El conte contemporani i l'obra de Quim Monzó
El conte: definició i tendències
El conte és una narració breu d’esdeveniments ficticis que té la intenció de moralitzar o entretenir. Alguns escriptors han fet del conte o la narració breu l’objecte de la seua activitat. Es tracta d’una narrativa d’ambientació urbana que fa un retrat desencisat de la societat actual.
La ciutat, el món modern, és el centre temàtic a l’entorn del qual gira el conte més innovador dels últims anys, dins el qual trobem dues tendències: la descriptiva i l'al·legòrica. La segona converteix els referents urbans en una metàfora dels valors que caracteritzen la nostra època: la despersonalització de les relacions humanes, la solitud, la insatisfacció vital de l’home contemporani, l’obsessió per la faena i el consumisme a tots els nivells. És una al·legoria pessimista de la societat moderna, mancada de tot sentit i coherència.
Quim Monzó i la narrativa contemporània
Trobem Quim Monzó (Barcelona, 1952) dins la segona tendència. Els referents de la societat contemporània que utilitza són:
- El món del temps lliure urbà, la música, la televisió...
- La crisi de la parella i l’homosexualitat.
- Les noves professions.
- La seguretat ciutadana.
- Determinades malalties.
- Els ordinadors.
Recursos literaris
Els recursos literaris principals són:
- L’humor i la ironia.
- Combinació d’elements realistes i fantàstics.
- Situacions absurdes.
- L’esquematisme psicològic dels personatges.
- L’erotisme (amb abundants col·loquialismes).
El món narratiu de Quim Monzó
Quim Monzó és l’autor més important de la narrativa breu actual. Els trets principals del seu món narratiu són:
- Ambientació urbana: No és una ciutat concreta.
- Personatges anònims: Estan caracteritzats per una obsessió que els inhabilita per a dur una existència normal i per a comunicar-se amb els altres. No tenen profunditat psicològica i presenten una idea.
- Humor i ironia: Tracta l'economia, la política i la moral sobre les quals funciona el món modern.
- Elements absurds: De vegades, hi ha elements absurds i fantàstics per a deformar i desmitificar la realitat i fer-nos-la veure amb nous ulls.
La majoria de contes de Quim Monzó no tenen un argument amb plantejament, nus i desenllaç. La narració es construeix sobre una idea bàsica fins a arribar a un final humorístic o absurd, amb pocs personatges.