que es produeix exclusivament en l'àmbit de la raó, són a priori i equivalen al que Leibniz havia anomenat veritats de raó. Un cas ben diferent és el de les qüestions de fet que procedeixen de l'experiència i són, a posteriori, el que Leibniz havia anomenat veritats de fet. Són enunciats que expressen la connexió entre diverses idees que la raó ha establert atenint-se a la manera com aquestes idees es presenten en la nostra experiència. Les qüestions de fet donen suport a les ciències empíriques. Les qüestions de fet serveixen per fonamentar les ciències i d'aquí sorgeix el problema que planteja Hume. La ciència es caracteritza perquè vol establir veritats que siguin universals i necessàries, però per més que un fet estigui confirmat empíricament, no significa que pugui establir-se com a veritat necessària, i mai podrà ser més que una veritat de fet. Aquesta afirmació s'ha anomenat problema de la inducció o problema de Hume. Per més casos concrets que hagin estat comprovats, no es pot establir un principi general.

Hume i el coneixement: teoria empirista i escepticisme

Hume, el coneixement: teoria empirista a l'escepticisme: el coneixement sorgeix de l'experiència. Hume defensava que l'experiència és el resultat de l'associació d'idees. Les idees s'associen per contigüitat en l'espai temps i per la relació causa-efecte. Hume parteix de l'antiinnatisme de Locke i del procés de coneixement que va desenvolupar. Tot el coneixement és degut a les percepcions, que són de dos tipus: impressions i idees. Les impressions són les nostres percepcions més intenses, que sentim de manera forta i viva. Les idees són la còpia menys forta que la ment guarda com a record, la representació de les impressions. Tant les impressions com les idees poden ser simples (dades soltes, color, gust...) o complexes (conjunt de qualitats simples). Perquè davant nostre aparegui un món ordenat i articulat cal tenir experiència. L'experiència no és res més que l'associació d'idees per la contigüitat espaciotemporal. Les idees percebudes s'atrauen mútuament perquè estan juntes en l'espai i perquè són successives en el temps. Aquesta contigüitat espaciotemporal basa la creença en el fet que entre tots dos fets hi ha un nexe necessari, una relació causal. L'experiència es defineix com a producte del costum i l'hàbit, que fa que relacionem les idees i que esperem que els fets es produeixin d'una determinada manera. Hume dóna coherència al pensament de Berkeley quan afirma que només podem dir que existeix el que percebem i que de la realitat no podem assegurar-ne res. Només Déu pot fer-ho, deia Berkeley, però Hume ja no recorre a instàncies transcendentals, d'aquí es deriva el seu escepticisme: no podem saber res amb certesa. Hume no pretén atemptar contra els principis elementals de la nostra experiència del món, sinó constatar precisament que es tracta d'una experiència i rebutjar que a partir d'aquesta experiència es puguin establir conceptes metafísics i veritats universals.