El desastre del 98 i el rexeneracionalisme a Espanya
El desastre del 98
La principal crisi de la regència de Maria Cristina de Habsburg va ser la insurrecció de Cuba i Filipines. El 1895, els independentistes cubans reiniciaren («el crit de Baire») la guerra contra Espanya, encapçalada per José Martí i pel Partido Revolucionario Cubano. A Filipines, la insurrecció va començar a Luzón el 1896, dirigida per Andrés Bonifacio i Emilio Aguinaldo. Malgrat l'enviament de nombroses tropes, l'exèrcit espanyol presentava grans carències i, a més, les malalties tropicals causaven nombroses baixes. La guerra es va agreujar pel suport que els insurrectes rebien dels EUA, en ple expansionisme imperialista i interessats a desplaçar Espanya del Carib i del Pacífic.
El 1898, l'estranya explosió del creuer nord-americà Maine, ancorat a l'Havana, va ser l'excusa perquè el Govern dels EUA enviés un ultimàtum al Govern d'Espanya perquè renunciés al seu domini sobre Cuba. L'exaltació patriòtica de l'opinió pública, de les autoritats, dels polítics i fins i tot dels eclesiàstics, així com la confiança en la victòria i en les virtuts heroiques del soldat espanyol, van portar el Govern d'Espanya a declarar la guerra als EUA. Només alguns intel·lectuals, polítics i organitzacions obreres es van oposar a aquesta mesura.
La guerra va ser ràpida i contundent per les grans diferències entre els dos exèrcits: l'esquadra espanyola no podia competir amb els poderosos acorassats nord-americans, una força quatre vegades superior i molt més moderna. Els escenaris de les batalles van ser Santiago de Cuba, Cavite i Manila, on en pocs dies es va produir una ràpida i contundent derrota. Després de la destrucció de la Marina espanyola i del desembarcament de les tropes nord-americanes a Cuba, Puerto Rico i Filipines, el Govern espanyol, davant la superioritat militar dels EUA, va sol·licitar l'armistici.
Les negociacions de pau van acabar amb la signatura del Tractat de París: Espanya cedia Cuba, Puerto Rico, Filipines i l'illa de Guam als EUA; a canvi rebia una compensació econòmica de vint milions de dòlars. La resta de possessions espanyoles al Pacífic van ser venudes per Espanya a Alemanya el 1899. Desapareixia així l'imperi colonial espanyol a Amèrica i al Pacífic.
La derrota, qualificada com el desastre del 98, va causar a Espanya un fort impacte en l'opinió pública, en els partits polítics, entre els intel·lectuals i a les classes mitjanes. No va provocar la fi del sistema polític ni una greu crisi econòmica, però va posar de manifest la incapacitat de l'oligarquia dominant per modernitzar el país. Els militars van sentir una profunda frustració i ressentiment, van responsabilitzar del fracàs els polítics i es van tancar progressivament en una actitud de defensa corporativa dels seus interessos. Els intel·lectuals van desenvolupar una reflexió crítica sobre Espanya marcada per la desamortització, el pessimisme i la idea de decadència. Les classes populars van respirar tranquil·les per no haver de veure els seus fills morir a Cuba.
El regeneracionisme
Va ser un corrent intel·lectual, polític i literari que va impregnar la vida pública espanyola de finals del segle XIX i començaments del XX. Es va caracteritzar tant per l'anàlisi dels mals del país i la crítica al sistema de la Restauració, com pel seu propòsit de trobar-hi remei i de renovar i modernitzar la realitat política i econòmica d'Espanya. Per als membres d'aquest moviment, els problemes d'Espanya derivaven de l'existència d'un Estat ineficaç i d'una classe política corrupta i oligàrquica, així com